Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

27.05.2015

Vosaltres competiu, que ja decidirem nosaltres

Encara no s'han acabat les eleccions del 24-M, encara no s'han constituït els ajuntaments, i tothom ja parla de les del 27-S. Amb fúria. Els uns i els altres volen extreure lliçons d'això que ha passat, per a bé i per a mal, i extrapolar-les al setembre. Agranant cap a casa, com és lògic i natural.


Molts dels qui no són de cap partit em fan arribar missatges de preocupació. Els fa por que la picabaralla, sobretot la picabaralla entre CiU i ERC, augmente. Doncs preneu-ne nota: no serveix de res que ens preocupem perquè això efectivament augmentarà. Augmentarà molt. Tant, que d'ací al setembre segurament veurem els moments més tensos dels últims anys entre aquests dos partits. Les paraules amables per a fer el discurs contrari només són o bones intencions o trampes. El xoc és inevitable.


Inevitable i normal. Ara com ara, Mas i Junqueras són els dos únics polítics que aspiren a ser presidents --tot esperant a veure qui presentarà Catalunya en Comú. I, per tant, la baralla serà amb dents i ungles perquè tots dos volen ser presidents i tenen el dret de ser-ho. Es diran de tot i s'amenaçaran amb tot. Es buscaran les pessigolles en tot. Ja podeu acostumar-vos-hi i prendre-us-ho amb calma. Nosaltres, els qui no som de cap partit, no podem fer res per evitar-ho, de manera que no cal que fem créixer encara més el nerviosisme del país amb el nostre desassossec. Què hi guanyaríem? Aquesta és la via que han triat els partits, pactada i signada per tots dos i ratificada per l'Assemblea, Òmnium i l'AMI. Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà.


Especialment, pensant que el setembre para molt lluny i que encara passaran moltes coses inesperades, que no podem preveure ara mateix. Mas fins ara s'havia mogut en un àmbit més aviat institucional, però ahir em va semblar que ja havia decidit de baixar al carrer a barallar-se --i, per cert, sobta molt de veure que alguns que fa mesos que no paren de dir-li cul d'olla ara se sorprenguen quan és ell qui els ho diu. Catalunya en Comú també va aparèixer ahir en l'horitzó. I podria guanyar les eleccions, és clar que sí. Qui en dubta? I, de totes maneres, segons quina posició prenga, Catalunya en Comú podria ser la clau per a impedir que hi haja majoria independentista al nou parlament i que s'active el programa de setze mesos per a la secessió. I també podria passar a l'inrevés. Depèn de la pressió que facen Podem i ICV. Ara ja hi ha qui parla de recuperar ICV, per la via 'en Comú', i fins i tot qui especula amb candidatures conjuntes de Catalunya en Comú amb la CUP. Qualsevol cosa podria passar. Esquerra ha vist refermada la seua posició amb el vot dels ciutadans: l'independentisme ha tombat clarament cap a l'esquerra. I CiU, en conseqüència, es troba més amenaçada que mai i més atacada que mai. I reaccionarà, és clar que ho farà. Si, amb tot plegat, les eleccions que havien de ser sobre la independència acaben essent unes eleccions de la dreta contra l'esquerra i a veure si de passada fem la independència, siguem conscients que seran també les eleccions d'unes esquerres contra unes altres esquerres. I la batalla serà total i més confusa que no podem imaginar ara. Que la barrera no s'atura on tu vols i la realitat no és tan manejable com alguns es pensen. La prova és ben senzilla: mireu al final, després de tant de competir els tres partits sobiranistes, qui s'ha endut la corona a Barcelona. 


El setembre és molt lluny però no tingueu cap dubte que ens divertirem molt, políticament parlant, i haurem de tenir til·la a prop tothora. De moment, les xifres son clares i les forces independentistes tenen la majoria absoluta d'escons a l'abast. Les municipals han estat ben contundents, en aquest sentit. Que a còpia de picabaralles serem capaços de perdre la gran oportunitat? Ja ho veurem, això, que dir que sí o que no, ara mateix, seria simplement demagògic. Pot ser que sí i pot ser que no. En definitiva, si la perdem també serà un símptoma ben rotund de com funciona el país i de com la nostra gent entén les prioritats. I si no la perdem serà una gran festa i a veure si després de dir-se tots el nom del porc encara seran capaços de fer un govern d'unitat i tot. 


