Opinió

 

<28/88>

Andreu Barnils

08.12.2013

El somni del rei

La Copa Amèrica és una competició de vela fundada l'any 1851. Aquesta prestigiosa regata és un dels esdeveniments esportius que genera més diners del món. Només el superen els jocs olímpics i els mundials de futbol. Poca broma. L'any 2007 la Copa Amèrica sortia de València. Espanya, de cop i volta, havia de bastir un equip de regatistes per a participar-hi. Dirigit pel mallorquí Pere Perelló, l'equip es diria Ayre i tenia un pressupost de 113 milions d'euros repartits així: Construcció del vaixell, 26 milions. Velam, 16 milions. Esportistes, 21 milions. Tècnics, 16 milions. Administració, màrqueting, etc. 34 milions.


El projecte Ayre gairebé es podria batejar amb el nom de monarquia espanyola. Hi eren tots. El príncep Felip, president d'honor d'Ayre; les dues princeses, Cristina i Helena, dins l'organigrama; el regatista estrella de l'equip, el californià Paul Cayard, era un dels ídols de la princesa Cristina i per això se'l va escollir. El marit, Iñaki Urdangarín, s'ocupava de l'àrea social; i el rei Juan Carlos I és l'home que va aconseguir els diners. Tot solet va aconseguir 110 dels 113 milions necessaris. Els va aconseguir d'Abdulá bin Abdulaziz Al Saud, fill del difunt rei Fahd de l'Aràbia Saudita i amic personal del rei. Per preparar el terreny, poc abans de demanar-li els diners, el rei va condecorar-lo amb el Toisó d'Or, una de les més altes condecoracions espanyoles (segons sembla el 'toisón' aquest podria simbolitzar un cony. Literal).


Quines ganes de marxar, Toisón !


En fi, amb aquests diners es construiria el vaixell, es pagaria la tripulació i els de màrqueting. Però el projecte no va tirar endavant. Causes externes van cancel·lar el projecte i el vaixell no va salpar. Els diners, de fet, no es van ni rebre. Va quedar en un no res. El meu dubte és saber qui s'hauria quedat el 10% de la comissió del 110 milions aconseguits. Parlem d'11 milions d'euros. S'insinúa que Urdangarín. No veig perquè. Va ser el rei qui els va aconseguir. En fi, veure com es va aixecar el projecte Ayre, i com va caure, és veure com funciona la familia reial espanyola. Això és el que fa el llibre 'Urdangarín y la Copa América'. Publicat fa pocs dies en castellà s'ha editat, suposo que per precaució, al Canadà. Es troba a Amazon, té unes cent planes, i la versió Kindle costa 3 euros. Tot el que he dit fins ara, ho he llegit al llibre. Gairebé tota la resta, també.


L'autor és Ricardo Grenville, el pseudònim darrera el qual alguns hi veuen Diego Torres. Diego Torres és el professor d'Esade menorquí implicat en el cas Nóos juntament amb Iñaki Urdangarín. El menorquí té el risc de ser un cap de turc. Per això sempre ha dit que ell i Urdangarín són el de menys, aquí l'important és veure que la família reial és darrera de tot plegat. Aquesta, de fet, és la tesi del llibre. L'obra, però, en comptes de fixar-se en el cas Nóos, es fixa en el cas de la Copa Amèrica. El primer és un cas brut i molt mediàtic. El segon, és un cas net i menys conegut. El llibre deixa clar que no denúncia res, que no explica res d'il.legal, sinó que senzillament explica un modus operandi de la família reial espanyola en un cas concert: la Copa Amèrica. El subtítol és 'El paper de la casa reial en els negocis dels ducs de Palma'. Detalladíssim en el que diu, i com ho diu, sembla un llibre escrit per un advocat. El llibre va clarament destinat a la casa real, no al lector. El llegeixies amb la sensació que et deixen una mica de banda, com si fossis tan sols una eina per aconseguir una altra fi. L'obra s'ha escrit llegint el sumari del Cas Nóos i, sobretot, els correus en possessió de Diego Torres.


Coses que m'han interessat del llibre. Que em resumeixi l'embolic en només cent planes. Que digui que la infanta Cristina no feia servir el mateix servidor que la resta per enviar correus electrònics. Que es vegi com Urdangarín, després de la seva marxa forçada i escandalosa de Nóos, no tenia feina i com es va solucionar el tema. Primer, cap al projecte Ayre de la Copa Amèrica de València. Com hem vist, va resultar fallit. Després va anar als Estats Units, a Telefónica Internacional, on hi treballava l'ex cap de la casa reial. Va cobrar-hi 1,4 milions d'euros. I per últim, i ben curiós, també va trobar feines més modestes gràcies a catalans. No m'esperava pas trobar-ne tants: a l'empresa Motorpress Ibérica, de José Luis Samaranch, Urdangarín hi va cobrar 475.000 euros. A Aceros de Bergara, de Joaquin Boixareu, 77.000 euros. A la immobiliària Mixta Àfrica, gràcies a les gestions d'Anna Birulés, 391.000 euros. De fet, catalans ja havien aparegut abans: Lluís Bassat i Borja Puig de la Bellacasa van treballar en el projecte Ayre de la Copa Amèrica. En el llibre, doncs, també veus quines portes truca la casa reial quan necessiten un favor. I qui respon. Així, un dels que també va respondre va ser el magnat francès, Arnaud Lagardère. Se'l descriu com a fabricant d'armes. No queda clar perquè, però Urdangarín també va cobrar d'ell. Resumint, gràcies al llibre veus la mobilització de la família reial espanyola per fer negocis, primer, i per ajudar després un Urdangarín que apareix més aviat despistat i una mica fora de lloc.


Només afegir dos detalls per acabar que jo desconeixia. Surten de passada però fan gràcia. Lluís Bassat, el publicista, i José Luis Romero, advocat de Juan Carlos I, tenien entre mans Colegios del Mundo Unidos, una xarxa de col·legis d'elit. Fills de multimilionaris agrupadets a la mateixa aula. Pensar en el pla d'estudis espanta d'entrada. I l'altre. Es veu que quan el rei volia navegar discretament per aigües mallorquines no agafava mai el Fortuna perquè el iot era massa gran per no cridar l'atenció. El monarca, quan navega discret, navega amb un pershing de disset metres d'eslora que es diu Somni. No Sueño no. Somni, es diu la coseta.


Editorial