Opinió

 

<31/88>

Xavier Montanyà

31.10.2013

Lou Reed, la resplendor de la mort

El dia que es va morir Lou Reed feia una estranya calor. El vent portava l'escalfor d'un incendi abismal. Un món en flames. Potser era el mateix ofec angoixant que ell havia sentit quan tenia vint-i-quatre anys, l'11 de juliol de 1966, el dia que es va escapar de l'hospital on es guaria d'una hepatitis per assistir al funeral de l'escriptor Delmore Schwartz, al cor de Manhattan.


Professor seu a la universitat, Schwartz havia submergit Lou en les profunditats de la literatura de Joyce, Rimbaud o Dylan Thomas. El misteri del cantó salvatge. De la literatura i de la vida. Van fer moltes copes junts, molts excessos. Després d'anys de converses i drogues, Schwartz va acabar paranoic i alcohòlic. El jove Lou i Saul Bellow eren dels pocs que en tenien cura. Ho explica Rodrigo Fresán al pròleg de 'La responsabilitat comença en els somnis', recull de relats de Schwartz. Li pagaven els deutes dels bars, l'acollien a casa perquè pogués descansar abans de tornar un altra temporada a l'infern, als carrers, al deliri i l'insomni. Li va dedicar la cançó 'European Son', una de las primeres de la Velvet Underground, i 'The House', en què se li apareix l'esperit de Delmore. És 'el primer gran home que he conegut', 'el Bloom pel meu Dedalus', canta amb aquella veu tendra i aspra, de vellut, que neix a les tenebres.


El dia que es va morir Lou Reed em vaig refugiar en la literatura de Delmore Schwartz. En 'La responsabilitat comença en els somnis', un home entra en un cinema i veu projectat el film, en blanc i negre, del pròleg de la seva vida: els seus pares de joves, com es van conèixer, com festejaven, les passejades per Coney Island, les primeres discussions... En dos moments, l'home saltarà de la butaca cridant a la pantalla per aturar el film, per provar d'impedir el seu naixement i el del seu germà, dos nens de personalitat monstruosa, diu. És un relat inquietant, lluminós i tràgic, molt visual, que combina subtilment la ironia més fina amb l'amargura més brutal contra la pròpia vida, enfront de la impotència de decidir sobre l'impossible.


Em pregunto si en cap moment de la projecció de la prehistòria de les nostres vides ens hauríem posat a cridar a la pantalla per aturar el film.


Fresán sosté que per Lou Reed llegir aquest relat va ser 'descobrir que amb paraules tan senzilles i en tan poques pàgines podies crear quelcom tan increïblement poderós. Em va produir un astorament meravellós. Tot d'una, vaig saber que podies escriure una cosa així encara que no tinguessis el vocabulari més ampli del món. Jo volia escriure així, paraules simples que t'emocionessin, i que encaixessin en els meus tres acords'.


Aquest desig va engendrar una de les veus poètiques més sublims del rock and roll, i de la cultura transgressora, underground.


El jove Reed va trobar en Schwartz una ànima bessona, un guia per a tota la vida. Una nit, a l'Orange Bar, Schwartz el va advertir: 'Aviat me n'aniré a un món molt millor que aquest, però vull que sàpigues que si mai et vens i acabes treballant per les agències de publicitat de Madison Avenue o escrius merda, tornaré per turmentar-te.' No li ha calgut, però.


'Hauria estat tràgic de no conèixer-lo', reflexionà un dia Lou Reed. 'És el tipus de presència que no t'abandona i que, de sobte, quan passa alguna cosa important, les seves paraules semblen arribar flotant, per trobar-te siguis on siguis. Molt poques persones et produeixen aquest impressió. Ell n'era una.'


Això mateix passa amb les cançons de Lou Reed, les lletres, la música, les imatges. No t'abandonen. El deixeble ha estat impecable. Ha seguit fidelment les ensenyances del mestre. Una forma lliure, bella, al límit, de viure i de crear. Un foc que no s'apaga. O sí?


Fa un grapat d'anys, a Dublín, vaig llegir una frase que no m'he pogut treure del cap. Era un dia gris, cel de cendra. Les paraules eren escrites a la paret d'un vell hospital militar del segle XVII. 'Dissenyem els propis espais de control a casa nostra, a l'oficina, a l'estudi. I les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos són sobre com ser més i més perfectes, més i més controlats. I mentre estic fascinada amb el procés, em pregunto quina mena d'art es farà sense anarquia.'


L'hospital era l'Irish Museum of Modern Art. L'exposició, 'The record of the time'. L'autora, Laurie Anderson.

Editorial