Els nostres partits han escollit el camí més difícil que podien escollir, però això no vol dir que la gent hàgem de perdre ni la confiança ni la calma. Ara mateix, el moviment és prou fort per a resistir qualsevol terratrèmol... sempre que comptem amb l'ajut de bones quantitats de til·la i amb la companyia i els somriures serens de la gent que ens ho aguaitarem de la barrera estant, amb tota l'atenció i pensant fins a l'últim segon quina papereta acabarem ficant en l'urna decisiva. O siga dels qui decidirem de veritat i premiarem o castigarem a qui ens semble oportú.





L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Antoni Carol


Jo tenia una il·lusió, un somni: poder votar alhora per l’Oriol Junqueras i per l’Artur Mas. I no crec que fos un somni tan naïf: a les manifestacions no vaig preguntar mai a ningú amb quin partit estava a favor, ni ningú m’ho va preguntar a mi. Allí estàvem units i il·lusionats per un mateix anhel: l’alliberament de la nació. Els partits no han estat capaços de fer-ho. Ho haig d’acceptar i, fins a cert punt, ho comprenc. No donen per més! Ara bé, el que em sembla del tot execrable són tots aquests que com a cartell de “programa de país” no se’ls acut més que predicar: “Fer fora en Mas”. A part d’absurd i d’ingenu, és penós! Jo faré el possible per foragitar-los a ells! 



Lluís Cortés


Ras i curt, qui ha votat Barcelona en Comú no votaria una llista unitària, diguin el que diguin en Mas i la seva claca mediàtica. I això, òbviament no és suficient. El contrari es creure's les pròpies mentides.
Per altra banda, s'han fet lectures molt pessimistes dels resultats de les eleccions a Barcelona quan són tot el contrari. Poseu-hi perspectiva.



Blanca Serra


Hi ha encara massa incògnites per dibuixar un full de ruta clar amb el posicionament de cada grup polític; cal veure com queden les forces polítiques als ajuntaments i parlaments autonòmics del País Valencià i les Illes que,  només que facin fora el PP ja obren una gran esperança: i adonar-se que s'estan consolidant forces polítiques pròpies valencianes i de balears i pitiüses; el que passi al Principat de Catalunya serà una gran batalla entre les forces del bloc del SÍ i les del bloc del NO; a quin cantó s'inclinarà tot el conjunt de Barcelona i Catalunya en comú? No crec que els  sigui possible continuar amb l'ambigüitat i amb la puta i la ramoneta a càrrec d'UDC, ICV, Procés Constituent, Podemos, i altres fórmules amb monges o sense:  hauran de definir-se.  Després dintre del Bloc del SÍ hi haurà la gran batalla per veure quines forces lideren la ruptura i el procés constituent: si unes forces liberal/conservadores o unes forces socialdemòcrates o unes forces d'esquerra anticapitalista: amb les municipals ja s'ha vist un tast d'aquesta batalla i no es pot dir que hi hagi hagut un vencedor clar, tot i que el sobiranisme independentista s'està escorant cada cop més cap als interessos populars i el sector CDC està pagant els afers de corrupció de dirigents seus, la pèrdua de força social de les classes mitges afectades per la crisi i que són la seva base electoral i la pesant motxilla del grup Duran. Si tenim en compte tot això déu n'hi do del que ha aguantat, suposo que gràcies al president Mas. El Bloc del No no es quedaran amb els braços plegats: el que queda del PSC-PSOE, Ciudadanos i les escorrialles del PP  faran tot el possible per debilitar, embrutar i posar falques,( estil Podemos teledirigides des de Madrid) a fi de fer fracassar i sobretot, que ens autoliquidem  els sobiranistes a base de baralles absurdes; la solució? que cada sector social s'apliqui a eixamplar la seva base explicant les oportunitats i els avantatges de no dependre d'un Estat espanyol que ens és enemic en tot; la independència és possible i necessària. és clar que podrem aconseguir-la!!



