Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

22.04.2015

Poc pont

Ahir es van reunir a Madrid, a la Moncloa, els membres del fòrum Puente Aéreo amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. El resultat va ser una fotografia poc original a les escales del despatx del primer ministre. Hi havia vint-i-vuit homes amb corbata i quatre dones, en teoria tots representant el poder amb majúscules i les elits de Barcelona, però també de Madrid, que volen evitar la independència.


Com que vaig veure que al costat de Mariano Rajoy hi havia el comte de Godó vaig anar al seu diari a veure si arribava a saber qui eren els convidats. Certament, la web de La Vanguardia travessava ahir moments difícils, de resultes de la polèmica decisió de fer públic un àudio privat d'uns xiquets de l'IES Joan Fuster. No sé si era per això o si el cas tenia cap més explicació, però és ben cert que un grapat d'hores després de la reunió no hi havia ni foto ni referència. Em va sorprendre molt. Abans aquestes coses les feien lluir.


Finalment, hi vaig trobar una nota d'aclariment i la veritat és que em va encuriosir encara més. Segons que sembla, Rajoy els va demanar que reforçassen la relació de Catalunya amb Espanya. I a qui va fer l'encàrrec? En l'àmbit dels mitjans, a l'amo de La Vanguardia, al nou cap de Planeta i als presidents d'El Mundo i de Vocento, grups que no tenen gairebé presència al Principat. La llista d'empresaris, és a dir, de gent que fa coses amb els seus diners, era tan ajustada que van haver de destacar que Sánchez Llibre representava Conservas Dani —ho jure: no és cap broma. Jo havia suposat que representava més Duran que cap altra cosa, però com que això de Duran ja és un holograma… I després hi havia hotelers, el president de Pronovias, un Xercavins i el conseller delegat del bufet Cuatrecasas. El Cuatrecasas de debò no hi era perquè, com es notori, ha hagut de moure's per evitar la presó. I tampoc no hi era, per cert, el factòtum real del Puente Aéreo, l'ínclit senyor Rato, tots sabeu per què.


El gruix de la llista, per això, el conformaven directius, els constructors, els banquers i els caps de les empreses estatals privatitzades que han fet de l'estat espanyol el desastre econòmic que és. Precisament ells. Gent que viuen de fer la rosca al govern de torn i de pactar què siga per poder continuar fent la viu-viu i embutxacant-se els diners dels contribuents. O siga, la gent a qui els ciutadans identifiquem en primer lloc com els grans responsables del pou on som. Encapçalats per Esther Alcocer i pel president del Reial Madrid, a qui no em negareu que no siga tot un detall que el cap del govern espanyol li encarregue de 'reforçar els lligams amb Catalunya'. En aquest bloc hi havia part de la cúpula industrial de La Caixa, però no el màxim dirigent. El Sabadell, aquest sí, hi enviava el seu líder, Josep Oliu. I després hi havia un parell de funcionaris representant el fòrum mateix i la peculiar patronal buida de patrons que és Foment.


La descripció no vol llevar valor, necessàriament, al grup, però supose que tots estem d'acord en dues coses. Primera, que si aquesta gent ha de convèncer els ciutadans la veritat és que és una opció molt poc atractiva. I segona, que si no es tracta d'això, sinó de fer-nos agafar por pel seu poder, la maniobra no resultarà. No conec ningú que ahir mogués ni una sola cella preocupat per l'aquelarre monclovita. Fa mesos encara hi havia especulacions sobre què podia fer tant de presumpte poder junt, contra la reivindicació del carrer i el parlament. Avui? Han passat els mesos, s'ha demostrat que ni poden fer res ni en saben, que ni tenen pla ni poden presentar cap alternativa. I jo diria, fins i tot, vista la tristor de la fotografia i el poc entusiasme que hi posaven a l'hora de lluir-la, que ells mateixos ja veuen que l'objectiu és inassolible.


Cert que era molt mala setmana per a una cita com aquesta. Cert que Rajoy comença a tenir cara de Craxi i el PP comença a pensar que només tindrà majoria absoluta a les presons. Això és veritat. Però, caram, falten cinc mesos més divuit per a la independència i no és fàcil de pensar que aquesta gent torne a tenir grans oportunitats de fer una reunió d'alt nivell com aquesta de la Moncloa. I, francament, si no poden arribar més enllà d'això que ens van fer ahir…



L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)






Maria Romeu


Efectivament el que els deu resultar més inquietant és veure que no fan cap por. O que la por que haurien de fer no és precisament visible entre la gent. Més aviat hi ha displicència, fins i tot diria que comprensió pel paperot que els toca fer. I un pèl d'orgull suposo que inevitable. Orgull, nostre, de constatar que no ha servit de res el seu treball.




Xavier Merel


Un dia aquesta gent, si mai poden fer-ho, se n'adonaran del més gran error comés. Obsedits per mantenir Espanya unida en realitat el que han aconseguit és moure Convergència i Unió cap a les classes mitjanes i populars i convertir el vell partit de Pujol, sí de Pujol!, en l'ariet de la renovació del país i en l'instrument capaç de fer-los caure a ells, que n'haurien de ser els seus aliats i els seus controladors. Ha estat una jugada realment molt poc intel·ligent.




