Opinió

 

<32/88>

Andreu Barnils

09.06.2013

Yuval, soldat de Jerusalem

Des de Nova York agafo un avió camí d'Israel però a l'aeroport nord-americà la policia israeliana em tanca en un habitació. Aquesta és la cinquena vegada que em passa: els israelians m'han interrogat en habitacions semblants a Barcelona, Berlín, Elat, Jerusalem i ara Nova York. Fa anys que entro i surto d'Israel i sé que els periodistes no som benvinguts en aquest país. Dins l'habitació no em foten el dit al cul, certament, mai ho han fet, però apostaria diners que entaforen un pen-drive al meu portàtil. Del cert només sé que se'l queden una mitja hora i després me'l tornen. Se'n queden una còpia, de les meves dades? No en tinc gaires dubtes. En fi, pujo a l'avió sabent molt bé què m'espera a Terra Santa. Jo aquí ja hi he viscut abans i sé perfectament que, a mi, m'espera el Yuval. Sí, el Yuval, i tot el seu món.


El Yuval va ser, de llarg, el millor camell que mai vaig tenir a Jerusalem la darrera vegada que vaig ser-hi. El Yuval mai fallava, no enganyava, no feia gaire tard, i no volia ser amic teu. Un crac, el meu camell, que destacava de la resta a simple vista: a Ciutat Santa la majoria de la població ja va de negre, molts ja van de negre i en canvi en Yuval era una paleta de colors ambulant. Bambes vermelles, samarreta verda i quipà blau cel. Verge dels Cels la quipà del Yuval. De l'any llarg que vaig passar al Pròxim Orient aquesta va ser, segurament, la peça que vaig endur-me més endins. I si començo pel camell ho faig sense cap mena d'intenció d'ofendre ni d'escandalitzar, simplement que no hi ha res com un camell per entendre el desert on torno anar a parar.


Infermer de professió, Yuval no arribava als vint-i-cinc anys d'edat. Tot un 'sabra', ell, un jueu nascut al país, que s'ho mirava tot amb una mirada de vidres trencats. Deia el rumor que Yuval destinava tots els diners de la droga a pagar la pensió de la seva exdona, que li havia guanyat el divorci. 'Al tornar de la guerra ho vam deixar estar'. No era fàcil de mirar-los, aquells ulls, per blaus que fossin. De la droga que em venia el Yuval em fa vergonya dir-ne així perquè, de fet, era marihuana. En fi, era molt intensa, aquella herba, i tothom en deia marihuana curativa. A fe de Déu que ho era. Jo en sóc prova vivent. Si no se'n abusava, d'aquella herba, tot es veia possible. Algunes herbes ho fan, això, i t'envien a viatges d'esperança on es veu la solució. I això, a Israel, gairebé sembla un miracle.


Com sabem tots els fidels, Israel no només és Terra Santa també és terra de Maries, que aquí el cànnabis és legal. Aquí és el propi Ministeri de Sanitat qui fa créixer l'herba i qui la distribueix als hospitals. T'ho expliquen i no t'ho creus: un govern repartint marihuana entre la població! Polítics fent créixer, on abans hi hagué desert, la dolça metzina! Tractant-la com el què és, una herba remeiera! Aquesta medicina però, com tantes altres medicines, és legal però restringida i per adquirir-la has d'estar malalt. Vull dir que Israel no és Babilònia ni tampoc és Amsterdam. S'assembla més a Califòrnia, on amb una targeta sanitària tens permís de fumar-ne. Aquí amb la targeta hi tenen dret, entre d'altres pacients, els malalts de càncer ( els elimina els vòmits), els d'esclerosis múltiple (els treu dolor muscular), els de sida (vòmits i marejos) i els que pateixen de Trastorn per Estres Posttraumàtic, el PSTD ( els elimina els mals records). Israel, a més, és on el doctor jueu Raphael Mechoulam (1930) va descobrir el principi actiu de la marihuana, el THC. Sense el THC la marihuana seria farigola. Mechoulam, anys després, també va descobrir els neurotransmissors que els humans tenim dins el cervell i que produeixen una substància marihuanera dins el cap. Som, us ho cregueu o no, petites plantacions en moviment.


El meu camell Yuval patia de PSDT, el que en diuen la malaltia del soldat. En diuen així perquè sobretot hi són propensos els qui han viscut la guerra en camps de batalla. A molts ex–soldats, com el Yuval, l'horror viscut se'ls queda dins el cap i acabada la guerra reviuen el trauma. Hi penses, tens malsons i no t'ho treus de dins. Tens un estres post traumàtic. Has estat torturat? Torna-hi. Torturador? També. Has violat? Recorda-ho. T'han violat? També. La memòria t'obsessiona. De nit et crea insomni i de dia, hiperactivitat. Tens depressions que poden durar mesos i els esclats de violència desfermada cada cop són menys estranys. La malaltia del soldat pot portar al suïcidi o a l'homicidi. S'ha de vigilar. Amb el Yuval, almenys, ho feien. Per això li administraven marihuana. 'Pregunta-ho a tothom qui fumi: l'herbeta ens afecta la memòria. Com més fumes, més en perds. I a mi, això m'ha salvat perquè oblidar m'és necessari. Sinó m'hauria suïcidat. Saps allò d'un porret i a dormir? Doncs no és que funcioni, és que és l'únic que funciona!'


Israel, terra promesa, primer envia els soldats a la guerra i després els medica perquè l'oblidin.


Molts d'aquests veterans de guerra, medicats per oblidar-la, anaven curts de calés, molt curts de calés, i es treien quatre xéquels fent de camell. En dèiem camells soldats. Yuval n'era un: mensualment anava a l'hospital, recollia la seva dosi i una part se la fumava per poder oblidar l'horror que el perseguia. L'altra part, en canvi, ens la venia per poder pagar despeses corrents. Lògicament aquests camells que venien marihuana d'hospital eren els més buscats, però també els més bèsties. Perquè no sabies mai si qui et venia l'herba curativa era un torturat o un torturador. No sabies mai si el trauma que volien oblidar era el del violador, o el del violat. En definitiva, no sabies si el teu camell era una víctima, o un assassí, a qui l'estat li esborrava la memòria.


Benvinguts a Israel, a tots els seus deserts, i a tots els seus camells.


Editorial