Salvador Rofes


Molt bon article...amb algun "peròs". Amb til·la no n'hi haurà prou: es necessitarà Alprazolan, Lorazepan o similars pel dia i Flurazepam, Zolpiden o similars per poder dormir. Es seu optimisme em desborda i crec que la unió que ha fet l'esquerra a BCN demostra com es guanyen unes eleccions no tirant-se pedres només per manar. O és que només importa manar? 


Si hi ha 27 S (en tinc dubtes) el que es segur que a partir del dia següent psiquiatres i psicòlegs faran els seu "agost, guanyin uns o guanyin els altres.



Roser Giner


No penso prendre tanta til-la com dius. Has fet una fotografia molt belicosa i difícil de païr. No la comparteixo. Crec que després d'escriure aquesta article, teníes ja la tasseta amb la infusió de les herbes miraculoses davant teu. Però oblides que el reino de españa estarà a l'aguait i continuarà amb la seva guerra bruta fins al final, cada vegada més i més, fins a la que creuen serà la victòria final.I no serà així. I arribarà un moment que no hi haurà una altra opció que anar junts alhora.
Naltros, des de baix, empenyem a que els nostres polìtics continuïin treballant per unes eleccions del 27S15 plebiscitàries i no es deixin ensarronar per moviments vinguts de fora i de dins, perque l'adversari o enemic és també entre nosaltres.
Polítics baixeu del vostre món i toqueu de peus a terra.
I la força la té el poble i si aquests polítics aconsegueixen posar-nos nerviosos, que no serà així, ja s'ho trobaran a l'hora d'anar a votar.
Keep calm Vicent.




Joan Josep Isern


Comparteixo l’optimisme i també la impressió que ens caldrà tenir el cap clar i moltes dosis de til·la perquè, en això també hi estic d’acord, ens divertirem. Ens divertirem un tip.


I farem història. D’aquesta manera tan “sui generis” i tan envitricollada com sembla que anirà la cosa d’aquí a uns anys quan estudiïn com ha anat tot el procés fins a la independència seran molts els qui, imitant el bo d’Obèlix, exclamaran tot fotent-se cops al cap: “estaven ben bojos, aquests catalans...”



Carles Balbastre


El fet que tothom parli ja del 27S és una excel·lent notícia.Tenim ganes d'arribar-hi i fer aquesta catarsi col·lectiva tan necessària. I que sigui el que ha de ser. Al meu parer qui ho té més complicat és CiU si no canvien molt les coses a Unió. I encara que canviïn aquest nou escenari polític se li fa molt costa amunt acostumat com està a remenar les cireres a Catalunya. Però jo crec que hi ha lloc per a una Convergència re-fundada (ja no se'n parla d'aixó) a la República Catalana. Si Convergència no es desempallega de l'"antiga" CiU el seu declivi em sembla imparable.



Feliu Guillaumes


Malauradament he d'estar d'acord amb vos sr. Partal, nomès dos matisos: "Els nostres partits han triat el camí més difícil de tots els que podíem triar", per ser justos no, no tots, però és cert que això és el que tenim ara, "setembre està molt lluny", no, no ho està gaire, no donarà temps,  per exemple, a veure que és, de debó, Barcelona en Comú ... i no parlo nomès en el terreny nacional. Consti que no penso que haguem d'endarrerir el 27-S, això seria una declaració de feblesa i seria pitjor el remei que la malaltia.




