Opinió

 

<4/169>

Vicent Partal

22.07.2010

Esquerra i la Solidaritat

Esquerra ha tardat molt poc a desmarcar-se de la Crida a la Solidaritat. Dues intervencions rotundes ahir, de Puigcercós i de Simó, semblen tancar totalment la porta al projecte de sumar forces independentistes amb vista a les eleccions de la tardor. Evidentment, hi tenen tot el dret, però la veritat és que em costa d'entendre'ls.

Invocar, com fa Puigcercós, la necessitat que CiU s'hi incorpore com a condició prèvia a formar part de la Crida a la Solidaritat em sembla un argument incomprensible. Per què CiU i no ICV, per exemple? O les CUP? És que Esquerra no pot decidir una cosa tota sola quan la hi demanen directament? La pregunta és, solament, si Esquerra vol sumar-s'hi o no. No és tan complicat: han de respondre ells i no han d'excusar-se invocant els altres.

Però aquesta actitud revela que no veuen amb interès el projecte. Hi tenen tot el dret, això és evident. Però em fa pena que hagen dit que no tan de pressa i sense haver-s'ho pensat ni un moment.

Quan dic que hi tenen dret, no ho dic ritualment. Esquerra té tot el meu respecte i és el partit independentista que hi ha avui al Parlament de Catalunya. Esquerra té la legitimitat d'haver dirigit fins ara l'independentisme i una estructura que ningú no pot negligir: des del president del parlament a centenars de regidors. Entenc que no vulguen posar en joc aquest patrimoni.

Però és precisament això que em sorprèn més. Crec, i així ho indiquen les enquestes amb contundència, que Esquerra va pel camí de fer una important davallada electoral. Per això no veig què hi guanyen girant-se d'esquena a una proposta que hauria de sumar independentistes, que crec que té les condicions per a fer-ho i que podria ser un pas endavant important en la representació de l'independentisme, amb Esquerra fent-hi un paper central.

Personalment, crec que la incorporació d'Esquerra a la Crida a la Solidaritat hauria de fer-se respectant i remarcant el fet que ells són ara mateix el principal referent de l'independentisme. No crec que fos bo un simple poti-poti que no distingira entre forces virtuals i partits amb poder real. I en aquest sentit crec que és important de recordar que els tres instigadors de la maniobra van insistir a dir que ells no tenien pas la voluntat de dirigir ni de figurar en els primers llocs de les llistes. Tan impossible és, doncs, de parlar i de negociar? Per què Esquerra renuncia fins i tot a conversar?

Anna Simó va dir ahir que Esquerra solament renunciaria a les sigles si era per a guanyar les eleccions. Doncs, d'això es tracta. Es tracta efectivament de guanyar les eleccions per proclamar la república. I això és així de senzill i així de difícil. I si Esquerra creu que això no és possible, aleshores m'agradaria que m'explicara en què es diferencia d'Artur Mas, quan diu que el país no és madur.

Mail Obert