Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<20/88>

Pere Cardús

05.06.2014

Les preguntes pertinents de Joan Sales

Barcelona, dissabte 8 de maig de 1937


El govern de la Generalitat ordena a la CNT d'abandonar l'edifici de la Telefònica ocupat pels anarquistes des del començament de la guerra. El capitost de la columna Durruti, Ricardo Sanz, fa tornar tots els seus milicians a Barcelona i abandonen el front. Segons Sanz, el govern de la Generalitat ha provocat la CNT 'como un perrito que ladra a un león'. Joan Sales observa la situació com a 'tècnic' de la columna Durruti. Hi és a contracor. Hi ha estat destinat per l'Exèrcit de Catalunya després d'haver passat per l'Escola de Guerra de la Generalitat. Els anarquistes decideixen --en una assemblea en què no falten els discursos més abrandats dels seus dirigents—d'emprendre la rebel·lió contra el govern legítim de Catalunya. Mentrestant, la guerra continua i al front falten soldats per a combatre les escomeses dels feixistes.


'Una "setmana tràgica" més, a afegir a la llista de tantes com n'ha conegudes la desventurada Barcelona. L'anarquisme hi ha rebut el primer cop mortal; això és almenys l'únic d'indiscutible que ha entrat a formar part de les idees dels desconcertats ciutadans. Hi ha hagut un nombre de baixes que, al servei d'una lluita més elevada, potser hauria bastat per prendre Osca, primer pas per establir contacte amb l'Exèrcit basc que s'està batent d'una manera tan heroica com desesperada.' Joan Sales escriu al seu amic Màrius Torres, el poeta que passa la guerra malalt al sanatori de Puigdolena.


Enmig dels combats contra els feixistes, els anarquistes decideixen de retirar els seus homes del front per anar a Barcelona a combatre l'ordre de la Generalitat, que pretén desallotjar la Telefònica per posar-la al servei de la defensa de la república. Sales no pren part en els xocs pels carrers de Barcelona contra el govern legítim, perquè com a tècnic no en té l'obligació.


Ho explica així: 'Aquesta gent és molt contradictòria; n'hi ha d'excel·lents i fins de magnífics ­barrejats amb assassins i incendiaris. N'hi ha de tots. Jo aquests dies em rosegava les ungles de ràbia imaginant tals o tals milicians, xativesos o empordanesos, i sobretot els trenta-cinc de la meva flamant "secció de fusellers-granaders", amb qui ja començava a lligar-me una certa amistat o almenys una bona camaraderia, fent córrer la pólvora per les barricades contra el govern legítim del seu país ni més ni menys que si els hi atiessin els feixistes.'


Joan Sales, en les magnífiques 'Cartes a Màrius Torres', es mostra molt crític amb els anarquistes i més faccions del bàndol republicà que fan passar els seus interessos polítics particulars davant del combat contra el feixisme alçat el juliol del 36. Però també és molt dur contra els catalans que, amb el pretext de la presència anarquista, s'oposaven al govern de la Generalitat i no s'implicaven en la defensa de Catalunya. 'Detall revelador: els qui durant aquests mesos infernals gemegaven tant i ens volien fer creure que si eren hostils al govern de la Generalitat era per horror als anarquistes, ara es refregaven les mans davant aquest carnatge i no dissimulaven el seu desig que guanyés la FAI. De la mateixa manera que solen exagerar les victòries de l'enemic, exageraven aquests dies les dels anarquistes. De vegades penso que l'ideal seria enviar feixistes i anarquistes, tots junts, en una illa deserta i que s'ho fessin ells amb ells.'


Curiosament, en aquesta ocasió, amb el front republicà desatès, els feixistes no ho aprofiten per avançar: 'L'enemic, entretant, que hauria pogut avançar per la bretxa que havia obert al front la deserció d'anarquistes i trotskistes, ha preferit mirar-se els toros des de la barrera: ¿quines ganes, deu pensar, de combatre aquesta gent si ja ho fan prou ells mateixos?'


I Joan Sales es fa unes preguntes prou pertinents: '¿Com no sospitaríem que aquest alçament contra el govern legítim de Catalunya, tant més criminal que Catalunya està en guerra, no fou provocat d'una o altra manera per l'enemic? Deu tenir agents molt hàbils ficats dins la FAI i ja devien ser ells els instigadors dels incendis, pillatges i assassinats que van deshonrar la victòria el 19 de juliol de l'any passat. Aleshores s'imposava, com ara, la pregunta clàssica: cui prodest?'


L'autor de 'Incerta glòria' descriu una de les conseqüències d'aquesta 'rebel·lió' anarquista, és a dir, l'enviament de cossos de seguretat espanyols a Catalunya: 'Em trobava ahir a la Rambla quan desembarcaven a la Porta de la Pau els guàrdies d'assalt enviats pel govern central en ajut del de Catalunya.' I es demana: '¿Era necessari fer venir aquests forasters? La revolta anarquista ja havia estat esclafada per la guàrdia d'assalt catalana, com la feixista el juliol de l'any passat. ¿No sembla doncs altra vegada una maniobra per escamotejar als nostres guàrdies, tan abnegats i tan lleials, la glòria que els pertoca?' I també explica com els dirigents anarquistes s'espolsen la responsabilitat una vegada vençuts: 'Els dirigents anarquistes, per la seva banda, ara se n'espolsen tartufescament les culpes afirmant que els qui es van sublevar eren quatre "irresponsables"; un dels qui ho assegura amb tota la barra és en Ricardo Sanz. Han dut els seus a matar-se a les barricades per abandonar-los així que han flairat el tuf de la derrota.'


I finalment, Sales descriu un paisatge que el reconforta enmig de tanta tristesa: 'Les quatre barres, que els frenètics anarquistes haurien arriat de tot arreu per hissar la bandera negra i vermella --la mateixa de la Falange--, tornen a onejar a tots els edificis oficials al costat de la de la República i aquest espectacle reconforta enmig de la tristesa que fa tot plegat.'


Barcelona, dissabte 26 de novembre de 1938


En una altra carta, Joan Sales explica a Màrius Torres que torna a ser a Barcelona i que cada vegada que puja a un tramvia recorda l'assassinat en massa dels conductors d'aquell servei pels anarquistes el juliol del 36: 'Com més va més convençut estic que en els esdeveniments d'aleshores hi hagué la mà dels provocadors ¿a qui interessava, si no, deshonrar la victòria de les forces armades de la Generalitat i que Catalunya caigués en el caos? Sense l'aparició de les hordes de la FAI hores després de vençut l'alçament feixista, tot hauria estat claríssim i els catalans, units, ens hauríem pogut abocar a Mallorca i a establir contacte amb els bascos a través d'Aragó.'


La lectura de les 'Cartes a Màrius Torres' de Joan Sales hauria de ser obligatòria a les escoles. Potser ens estalviaríem d'haver de contemplar la trista comprensió d'una part, minoritària, de la ciutadania per determinades 'rebel·lions' incendiàries que només poden jugar contra la voluntat de llibertat dels catalans. Les preguntes que es feia Joan Sales fa més de setanta-cinc anys ens les podem fer ara mateix, amb la distància necessària, en el context polític que vivim de conflicte amb l'estat espanyol quan veiem les flames als carrers de Barcelona. 'Cui prodest?'


Per raons d'espai he hagut de seleccionar petits fragments d'aquestes dues cartes. N'hi ha moltes més que tracten d'aquests aspectes i de molts altres tan interessants o més. Llegir-les de cap a cap és un autèntic plaer intel·lectual i un estímul complet. Si voleu fer-ne un tast o voleu completar la lectura de les dues que he seleccionat, ho podeu fer ací: 8 de maig de 1937 i 26 de novembre de 1938. Però recomano amb molt de convenciment de llegir-les de la primera a l'última. Hi descobrireu una guerra dels tres anys que no s'ha explicat en les cròniques pervertides dels vencedors ni en les històries revolucionàries edulcorades d'alguns vençuts.

Editorial