L'euro, la salut i els aprenents de Tony Blair

L'actual govern català té una gran capacitat de generar polèmica. La darrera, la proposta (o indici de proposta) de fer pagar un euro als beneficiaris de la Seguretat Social per cada visita al metge. Aquesta proposta no és clara en els detalls, però sí en les intencions. I resulta coherent amb la conducta del PSC d'aquests darrers anys. I aquí està, exactament, el problema.
Hi ha un tipus d'esquerra que, quan arriba al poder, s'obsedeix per la gestió fins a l'extrem d'oblidar completament la política. Tony Blair en fóra el paradigma europeu. Entre nosaltres, propostes com aquesta, l'obsessió de fer de TV3 una televisió comercialment rendible o la política global del Fòrum 2004, no fan sinó suscitar recels i temors en vist d'una forma de govern que, si la despullem de símbols i retòrica, menysté els valors de l'esquerra. O fa de dret allò que la dreta no s'atreviria a fer mai.
Que la sanitat pública té un gros problema no és cap secret. Ho sabem tots. Té uns costos molt grans, sí. El debat, doble, és si és sostenible i qui ha d'ajudar a mantenir-la, principalment i rebent-ne l'impacte directe. La primera part de la pregunta, no l'hauria de qüestionar l'esquerra. La sanitat o l'ensenyament públic, per exemple, són irrenunciables. Això no vol pas dir que siga indiferent el cost que tinguen. Però sí que vol dir que el cost no ha de ser el criteri prioritari per a dictar les actuacions que afecten els beneficiaris.
Quan paguem impostos, molts ho fem convençuts de contribuir, amb això, a equilibrar les desigualtats socials. I estem contents de fer-ho i molt d'acord a fer-ho. Però què hem de pensar-ne, de propostes com les que insinua la consellera Geli, que a més es deixa fotografiar sense vergonya amb la mà plena d'euros. Què n'hem de pensar? Sobretot quan sabem que el dèficit de la nostra sanitat, en tot cas, prové d'un estat que rapinya econòmicament el país? L'objectiu del nostre govern no hauria de ser d'aconseguir un finançament digne? Aconseguir un finançament digne, precisament per evitar de carregar la crisi als qui més maldecaps tenen?
Però el gran tema, insistesc, és el que s'amaga ideològicament darrere propostes tan polèmiques. El Fòrum en seria l'exemple suprem. Ens parlen de pau i diàleg, però el paguen les empreses que menys poden presumir de pacifistes, o s'acaten ordres de dictadures com la xinesa, en canvi de quatre estàtues d'argila refinada. Quina obsessió tenen els dirigents del Fòrum? El missatge que en restarà? Construir una societat més digna? O gestionar l'espectacle i crear infrastructures? Ja hi pensen, en els motius ideològics? O és que els motius ideològics només són arguments per a vendre els objectius que realment els importen i que tenen a veure amb la gestió, com si la cosa pública fóra una SA qualsevol...?
En la persona de Tony Blair hem vist fins a quin punt un socialista és capaç d'esdevenir un simple executiu agressiu, un mestre del màrqueting. Però arriba un punt que la propaganda satura, com s'ha vist en el fracàs imparable del Fòrum. En tot cas, la societat no es pot permetre que hom jugue tan lleugerament i insensible amb la comoditat i la seguretat psicològica d'aquells la defensa dels quals féu nàixer precisament el moviment socialista. Els llops amb pell de xai no són pas més agradables que els llops sense disfressa. En canvi, són igualment perillosos.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet