Opinió

 

<12/169>

Vicent Partal

21.10.2014

Vint mil cares

Portem hores i més hores discutint sobre els partits, sobre la seua trencadissa, sobre com es podria recompondre, si és que es pot. Fa hores que gent que havia estat aguantant els seus sentiments més primaris durant un parell d'anys els ha amollat, i això ha enrarit l'ambient.


No sabem per on tirar endavant. No ho sap ningú. No ho sé jo. Divendres, a Santa Maria d'Oló, vaig saber respondre totes les preguntes que em feien en un acte de l'ANC sobre el procés d'independència. Avui repetiré el mateix acte a Barcelona i ja sé que hi haurà coses que no sabré contestar. Perquè ignore cap a on ens porten.


Però enmig de tot plegat, un correu de Josep Usó m'ha fet veure que hi ha una dada que menystinc de manera injusta: en menys de quaranta-vuit hores més de vint mil persones, les que calia aconseguir i un bon grapat més, s'han apuntat de voluntàries per treballar en la consulta del 9-N.


Ho han fet sense demanar si allò afavoria els uns o els altres. Sense exigir res a canvi. Sense plantejar-se si el seu sacrifici d'aquell diumenge l'aprofitarà al final aquest o aquell. 


Simplement han pensat en el bé del país i han fet el que creien que havien de fer. En primera persona i donant la cara. Vint mil cares en quaranta-vuit hores, caram. Més de vint mil cares, vint-i-sis mil ara mateix, que responen també amb el seu gest a aquells com jo que havíem perdut de vista on era el país. Gràcies.




--L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Josep Usó


A hores d'ara, encara no sé com haurà acabat la reunió entre esquerra, IC i EU i la CUP. Espere que s'arribe a un acord, de mínims, però que em sembla imprescindible.


A aquestes alçades, amb el compte enrere per la Consulta arribant a zero, amb el Poble decidit a no fer ni un pas enrere, crec que els polítics catalans han d'estar a l'alçada del moment històric que els ha tocat viure. Per això pense que arribaran a un acord i que la Consulta es farà amb el suport de tots ells. 


De la gent no es pot dubtar. Ja hi ha més de vint-mil voluntaris, a hores d'ara. I n'estic convençut que la participació serà massiva. Aquest, segurament, és el fet que espera la Comunitat Internacional per definir-se. Per la seua banda, l'Estat Espanyol sembla que confia molt (massa, espere) en la desunió dels partits catalans i catalanistes. No crec que aquest els donen, a l'hora de la veritat, cap alegria. Al meu parer, la major part dels representants polítics catalans tenen molt clar el que es juguen. No és només el seu futur. és el de tots. Poca broma. Per tant, estic segur que compliran amb les expectatives que tots tenim per a ells.



Jesús Sayols


El dia 9N, l'Oriol des de Taiwan i jo des de Hong Kong, ens haurem desplaçat més de 10.000 km per ser a Catalunya i posar un paperet dins d'una urna, tal com havíem planejat fa mesos quan vam comprar el bitllet. Les dificultats que sempre hi ha hagut per votar des de l'estranger ens va fer prendre aquesta decisió, perquè el moment s'ho valia.


Però és que n'hi haurà d'altres que, tot i no poder desplaçar-se tan lluny, també hauran de traslladar-se en avió a causa dels pocs punts de votació repartits arreu del món: de Santiago de Xile a Buenos Aires, de Dallas a Nova York, de Tailàndia a Hong Kong. I molts ho faran, perquè el monent s'ho mereix.


Com els vint mil voluntaris, ho fem perquè així ho sentim, perquè no hi ha cap més remei, perquè què hem de fer sinó, resignar-nos? Els polítics que facin el que vulguin, però a nosaltres que ningú ens digui què hem de fer. És massa tard per fer-nos enrere i ningú ja no ens pot aturar.



Oriol Gordó


És perfectament comprensible el que t'ha passat, Vicent. A mí m'ha passat una cosa semblant. He estat tot el vespre pendent de les notícies i rabiant per dins a causa de com són d'ineptes i curts de mires els nostres polítics, i sobretot, com d'egoïstes que són.Llavors he vist com la meva dona s'estava mirant per youtube un lipdub que han fet a Palau d'Anglesola, en motiu del correllengua, i he vist la gent, i les estelades, i l'alegria, i he recordat que els rucs entonats que lideren partits passen, però que l'anhel de llibertat queda, i que l'únic que poden fer aquesta colla d'egòlatres que ens han tocat de polítics és retardar el moment de la llibertat, però no fer-lo desaparèixer.



Esteve Canet


Sóc un dels més de 20.000 però no és cap mèrit. Perquè no som 20.000, no. Som molts més i, a més servem la memòria dels que ja no hi són. No som 20.000, no. Som el poble que clama llibertat. Entenc i comparteixo el desconcert, però em nego a acceptar que la misèria impregni la política catalana fins al punt que ignorin, trepitgin i malmetin l,esforç i la i.lusió de tants. Deia Bertolt Brecht que la crisi es produeix quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer. Penso que ens trobem en aquest instant i el respecte al canvi i la por a l,emancipació nacional provoca escenes de pànic, angoixa i de gran gest. Però tornarà la calma. Perquè sabem que Espanya no ens pot oferir res, perquè l,Estat ja ho ha fet tot i perquè cap partit sobiranista pot oferir una proposta electoral que faci omissió de la DUI. Hi som alçats i ens en sortirem. Unitat, urnes i independència.




Feliu-Joan Guillaumes


És així Vicent, avui ma germana m'ha fet notar el mateix, se suposa que jo sóc el hiperpolititzat de la família ... a vegades els arbres no deixem veure el bosc, però el més important és que el bosc existeix!!




Roser Giner


Sóc una de les 20.000 cares i aquesta enquesta que no consulta o referèndum no és del meu agrat i podria dir que de la majoria de la gent. Però tornarem a sortir al carrer. Va quedar ben clar diumenge que abans de tres mesos volem unes eleccions plebiscitàries. I aquesta nit al 3/24 en Josep Rull, polític de CiU, torna i tornaràs a fer moure la perdiu ignorant no només les 20.000 cares, sino escombrant cap al seu partit. Les 20.000 cares i milers i milers de ciutadans hem demostrat ja per activa i per passsiva el que volem. Exigim, sí exigim, als nostres representants polítics que facin la seva feina. No perdeu més el temps, si us plau, no ens mentiu i anem a compondre un Parlament amb una majoria suficient, gran, per declarar la independència i començar el procés, ja.
L'any vinent, mes de maig hi hauran eleccions municipals i qui sap si les generals al final de l'estiu. No em veig capaç de resistir un any més, ni polìtica ni socialment. Hem de començar ja el procés, que serà llarg, però haurem començat.




Amadeu Abril


Quan era petit i ma mare em volia explicar com travessar el carrer (la Gran Via de Barcelona), sempre em deia “has d’esperar que el semàfor es posi verd, i llavors mirar a banda i banda abans de travessar”. Jo vaig replicar uns quants cops “però si és verd, els cotxes ja pararan, no?” o uns quants cops més: “per què he de mirar a la dreta si aquest lateral és de sentit únic cap allà?”. La resposta de la meva mare era una bona guia pr la vida, més enllà dels semàfors: “Perquè el que facin uns desgraciats en vermell o en direcció contrària no ho depén de tu, però et farà igual de mal si t’apropellen. Tu has de preocupar-te del que pots fer tu, no del que hagin de fer els altres, per evitar els accidents". Doncs això: la gent té ben clar que no pot controlar ni impedir que l’Estat condueixi a tota velocitat en direcció cntrària, ni tampoc controlar el que farà aquest o aquell partit. o aquest o aquell veí. Només pot fer, i ho fa, el que depén de cadascú: posar-hi l’entusiasme i l’efsorç que pot, per ell mateix i pels altres, per si de cas.




Soledat Balaguer


Tenim la sort immensa de viure el moment més crucial de la història del nostre poble. De viure-ho en directe, dia a dia, hora a hora, i de vegades no sabem què ens passa. Tenim tot el dret a dubtar, tenir vertígen, angoixa, pressió (escriure un editorial cada dia, en aquests moments, és increiblement difícil, t'ho diu una vella periodista que començava a ser-ho, fent tantines, en el Grup Democràtic de Periodistes, al voltant de l'Assemblea de Catalunya de fa més de 40 anys, quan de l'Assemblea va quedar el record del "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", però els polítics de la mal anomenada transició van oblidar el quart punt: "i dret a l'autodeterminació")


Més de vint mil cares -entre les quals tinc l'honor de comptar-me- per ajudar a evitar que ens estafin una altra vegada. Cadascú de nosaltres, lluitant a la nostra manera. Somniant en un nou país, que molts volem que sigui un país nou. 

Aquests dies vaig repetint als meus amics la frase de Cocteau: "Ho vam fer, perquè no sabiem que era impossible". 




Octavi Monsonís


El país, la gent del país va embalada cap a la independència. Han donat el pas més difícil que és el pas mental. Pensen que la independència és possible perquè mentalment se senten ja independents, perquè han perdut la por a abandonar Espanya, perquè ja no els esglaia la llibertat.
Els més de vint mil voluntaris n'és una prova, els més de cent mil de diumenge n'és una altra. Aquest, la gent, és el millor actiu per a la independència.


Els partits polítics no estan donant la talla, llevat de les CUP, chapeau per ells, s'emboliquen en la teranyina dels seus punts de vista innegociables i demés. No volen adonar-se que l'únic innegociable és el país.


Cal que la gent prenga també la iniciativa davant dels partits i que els exigesca amb fermesa que arriben a acords mínims i que es posen a treballar pel Sí-Sí. Per això propose que els militants, simpatitzants i votants independentistes de cada formació política escriguen mails al seu partit de referència exigint-los acords unitaris ja, amb l'avís de no tornar-los a votar i d'estripar els carnets si no els assoleixen.
Vejam si així s'espavilen i assumeixen el moment històric que els toca de viure.



Linus Fontrodona


Jo tampoc no sé ben bé on és ara el país –estic tan desconcertat com vós--, però sigui on sigui, la gent sabem perfectament on hem de ser. Tots aquests voluntaris hem de fer rumiar molt a la classe política, que ha d’entendre a qui serveix de debò i a qui, en darrera instancia, haurà de retre comptes. Em sembla que seguim anant bé. Tanmateix, crec que ara és essencial que el govern, més que cap partit (però uns i altres, si pot ser), comenci a planejar què fer en cas d’una nova prohibició, o intent de prohibició (cosa que jo veig força probable). Si això arribés a passar, una resposta covarda o vacil·lant o desconcertada sí que ens podria fer molt de mal. Que no ens agafin amb els pixats al ventre!



Belen Murillo


Ahir estava d'acord amb el teu editorial, però per prudència no vaig comentar. Avui torno a estar d'acord amb tu. I la prudència avui em diu que sí, que poca broma! 24.000 persones en dos dies, són moltes persones i això hauria de fer reflexionar a polítics, savis, i altres gurus de la política... La gent vol votar, això és innegociable, és incondicional, no hi ha cap alternativa a votar el 9N. No es poden posar condicions al 9N, ja sigui nou, de segona mà, de rebaixes, o d'ocasió, tant és. 

El 9N no es pot condicionar sine qua non perquè si no es compleixen les condicions, què fem? No hi donem suport? No votem? Aquesta no és una opció. I la gent, que sovint sap més que els polítics, ho sap això; i aquests 24.000 d'avui, són la resposta al teu excel·lent editorial d'ahir que aixecà polseguera... Doncs només un avís a navegants: El poble no perdonarà bromes, ni aguantarà ximpleries, i qui no se n'adoni, que vagi fent les maletes, i saltí de l'escó, o li faran saltar. Em perdonin l'expressió, però ja no estem per hòsties.




