Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<32/88>

Andreu Barnils

08.09.2013

Travessant la Vall del Riu Jordà

La carretera 90 és la més llarga que passa per Israel. Té 480 quilòmetres de llargària i dibuixa un recorregut que va de nord a sud. Comença a tocar de la frontera amb el Líban, travessa la vall del Riu Jordà, voreja el Mar Mort (el punt més baix del planeta terra), i finalment arriba al sud del país, fins anar a morir a Elat, al Golf d'Àqaba, en un dels braços del Mar Roig. És, sense cap mena de dubte, un dels asfalts que m'han impressionat més de trepitjar.


El cotxe on pujo el condueix Eli, un jove que no arriba als trenta anys. Fort, alt, ple de tatuatges, fa anys es va negar a acabar el servei militar a la unitat de combat on l'havien destinat. Diguem que els militars i ell no acaben de ser amics. Jueu nascut a Jerusalem, és fill de nord-americana i marroquí. Asquenazita ella, sefardita ell, tots dos van arribar a Israel ara ja fa molts anys. Amb la mare parla anglès, amb el pare hebreu i amb els germans ho fa així: amb els homes sempre hebreu, amb les dones, barreja. Però amb cap d'ells parla gaire de política i amb son pare, ex-soldat a la Guerra del Yom Kippur, encara menys.


Per la finestra veig coses que no havia vist mai. Una vintena de camells corrent en llibertat. El mur, que apareix i desapareix de la nostra vista. Poblats beduïns que em recorden, altra cop, que només hi ha dos tipus de persones que no han notat la crisi: els que ja ho tenien tot, i els que no tenien res. També veig cases unifamiliars l'una al costat de l'altre, idèntiques, on hi viuen colons. No paro de veure'ls al llarg del viatge. I dos cartells, magnífics, dels millors que he vist mai: 'Els Bons Samaritans', nom d'una població, i un segon cartell que avisa que a partir d'aquell punt ens trobem per sota el nivell del mar. La nostra destarotada furgoneta Peugeot, però, no baixarà fins els -422 metres del Mar Mort, sinó que una mica abans agafarem un trencall a mà esquerra. Entrem a la carretera 90 i en farem una bona part: des de la zona del Mar Mort fins a la frontera amb el Líban.


El govern israelià ha dividit el territori en tres zones: A, B i C. La zona A és controlada per l'Autoritat Nacional Palestina. La zona C és zona controlada pel govern d'Israel. I la zona B és mixta: administrativament sota control palestí, de fet es troba sota control absolut de l'exèrcit d'Israel. El primer tram que agafem de la carretera 90 és un tram que passa per aquesta zona B. Uns psicòlegs, suposo, van batejar-la amb el nom de carretera Gandhi. A mà dreta ens queda Jordània. A mà esquerra, Palestina. I la carretera, pel mig, envoltada de magnífics palmerars. Hem deixat enrere el desert de roca i prou. Veig clapes de verd de tant en tant, regades pel riu.


L'Eli atura el cotxe. Entrem en una botiga palestina a peu de carretera. Jo decideixo pagar impostos al comprar un paquet de tabac. Marlboro. El botiguer palestí em torna el canvi amb parsimònia, lentament. Vol descobrir si sóc un turista pur i dur, accidental, que és la pinta que faig. Però jo no em confonc amb el canvi i ell ja sap el que volia. Pel que fa a l'Eli compra un matalàs i una llanterna. Anem d'acampada al nord i anàvem curts de material per fer el bivac. M'impressiona molt la imatge de nosaltres mateixos sortint de la botiga amb un matalàs. J.D.Salinger ho brodaria. Als botiguers palestins tampoc no sé si els hi ha agradat gaire, la idea, perquè quan arribem, hores després, al riu Jordà, ens n'adonem que la llanterna que ens han venut, no funciona. Sí, en aquella botiga tots hem parlat sense parlar.


No som els únics. Més endavant, per la finestra del cotxe, veuré un destacament militar. Uns psicòlegs, suposo, hi han col·locat  un jeep militar bolcat, trinxat, ennegrit. Massa ben a la vista de tothom, en primer pla. Aquell no és un jeep que vulguin arreglar, els és útil així. Ja som de nou a la zona C. La fosca comença a manar. Un nou dia comença, que els jueus conten els dies de posta de sol a posta de sol. Res d'esperar-se a les dotze de la nit. Aleshores sento la veu de l'Eli que des del seu volant em diu Bon Any en hebreu: Shanà Tovà. Shanà Tovà. Demano a quin any entrem. No ho sap, i ho he de buscar pel meu compte: acabem de començar l'any 5.774 del calendari jueu.


En silenci, enfilem dues hores més de viatge. 

Editorial