Opinió

 

<31/88>

Pere Cardús

09.10.2013

Combats que anem guanyant

Guanyar el combat del llenguatge és guanyar mitja guerra. Qui pot imposar les regles del joc del combat dialèctic té la victòria final a la punta dels dits. No és pas fàcil de fixar les normes quan te les heus amb un estat que té totes les eines d'un estat. Calen una colla de coincidències que costa Déu i ajut de fer confluir. Però tinc el convenciment que els catalans anem guanyant aquest combat contra l'estat espanyol. Per tant, tenim les condicions per a aconseguir la independència.

Dit d'una altra manera: per alliberar-se políticament com a nació, primer cal alliberar-se mentalment com a individus. Fèlix Cucurull deia que l'home no pot ser lliure si no ho és el seu poble. Però també és certa la frase invertida: la nació no pot ser lliure si no ho són també els seus individus. Per a ser lliures nacionalment, cal arrencar aquella ànima externa que Guillem d'Efak deia que ens havien empeltat a tots els catalans mentre dormíem.

Diguem-ho en termes científics. Cal superar la condició que Martin Seligman va anomenar d'indefensió apresa: aquella reacció per la qual hom ha après a comportar-se passivament, sense fer res per ajudar-se a si mateix, malgrat que hi hagi oportunitats per a millorar una situació desagradable o no desitjada. Els catalans, després d'anys i panys de maltractament, humiliació i indefensió, semblava que haguéssim desenvolupat el mecanisme de la indefensió apresa i no ens vèiem amb cor de fer el pas imprescindible per a millorar la nostra situació. Allò tan suat de 'la independència estaria bé, però és impossible'.

Per explicar per què penso que guanyem aquest combat i ja ens anem espolsant l'ànima externa empeltada, posaré exemples concrets:

–Dins de la UE o fora. Que els espanyols hagin acceptat, mal que sigui inconscientment, de discutir sobre aquesta qüestió demostra com hem avançat. Recordem-ho: hem passat de 'la independència és impossible' a 'us quedareu fora de la UE'. Si podem quedar-nos fora de la UE és que podem ser independents. Accepten aquest debat perquè saben que la independència, tant si és bona com si és dolenta, és inevitable.

–Terceres vies i propostes de singularitat. Del moment que l'unionisme –més descarat o més tímid– s'ha trobat obligat a presentar propostes alternatives a la independència, és que s'adonen que la majoria –silenciosa i sorollosa– ja és independentista. Van a remolc. La independència és la proposta central i les seves són meres alternatives per a aturar-la.

En aquest terreny és prou significatiu que Sánchez-Camacho hagi hagut de moure peça després d'haver passat els últims anys dient que calia abandonar deliris i derives secessionistes. És ben palès que la seva desesperació pel renaixement de Catalunya és total. També cal incloure en aquesta observació el solitari Pere Navarro. Després d'haver repetit fins a esgargamellar-se que el govern de Mas havia d'abandonar els somnis i les quimeres que no caben a la constitució i centrar-se a sortir de la crisi, ara no té cap més remei que presentar una reforma constitucional impossible que tan sols li han comprat els seus col·laboradors més íntims.

–Ofensiva diplomàtica posterior a la Via Catalana. Conscient de l'impacte internacional de la Via Catalana, el govern espanyol va emprendre una forta ofensiva diplomàtica i va rescatar Almunia per espantar el personal. Aquella reacció no va ser sinó una extravagant demostració de feblesa. Tot plegat fou un reconeixement implícit de la legitimitat democràtica del dret d'autodeterminació dels catalans. Si l'estat espanyol no fos conscient d'aquesta legitimitat i de la predisposició d'una bona colla d'estats a reconèixer Catalunya, no caldrien aquestes operacions a la desesperada. L'ús de la força o la intimidació és el recurs dels febles. I Espanya fluixeja de cap a cap.

–L'estratègia de deixar passar el temps. Diuen que el govern espanyol ha decidit de deixar passar el temps sense encarar el cas català; que espera que la crisi vagi de baixa i que això ens farà desistir. Si l'estratègia és aquesta, serà un reconeixement clar de la incapacitat d'oferir res de bo als catalans. I també demostrarà que confien, equivocadament, que els catalans patim d'indefensió apresa i que restarem plegats de braços com si no hi hagués res a fer sense llur consentiment.

S'equivoquen rotundament. Però ja s'ho faran. Nosaltres, endavant. Continuem guanyant combats fins a la victòria final.

Editorial