Miquel Strubell


Vint-i-tres mil voluntaris a les 9,50 hores del matí de dilluns, ens ha dit el conseller Homs. No ens ha d'estranyar gens. Aquest país, sense voluntaris, sense sacrificis personals sense demanar res a canvi, no seria res. No existiria. La suplència ha estat una constant des del primer dia que algú es va aixecar (segurament ben d'hora, ben d'hora) i es va adonar que no era que no tinguéssim un Estat, sinó que el teníem en contra.


La negativa del govern espanyol a fer possible un referèndum sobre la independència, i la seva tossuda insistència tant a bloquejar -procediments legals en mà- una llei de consultes i un decret exquisidament legals, com a dir-ne repetidament sense cap rubor "referéndum ilegal", tot això encara ens referma més en la convicció que cal respondre a cada crida a fer visible la nostra voluntat de ser lliures. 


Ara toca a Govern i Oposició sobiranista d'enterrar les destrals fins després del 9N, quan sigui el moment en què legítimament, i davant d'unes altres urnes, cada opció política hagi de dir ben clarament si donarà suport a una Declaració d'Independència en cas que hi hagi una majoria parlamentària. No ens falleu ara, si us plau!


El que toca ara és que el 9N les urnes s'omplin de paperetes, amb vots Sí+Sí, amb vots Sí i altres opcions, amb vots No, amb vots en blanc, totes tan legítimes com les altres. Davant de les càmeres del món i d'observadors internacionals (a qui s'haurà d'explicar les pressions que haurem hagut de suportar, fins el mateix dia 9). El que toca ara i sempre és recordar que totes les tensions les causa el govern espanyol, amb les seves estratègies impensables en una democràcia consolidada. Si Espanya no és, avui, una república bananera, és únicament perquè el cap d'Estat és un rei.



Genís Vendrell


M'ha semblat molt bonic aquest editorial d'avui. Jo no podré escriure una cosa així però intentaré exposar la meva visió sobre una idea de reconciliació.

Quim Arrufat va dir no fa gaires dies que hi hauria unitat mentre avancés la consulta i no a l'inrevés. Tenia lògica pensar que en haver de renunciar a la consulta tal i com estava plantejada, per les raons que fossin, es generaria una distància entre els partits. El que molts no ens imaginàvem és que viuríem uns nivells de tensió com els que tenim ara, que em sembla, tristament, que aniran a més.

La CUP està sent un oasi en el món de la política de partits d'aquí, d'allà i segurament de gran part dels països occidentals, obrint-se en tot moment a arribar a acords amb els seus declarats enemics simplement perquè és la millor manera de defensar un objectiu en el qual creuen honestament, que és el de donar la veu a la gent. La resta de partits, sense excepció, estan entrant en una línia molt dura que fa pensar que pot acabar tot molt malament. 

L'actual via presidencialista, la de proposta de consulta del govern i després llista conjunta o res, va generar un gran malestar a ERC. Per altra banda el "plebiscitàries immediates i DUI immediata", al marge del 9-N, és una posició extremista que incomoda terriblement a CDC i encara més a Unió. El consens és molt difícil però s'ha de trobar en un relaxament de les posicions. Si CDC accepta la possibilitat d'una alternativa a la llista conjunta i al lideratge de Mas, i ERC dóna un suport més clar al 9-N, rebaixa la pressió sobre les plebiscitàries, es refà de la idea de la DUI immediata i accepta un període de 18-24 mesos, per exemple, abans de declarar la independència, de manera que es pugui estar d'acord en aquest punt, tot hauria de ser més fàcil. Respecto molt que hi hagi gent que consideri que la proposta de CDC és la millor i punt, o la gent que creu que la proposta d'ERC és la millor i punt, però crec que aquestes posicions dificulten, si és que no fan impossible, el consens. Per la seva banda, ICV-EUiA té la possibilitat de seguir l'exemple de la CUP i fer una política constructiva, però ha demostrat un interès immediat en guanyar suports a través de la crítca destructiva a Mas, la qual cosa perfila una naturalesa poc atractiva entre la gent que vol que ens posem d'acord i que tot vagi bé.