Manel Bargalló


No hauria pogut descriure millor el que penso de tot plegat. Ja vaig començar a prendre til·la l'octubre de l'any passat en veure com es va actuar davant la prohibició del TC sobre el 9N. Vaig haver d'anar a comprar més caixes durant les conferències post 9N. Ja no us explico el que m'he hagut de prendre durant aquesta campanya electoral del 24M. Per sort, l'agost els partits polítics fan vacances i això servirà per poder preparar un 11S apoteòsic. De fet, la clau perquè els partits facin una mica de "bondat" i no acabin de rematar el procés, serà  aconseguir omplir la Meridiana. Si la societat civil, és a dir l'ANC, no aconseguir omplir-lo, llavors els retrets i el nerviosisme entre els partits sobiranistes potser tant gran, que llavors si que podrem dir que hem perdut una oportunitat històrica. Però com que sóc  optimista, tinc l'esperança que ho aconseguirem amb l'ajuda que mai falla dels polítics espanyols. De fet la Mejias de Ciutadans ja ens ha donat un cop de mà,  




Oriol Gordó


El que dieu és cert, i com dieu, no val la pena donar-li gaires voltes. Malgrat tot, deixeu-me esplaiar aquí, i lamentar un cop més tenir els polítics de vol gallinaci que tenim, amb honrades i sofertes excepcions. Ara bé, n'hi ha uns que de tant gallinaci que és el seu vol, simplement no s'enlairen del fang, com em diuen que es veu en el vostre llibre, dominats com estan pels seus propis dogmes, i havent-se cregut les pròpies mentides. I ja que m'obliguen a triar entre ells, permeteu-me que digui que jo ja he triat, i que no els he triat a ells.
Tot plegat és com en aquell llibre del malaguanyat Terry Pratchet, on un arquer havia de matar un drac ferotge que atacava la ciutat, i com que això era una cosa que només passa un cop de cada milió, s'havia d'assegurar que ell tingués només una oportunitat entre un milió d'encertar-la, amb la qual cosa va anar a disparar la fletxa amb els ulls embenats, saltant sobre una cama i d'esquenes.
Em penso que al final va matar al drac.
És clar, també, que el nostre món no és el MonDisc. El nostre és més absurd i hi ha menys sentit de l'humor.



Joan Salabert


Tots plegats, els independentistes dic, hauríem de sentir-nos alleugerits d’haver passat les eleccions locals amb prou nota (per exemple, el partit que governa l’estat espanyol amb majoria absoluta sols ha tret a Catalunya un 7,5% dels vots). Però ara, amigues i amics, ens tocaria tornar a pujar el llistó i alçar de nou la mirada. Una cosa és aspirar a governar un ajuntament, per més important que aquest sigui, i una altra cosa molt diferent és governar un país i parlar de polítiques públiques generals amb continguts i rang d’estat. Si des de l’independentisme no aconseguim que el debat preeleccions del 27S sigui clarament constituent potser ja no cal ni que ens hi posem. Si més no per tal de mantenir la salut mental!. La campanya que ara s’enceta pot servir per discutir com s’ha de gestionar la comunitat autònoma catalana (i pobreta ella, com està quedant!). També pot servir per debatre sobre polítiques i accions de govern emmarcades pel rerefons ideològic dels que encara sostenen que sense tocar l’estructura política espanyola es podrien fer moltes coses que ara no es fan (a l’estil curt de mires de l’entorn PSC-IC, per exemple). No fora ja el moment de treure’ns els aclucalls i tornar a mirar amunt i vers l’obertura de nous horitzons?. El marc de consens bàsic de la nova disputa electoral a la que estem abocats, i que tant cruament se’ns descriu en l’editorial d’avui, hauria de plantejar molt clarament la necessitat de superar l’actual legalitat espanyola. Hi ha una esquerra social que, legítimament, sols aspira a que els “amos” tractin millor als “subalterns” i que, per tant, siguin bones persones, no siguin “corruptes”, ... Però jo entenc que ni ERC ni (encara menys) la CUP són d’aquesta mena d’esquerra. Si des de l’esquerra catalana no volem ni “amos” (ni reis), ni quedar-nos un cop més en una posició política subalterna, i si aquesta és també l’aspiració d’amplis sectors de la socialdemocràcia i del liberalisme popular de Catalunya (més afí a CDC), ¿a que esperem per pujar el nivell del debat polític, fer-lo constituent i abandonar de totes totes les trampes de l’actual constitucionalisme “banal”?. L’assemblea de càrrecs electes pot ser un bon començament.




