Opinió

 

<122/169>

Vicent Partal

21.04.2008

Trenta mil, amb Escola Valenciana

Aquest cap de setmana han començat les Trobades de l'Escola Valenciana i, el primer cap de setmana, ja han estat trenta mil les persones aplegades, malgrat la pluja, en les quatre primeres: Agost, Albaida, Museros i la Romana. Trenta mil persones, la majoria pares o ensenyants compromesos amb el país i la llengua, decidides a combatre la desídia del govern valencià en ensenyament. Per això les Trobades de l'Escola Valenciana són una lliçó de mobilització i de capacitat organitzativa, la cara més visible de la societat valenciana, que hi ha qui intenta que es veja menys.

Les Trobades van començar ja fa dues dècades a Benifaió i a la Xara. I des d'aleshores en més de dues-centes ocasions s'han aplegat al carrer centenars de milers de persones, una mobilització inusual, amb els peus arrelats en terra. Perquè cada trobada correspon a una visió concreta, a una línia, a una escola, a un institut, a uns projectes educatius d'una ciutat o d'una comarca, amb pares i mares, amb xiquets, amb mestres que no solament ixen al carrer una volta l'any sinó que viuen el compromís amb la llengua catalana i amb la realitat de l'entorn cada dia. El moviment de l'Escola Valenciana no és una reacció a un atac o un ritual en el calendari.

Ara toquen les trobades, però durant tot l'any milers de valencians hi expressen la voluntat de tenir molt millors escoles que no les que tenim, i ho fan amb tota mena d'activitats i recursos. És aquesta constància en el compromís que la fa forta i remarcable. Les Trobades tenen les arrels molt ben enfondides en terra; per això, quan, el 7 de juny, es clouran, a Canals i Castalla, les d'enguany, les disset concentracions festives hauran tornat a demostrar que, vint-i-cinc anys justos després de la promulgació de la llei d'ús i ensenyament del valencià, moltíssims valencians no ens conformem amb la situació de marginalitat oficial de la llengua catalana i reclamem més. Però també, i segurament sobretot, hauran demostrat, una altra vegada, que som capaços de fer més, sense haver d'esperar que algú altre faça allò que la societat civil és capaç de fer.

Mail Obert