Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

22.04.2009

Els anys que ens esperen

Aquests dies el reguitzell de rumors, insinuacions i apunts de maniobra tàctica dins la política catalana és interminable. Al centre del cafarnaüm hi ha, de moment, Esquerra Republicana, que en quaranta-vuit hores va passar de segellar la pau en les altures a obrir les portes de l'infern a una part dels seus militants. Allò que puga fer Reagrupament.cat marcarà el futur immediat de la política catalana, però l'espectacularitat d'aquesta batalla ha llevat importància a uns altres fronts oberts, no menys interessants, com el trencament de Ciutadans o l'emergència de forces noves que podrien arribar a entrar al pròxim parlament, com ara les CUP o la Plataforma per Catalunya. A menys de dos anys de les eleccions les incògnites s'acumulen.

La pega, una de les pegues, de les enquestes electorals més convencionals és que solament tenen en compte els qui ja són parlamentaris. Les que ens arriben, totes molt unànimes, dibuixen un panorama en què CiU puja molt, però sense arribar a la majoria absoluta i en què el PSC puja poc i no pot compensar la davallada d'ICV ni, sobretot, d'Esquerra, fet que no permet de repetir el tripartit. La presència de PP i Ciutadans sembla assegurada, però, aquest darrer espai, veurem si l'ocupa el partit actual o si el cedeixen, a les bones o les males, a l'UDyP de Rosa Díez. Personalment, crec que si UDyP vol absorbir-los, serà difícil que Ciutadans aguante. En tot cas, sobre el paper aquest seria l'únic dubte, però tot indica que la pròxima legislatura consolidarà el model d'un parlament de Catalunya amb sis partits.

Dit això, s'obre l'interrogant de si no anirem a més, perquè l'efervescència és notable. En les dades demoscòpiques, no hi apareixen els partits que no són al parlament, però avui comença a ser un lloc comú de qualsevol conversa política informada demanar-se si no tindrem un parlament de set, vuit o fins i tot nou partits (que seria una plasmació prou adequada de la confusió i del desconcert que regna al país).

En aquest sentit hi ha moltes expectatives posades en les CUP. Les Candidatures d'Unitat Popular han anat fent un treball sòlid en l'ambit municipal i aquest estiu debatran si es presenten a les eleccions nacionals o no. Els resultats municipals no asseguren de cap manera que es puga traslladar l'espai que representen al parlament, però l'avanç municipal inquieta els partits que actualment són al parlament. Sobretot Esquerra i Iniciativa, que veuen possible que una part dels seus votants més desencantats opten per una candidatura rupturista, vist que des del govern els han defraudat (Iniciativa especialment, amb la polèmica gestió del Departament d'Interior). Als ajuntaments on tenen representació, a més, han esperonat dinàmiques de calat fort, com s'ha vist en la recent moció de censura de Vilafranca. Dins les CUP, tanmateix, no tothom ho veu clar i la cohesió interna no és segura en una qüestió tan sensible com aquesta. El pes del municipalisme és gran i el perill d'embarcar-se en una aventura nacional és evident. Però també ho és que oportunitats tan favorables de consolidar-se nacionalment com aquesta en tindran poques.

I per si no n'hi havia prou, la situació de Reagrupament.cat representa un dubte més. Si finalment es veu forçat a fer una candidatura al marge d'Esquerra, segur que una part de votants dubtarà entre les CUP o Reagrupament. Hi ha lloc per a tots dos? En dubte, però ningú no ho sap de cert, encara que dependrà molt de com aguante Esquerra. Que el missatge de Carretero ha impactat és fora de dubte. Per alguna raó que no acabe d'entendre la direcció d'Esquerra va convertint-se en el millor propagandista del seu ex-conseller. Seria més raonable que foren discrets i no contribuïren a fer més gros el problema, però ja es veu que no ho volen fer. Potser perquè estan molt segurs que no arrossegarà ningú. En petit comitè diuen que això és com la maniobra del PI d'Àngel Colom i que acabarà igual, però em sembla que van equivocats. I, encara que fos així, no entenc que precisament quan les enquestes mostren unàniment que Esquerra és al llindar de ser prescindible, siguen ells mateixos que optin per prescindir d'una part dels militants i dels votants. La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent elsaquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat.

I per si el panorama no fos prou difícil, enllà, molt en la penombra, es veu venir que el missatge xenòfob de Plataforma x Catalunya pot calar fins a l'extrem de portar-los al parlament, per a vergonya de tots nosaltres.

Manquen encara no dos anys, doncs, per a les pròximes eleccions catalanes i la incertesa del mapa polític català és molt notable. Qualsevol aposta que fem avui segurament que serà desmentida i el joc és més obert que mai. Allò que sembla difícil d'imaginar, ara mateix, és que al pròxim parlament, hi haja els sis partits que té aquest. Enmig d'un magma com el que tenim sota el peus és més fàcil pensar que s'obriran oportunitats i que solament els dos grans, CiU i PSC, mantindran una quota notable de suport ciutadà. Afegim-hi les conseqüències que tindrà un pacte de finançament mal lligat i la sentència de l'estatut i podem coincidir a pensar que aquests dos anys que vénen poden ser apassionants, trepidants.

Editorial