Francesc Xavier Moncho


Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc!
El que és important el 27-S és si surt escollida una majoria clara de partits compromesos amb l'autodeterminació de Catalunya o no. És natural que els partits lluitin ara i després per defensar un model de fer política; sigui de dretes, d'esquerres o centre. Però aquest no és ara el debat i precissament aquests són els arbres que no ens deixen veure el bosc. Aquest l'hem de veure clar: Un Estat català. Aquesta és per mi la solució dels problemes que volen resoldre la gran majoria de partits, inclós Barcelona en Comú. L'endemà del 27-S ja veurem si tenim una república de centre, d'esquerres o de dretes...




Dani Franch


El 10n aprofitant la rauxa del 9n, teniem l'oportunitat de donar un pas de gegant, fent una llista conjunta i convocant les eleccions plebiscitaries al gener o febrer , abans de les municipals, això va proposar el president Mas, hi va haver un altre que es va negar en rodó, el resultat es el sabem, desanim general, baralles entre partits i els nostres enemics han tingut temps de prepararse i altres han fet populisme, per aixo felicito al sr.Oriol junqueras...potser sols l'interessa ser el president d'una Catalunya regional, erc sempre en els moments importants recula. I ho dic com ex-votant d'Esquerra.




Linus Fontrodona


Nosaltres –aquest “nosaltres” a qui us referiu al títol—ni hem pogut ni podrem decidir pas el que cal de debò: que els partits sobiranistes no es barallin. I si això segueix passant, i per això perdem la present oportunitat de la independència de Catalunya, el senyor Oriol Junqueras (i alguns altres, però sobretot ell) ja es podrà cercar feina i aixopluc en un convent de clausura, on no el vegi ningú, perquè un bon gruix de catalans no el voldrem reveure mai més ni en els mal records. Dellà d’això, ben poc podem decidir! Per no poder, no hem pogut decidir qui havia de dirigir l’ANC, ni quan volíem votar el nou parlament, ni de quina manera... Molts podran decidir el color de la samarreta que duran l’11 de setembre que ve, això potser sí. A la majoria ens han ben ensarronat, aquests darrers dos anys. I que consti que no sóc gens pessimista; només descric la realitat que he anat vivint.


 


Joan Rubiralta


És lògic que hi hagi picabaralles entre els dos principals partits de Catalunya, especialment quan la competició és per presidir un govern que molt probablement haurà de liderar el pas cap a la independència i això és així, i no és gaire factible que es donin sorpreses tipus Barcelona en comú en unes eleccions al Parlament de Catalunya, entre altres coses perquè no hi ha dues Colau i pel fet que cada partit dels que han format aquesta coalició, vol anar per lliure i veure quina gent li dóna suport i no sembla que aquests partits si es presenten sols tinguin prou força per canviar aquesta realitat.


El que hem de fer els independentistes és agafar-nos-ho amb calma i entendre la pugna entre partits perquè en el fons no seran tan cruents ni tan dures ja que després de les eleccions, hauran de fer un govern de consens i això segur que els dos líders ho tenen present. La sang no arribarà al riu. I perquè ambdós han signat el full de ruta que esperem que l’acabin de signar UDC i la CUP. I nosaltres el 27S anirem a votar segons aquesta realitat.


Si a aquests dos partits s’hi sumen milers de partidaris de Barcelona en comú, molt millor, perquè llavors la potència del sobiranisme serà imparable i serà més fàcil assolir la majoria social per la República Catalana. Un cop aconseguida, ja tornaran sortir totes les divergències ideològiques dintre dels paràmetres de dretes i esquerres.