Jordi Camprubí


Personatges de trista figura, jo crec que la independència els agafarà amb els pixats al ventre. Em dona la impressió que alguns hi van anar sense ni mica d'entusiasme, però es van doblegar a la crida del govern espanyol per si de cas.




Josep Blesa


Quan era jovenet anava a estiuejar a una urbanització privada que hi havia construït un empresari principatí (l’amo de balances Mobba) que tots recordareu a les parades dels mercats. Allà hi havia construït uns gratacels a escassos setanta metres de la vora del mar. La gent que venia era la classe mitja-alta i alta del règim franquista, artistes de l’espectacle de l’establismen i altra fauna adherida als anteriors. També hi ha un nucli d’empresaris valencians típics faeners i fets a si mateixos eixits del no-res pràcticament. Tots dos grups  s’avenien la mar de bé. Servidor estava un poc, allà, com de rellogat. Malgrat la meua pròpia família filofranquista que anaven i van a la pela com tothom i descarregats de tota ideologia que no siga això. M’avenia jo, igualment bé amb els fills de tots dos grups i fèiem un grup més o menys homogeni. Eixíem, perquè era un clos tancat i vigilat, amb les bicicletes i a lligar xiques a defora del recinte. Amb la mala sort que el terme era una pedania de Sueca , anomenat Mareny de Barraquetes.  Allà estàvem voltats de “gent raríssima” que s’expressava en un altre idioma i amb uns comportaments estranyíssims per a tots nosaltres. Anàvem a Sueca ciutat, i ens trobàvem que en comptes de “sueques” trobàvem suecanes.  I les ties, per comptes de respectar-nos el nostre idioma continuaven expressant-se desvergonyidament en el seu parlar. No ens feien cas, ans el contrari, se’n reien burletes dels “pijos”, no sols de la capital d’España!... sinó dels vivíem a València. Allà no lligava un “torrat” ni en broma ningú. Sols es lligava quan tornàvem al recinte entre la gent de la nostra  “calanya”. Passaren els anys de la dècada i ja, entrat en els vuitanta la majoria d’empresaris del règim hi havia hagut de tancar: empresaris de l’electricitat madrilenya, siderúrgics, sanitaris, etc...i la meitat dels valencians. Els empresaris a poc a poc anaren venent els seus apartaments i xalets i foren comprats pels fills dels empresaris valencians que hi havia sobreviscut a l’hecatombe i moltes famílies suecanes que recuperàvem els terrenys de la seua platja.


I qui vulga entendre, que entenga la foto del Sr. Rajoy i els seus “mariachis” i el seu proper futur entre nosaltres.    




Josep Usó


Ho comentava l'altre dia el company Josep Blesa, al meu parer molt encertadament. Espere no malmetre les seves paraules: Hem arribat a un punt en el qual tot el que ve d'Espanya, en lloc de fer por o de preocupar, mes bé fa riure".Com criden al meu poble quan es fa un castell de focs d'artifici i les expectatives no són, ni de bon tros, cobertes pel pirotècnic:Són de segó!Mala peça tenen al teler. Això ja us ho dic jo. I no sabeu com me n'alegre. 


 




Joan Rubiralta


La qüestió és que l'estat espanyol se'n va adonant que no hi tenen res a fer amb Catalunya i Catalunya ja se n'ha adonat que no hi té res a fer a Espanya, tret de les negociacions per la secessió, els actius i passius i els sistemes energètics, vials, comunicatius, espai radioelèctric, control de fronteres  i rius compartits.

Aquestes reunions són fetes perquè es pugui dir que el govern del PP fa alguna cosa per salvar el país però el cert és que ja han passat massa patalles i ja han fet tard, Això ho haurien d'haver fet abans cedint més competències, el concert econòmic, blindar la llengua i l'educació catalanes i retirant tots els recursos judicials i resulta que ho han fet tot el revés. Ironies a part, és cert que aquesta actitud ha ajudat a fer créixer el sentiment independentista. Ara ja ens hem saltat la legalitat espanyola el 9N i la majoria del poble no tornarà endarrere. Tres-cents anys d'ocupació ja són massa i ja hem dit prou. Per això no crec que ni la Caixa ni el Banc de Sabadell facin cap pas en fals sabent que la majoria dels seues impositors són d'aquí i si explícitament donen suport real a l'unionisme ho poden pagar molt car. A més, hi ha la possibilitat de la creació del Banc Central de Catalunya controlat per la Generalitat primer i per la República Catalana després. Per tant no hi haurà cap acció contundent en contra de la independència.




Josep Sindreu


L'acudit de les conserves Dani és molt bo. Ja va sent hora que a Unió passin l'escombra i deixin el partit ben net. Els seus dirigents estan intentant fer el llit al país. 

Mail Obert