Opinió

 

<166/169>

Vicent Partal

16.02.2004

Raimon

Una vegada vaig escoltar Carlo Maria Martini dir que les banderes són imprescindibles per a moure els cors però poc útils a l'hora de la raó. Des d'aleshores, sempre he pensat que si hi havia una cultura a Europa preocupada per aquesta dualitat és la nostra. I ho pense encara, recordant que fa molts anys em va sorprendre una insolència de Joan Fuster, en un dels primers llibres que li vaig llegir: "puix parla en català, vejam què diu". No és prou parlar en català, doncs. Cal veure què és diu. Però si parla en català prenguem interès, venia a dir l'homenot de Sueca. En l'aforisme fusterià em sembla que s'amagava una resposta a la tesi del savi jesuïta. Resposta que hi ha gent al nostre país que la pronuncia cada dia. Com ara Raimon.
Divendres Raimon va repetir a l'Auditori de Barcelona el recital sobre poemes d'Espriu que ja s'havia pogut apreciar al Teatre Lliure. Raimon diu Espriu. I a la precisió quasi enervant d'Espriu Raimon li aplica un gust refinat per l'exactitud. La combinació creada així resulta literalment esborronadora. No sobra una ratlla ni una solfa. No hi ha cap excés ni cap detall deixat a l'atzar. Res no apareix sense que la raó senyorege l'espai i el temps del recital. I tanmateix l'emoció i el sentiment manen. Raimon i Espriu saben ser alhora bandera i raó. Alliçonant el cardenal milanès, un més que improbable Papa.
En el cas de Raimon, a més, aquesta capacitat d'elevar els sentiments cap a l'alta cultura ha estat un senyal permanent. Raimon va començar a musicar Espriu exactament quan més s'esperava d'ell un llenguatge senzill i directe, un colp a l'estomac. I va respondre als qui el volien presoner de la seua caricatura amb qualitat i capacitat. Divendres va explicar de nou aquell disc amb portada de Joan Miró, lletres d'Espriu, textos de Fuster i música seua. I escoltant-lo resultava difícil no pensar en com i de quina manera aquella obra magnífica aguantava el pas dels anys. El Raimon de les "Cançons de la Roda del Temps" és més modern encara avui del que ho era aleshores. Més savi també en la dicció i el matís. Coherent amb el passat que l'enalteix. Brillant. Excel·lent en la mirada al futur. El cardenal Martini estic segur que hauria apreciat molt la bellesa del recital de Raimon. Perquè si és ben cert que la cultura no té llengua també ho és que en necessita una de concreta per expressar-se. I que, amb independència de quina siga la nostra, la qualitat i la bellesa sempre es reconeixen. Sobretot a través de la música.




Mail Obert