S'acostaran les posicions en els propers mesos? Hi haurà algú que pugui canalitzar la voluntat popular d'unitat i convertir-la en consens polític? Ens adonarem alguns que tenim tendència a posicionar-nos que la reconciliació no és compatible amb la defensa d'una de les postures enfrontades?




Ramon Perera


Jo em feia una pregunta concordant. Si els partits no acaben de fer la seva feina, què farem la gent de la societat civil? Com ens en sortirem? Està clar que hi ha un nucli de gent que volem la independència, un nucli de gent suficient per arrossegar el país però al que li falla l'eina que la història li ha donat: els partits polítics. A la meva territorial de l'ANC no tinc ni idea de en quin partit militen els meus companys. Hi ha una sola consigna, que és la que funciona cada dia: treballem per la independència. Ens estirem els uns als altres, ens respectem els uns als altres i en els debats i a l'hora d'adoptar decisions mai se'ns acut pensar de qui és una proposta o suggeriment sinó si la veiem útil i factible. Si els partits fallen, a cadascú li haurà fallat el seu (i podrà demanar-li directament responsabilitats) i a qui no ho sigui de cap, li hauran fallat tots.

Mentre esperava que arribés l'editorial em feia alguna reflexió que em sembla que es pot aprofitar.

La situació és complexa i es fa difícil de valorar-la des de fora per manca d'informació suficient. Per això val la pena cercar alguns punts de referència, simples però que es puguin tenir com a segurs:

- El govern espanyol sempre pot cercar de trobar, com a mínim, alguna cosa a prohibir i així la postura d'evitar qualsevol il·legalitat porta amb certesa a un carreró sense sortida.
- S'ha dit, i no recordo cap veu en contra, que la legalitat espanyola només es pot trencar una vegada. Tanmateix potser convindria matisar. Hauríem d'aclarir que es tracta de la gran trencada, la definitiva. Si volem evitar qualsevol il·legalitat, ni que sigui nímia, i encara potser falsament formulada, estem abocats a la paràlisi, estem perduts.




Ivan Matavera


Espero que es calmin els ànims entre tots els partits pro-consulta. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem l'estat del benestar, tenir millors infraestructures, vertebrar el país com Déu mana, potenciar la indústria, universalitzar la sanitat amb els millors mitjans, gaudir de les nostres seleccions, minimitzar la corrupció, tenir accés a un habitatge digne. Tot això és el què ens hi juguem. I jo, com un més dels 20.000 voluntaris, m'aixecaré diumenge per col.laborar pel meu país perque, tot allò que ara està en joc, ho poguem aconseguir. Només demano que els nostres polítics, tots ells capacitats i intel.ligents, respirin un moment, tanquin els ulls i pensin en tot un poble assedegat de llibertat i il.lusió. Votarem el 9N!




Juli Capilla


La gent està decidida
els catalans ho tenen ben clar...
tant de bo que els altres catalans també ho tinguérem...




Joan Santanach


Em sembla que, com han fet aquests voluntaris o els que continuem impertèrrits fent la gigaenquesta, no ens hem de posar pedres al fetge amb els partits. Alguns d'ells tenen caps lúcids que sabran trobar exactament què fer quan calgui.
De moment, al carrer, nosaltres a fer feina, que ara vol dir empényer cap a un 9 N el més semblant possible a allò que hauria estat si... etc, etc. La qüestiò, el que és a les nostres mans, és continuar carregant el País de raons perquè des de fora s'adonin que som una colònia (dir això sembla tabú, però Pedolo ja ho deia als anys 80): quants més votem el novembre, millor; i si els civils o els ex-grisos no ens ho permeten, també ens haurem acostat més a la victòria.
Joan Santanach Soler