Josep Usó


A partir de les primeres declaracions d'Ada Colau em ratifique en la meva opinió que demonitzar-la de bestreta no és gens bo. I, en qualsevol cas, el que sembla clar és que és el poble de Catalunya qui vol la independència. I ara ja té la resta del país, (les Illes i el País Valencià) alliberades del jou espanyolista més ranci; que això sempre ajuda. El que facen els partits a partir d'ara és difícil de preveure. De manera que caldrà, com diu el Vicent, prendre-s'ho  amb calma. Al capdavall, nosaltres tenim una arma que els unionistes (en general els espanyolistes) mai podran tindre. El sentit de l'humor. Penseu, per exemple, en la resposta a la prohibició de les estelades. De seguida, banderes de Dinamarca. Cal, és molt important, no perdre el somriure. Penseu en els valencians, que hem necessitat vint anys, per fer-ho obertament. Però estigueu tranquils. Anem bé. El que ens falta, és no patir massa en els propers cent dies. Res més. I seguir empenyent, però sense males maneres. Amb fermesa, però sense agror. Com es deia ací fa poques setmanes: "I amb el somriure, la revolta". Ja només queden quatre mesos. Dia per dia.



Josep i Antònia Viñas-Ciurana


N'hi ha per estar preocupats. Dins del bàndol sobiranista només hi veus que insults i desqualificacions. Els uns i els altres van a destruir l'adversari amb els tradicionals arguments dreta-esquerra mentre el país queda relegat a segon pla. És molt possible que aquesta situació continuï. En la batalla per Barcelona la unitat -com sempre passa en política- ha donat bons resultats. És d'esperar doncs que quan arribi el 27-S (no tan lluny com sembla) ens trobem amb un gran front social lluitant (molt legítimament) contra les desigualtats, les retallades i la corrupció. Un front ben preparat per entrar amb força al Parlament i frustrar els anhels de llibertat de tot un poble.




Josep Blesa


Fa mesos vaig alegrar-me de que hi haguera diversitat d’opcions per a declarar la DUI al parlament de la Ciutadella. Des d’aleshores ençà, sols s’ha fet més cruenta la rivalitat entre les diverses opcions sinó que endemés s’hi ha afegit noves opcions que destaroten el tauler. Per això cal anar corregint la direcció del volant cada certa distància de la ruta.  Vist des del cap-i-casal, València, puc avançar certes certeses:


1. El dret a decidir d’Ada Colau & Co és el mateix que el del Psc-psoE. Una estratègia dels sectors filibusters lerrouxistes reciclats d’ICV+psoE.


2.  L’esquerra anticapitalista que pot escapçar la nostra oligarquia española està en la CUP+l’entorn àcrata del Manuel Delgado procedent de l’esquerra de l’Assemblea de Catalunya.


3. Les altres “esquerres” són izquierdas dependistes i gens internacionalistes. Que volen fer descarrilar el tren de la llibertat abans d’arribar a la DUI.


4. Les “izquierdas dependistas” estan sent assessorades o induïdes des de les clavegueres de l’estat. De fet, no debaten res, sols segueixen dictats des de les cúpules com qualsevol altre ens polític espanyol des de Cadis 1812. Per tant de democràcia europea: zero. Bonapartisme pur i dur.


5. A tu Jonqueres, Bosch &Co, com a company i de militància més vella que el 99 % del partit actual, vos suggerisc bastir un cordó sanitari per a aturar els atacs des d’eixa “izquierda lerrouxista” per a aturar els colps contra tot allò que tenim cap a la dreta independentista.


6. A les CUP, coordinació amb ERC, i desballestament simultani d’eixa izquierda i la dreta dependista apegada com una sangonera com és l’entorn unionista filopepe d’Unió.


7. I per últim al M. P. Artur Mas: baixar a l’arena política sense recança. Afegir i recuperar la colla de SI per al projecte, igual que vau fer amb Reagrupament.  Netejar de sangoneres les restes de filounionistes d’UDC mitjançant la dislocació divergent que són els dubitatius d’una oligarquia que es trobarà millor a Madrid que a BCN el dia de després. Pacteu acords en secret amb ERC, CUP i l’entorn sobiranista ex-PSUC. 


8. Munteu “la llista-ariet” interclassista que ha de col·lisionar de tos contra CataluÑa en Común o EspaÑa en Común. Tant s’hi val  el nom!   


 



Mail Obert