Pau Capdevila


Això dels 20.000 i escreix voluntaris esta molt bé. És potser l'única nota positiva del dia sobre el procés, a part del paper constructiu de la CUP, sempre ateus de la desesperança però potser aquest cop pecadors de la bona fe. El punt més important del seu llistat de condicions per un #9NAmbGaranties sembla que ja ha caigut, no obstant. Si es confirma, algú hauria de dir-els-hi als voluntaris quin dia quedaran alliberats -si tornen a suspendre-ho- per poder fer plans (jo del Gobierno esperaria al mateix novembre a fer-ho, per riure més). Tot i que a aquest pas no caldrà que moguin cap dit, des de l'Estado. Ens estem embalant massa. Que debatin al parlament (a l'hemicicle o als despatxos) i no de cara als mitjans! Jo estic per no seguir les noticies fins el 9N, i quan em llevi aquell dia ja miraré què toca fer -a part del dinar pels convidats- i si per deixar de ser espanyol he de deixar també de ser català.

La meva opinió, ara abstraient-me d'aquesta voràgine mediàtica, és que els catalans fa massa temps que intentem quadrar el cercle: seleccions quasi nacionals, llengua quasi oficial a Europa, relació quasi bilateral amb l'Estat, consulta quasi referendària...Potser si que cal avortar i convocar eleccions. (Ara pot semblar que tingui síndrome d'Estocolm) Però tirar a la foguera el lideratge de Mas!? Per posar algú amb el nivell argumental que ha demostrat en Junqueras al programa d'"El convidat" a l'andalusa!? A mi m'estan fent passar les ganes de 9N, de plebiscitàries i de tot. Quants cops hem de votar abans que poguem començar a governar-nos tot solets!? Algú s'ho ha parat a pensar!?...: 9N, plebiscitàries, referèndum de la Constitució, primeres eleccions parlamentàries (o presidencials, ves a saber). Algú veu plausible tot això avui dia amb la trencadissa de la Consulta?...Doncs que es posin a negociar seriosament i a porta tancada. Si pot ser sense parar per menjar, que ho paguem entre tots i amb la panxa plena no se sap el que és passar gana.




Josep Blesa


“La iniciativa privada sempre ha salvat Catalunya”. La frase és de l’arquitecte Òscar Tusquets i que una vegada va ressaltar el gran J.J. Isern en una de les seues entrades, tot dient que era un dels cervells millor moblats que tenim al Principat. Quan ell diu “iniciativa privada” supose que es referia a la burgesia en el sentit més clàssic. Gramscianament crec que la iniciativa pot eixir de qualsevol persona o col·lectiu implicat. Cal simplificar:



  1. Què necessitem?

  2. Re: que algú prenga la “iniciativa privada” de fer una una preposició “no de llei” que els agafe en un ple i directament es produïsca una votació i proclamant la independència.

  3. Qui ha de reconèixer-ho?

  4. Re: els altres estats i la postura s’estenga com una taca d’oli. Lituania, Islàndia, Estònia, Txèquia,...Israel, Dinamarca, Irlanda, França, EUA,

  5. Que el col·lectiu Wilson i el CATN facen el que cal fer a Nova York.

  6. Que sota supervisió el proper desembre es produïsquen unes eleccions a parlament Constituent directament.

  7. L’estat espanyol calla. I no s’atreveixen a badar boca. La independència, pel que es veu des de València a l’espanyolada, ho veuen ja com un fet consumat.

  8. Torne a preguntar: ens quedarem --com Hanníbal--  a les portes de Roma?

  9. La iniciativa “popular/privada”pot vindre ja des de qualsevol parlamentari: Fernàndez, Vallet, Jonqueres, Amorós, Rull, Turull, etc...en cas de que el MH President Mas li tremole el cervell...com estem veient a hores d’ara. La sobirania “total” d’una nació recau en cadascun dels seus parlamentaris. No era aquesta la teoria del s parlaments jacobins, especialment l’español? Idò..fem-ho realitat. Qui ens ho podrà retraure internacionalment?

  10. És pitjor el titubeig que estem protagonitzant que totes les accions posteriors que puga desplegar l’estat espanyol. La iniciativa és sols nostra. I, a rebuf, ens ve darrere España i el seus gestors. Amb els bolquers tacats de marró. No cal dir-ho. Ni piulen. ESCAC i MAT !   

Mail Obert