Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

02.03.2015

Piñol i les armes de cadascú

Ahir a La Vanguardia no hi va eixir l'article d'Albert Sánchez Piñol que hi havia d'eixir. Com el lector sap, no és pas la primera vegada. Va passar fa poques setmanes, però el director del diari va acabar cedint a les pressions del carrer i el va publicar, per bé que abans va expressar unes quantes curioses teories sobre l'ofici de portar un diari. Podem suposar que avui passaran coses. Que el director de La Vanguardia ens tornarà a il·lustrar sobre les raons de la censura i que probablement l'escriptor prendrà l'única decisió raonable que pot prendre si no el convencen les explicacions. Que seria deixar d'escriure-hi. Però veurem com acaba tot plegat. Sé que la majoria dels periodistes del diari no avalen l'actuació del seu director. I no parlem dels col·laboradors, companys de Piñol, que potser es demanen quin sentit té de continuar posant la seua signatura en aquell paper. Voler actuar com un senyor feudal a l'era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l'impacte d'això que fa.


No cauré en la temptació de discutir sobre aquesta qüestió des del punt de vista periodístic, des del punt de vista dels mitjans, dels drets dels col·laboradors o dels límits de les empreses. M'agradaria molt, però em sembla que avui seria confondre el fons veritable de l'afer. Perquè, de fet, parlem de com els uns i els altres fan política. És evident que l'afer Piñol s'emmarca, també, en l'enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se.


I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.


Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d'Utrecht. No ha estat l'únic. Recordeu que l'economista Clara Ponsatí fou sotmesa a una purga política? El ministre Margallo en persona fou capaç de dir que l'estat espanyol retirava el seu suport a la càtedra que ocupava a Georgetown perquè era 'secessionista'. La llibertat intel·lectual, fins i tot de càtedra, va ser negligida. El cas del jutge Vidal, que va tenir la setmana passada el desenllaç primer, és un altre cas notable. Ha fet milers de sentències, però el Consell General del Poder Judicial no ha pogut trobar-hi ni una errada. De manera que l'han expulsat perquè mantenia unes idees. Tot això ja ho denunciaren historiadors de valor indiscutible, Josep Fontana per exemple, en un congrés científic sobre la repressió contra Catalunya, la repressió d'aquests darrers tres-cents anys, que només es pot negar des de la complicitat amb els repressors, i potser ni així. Si fins i tot s'atreviren a remoure el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, només perquè va opinar que el 9-N era legal.


Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l'espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l'ús de la llengua a l'escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d'aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.


I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s'asseguren la derrota. Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer.




L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Blanca Serra


Però és clar el grup Godó  (premsa, tv i altres negocis) forma part molt important del sector unionista: en les trobades - les que sabem i les que no sabem- dels lobbis unionistes- singularment el grup Puente Aéreo- on es troben en converses i estratègies que els cal tirar endavant per combatre el sobiranisme; i  s'hi troben ben còmodes el Conde de Godó, el diputat d'UDC Sánchez Llibre, el nou rei Felip, i altres personatges (tots homes, com destacava la gran Marta Rojals) de gran importància econòmica i política de les Espanyes. De què parlen en aquestes trobades? A part d'assegurar-se negocis i subministres de tota mena, dissenyen estratègies a curt i llarg termini per parar els peus als anhels del poble català; m'hi jugo un pèsol que el Conde ha rebut unes quantes bronques per ser tan permissiu amb algunes de les firmes del seu diari estrella i que la situació econòmica de les seves empreses no està per a tirar coets i l'aconsellen de ser més obedient encara. També els xantatges deuen funcionar en tots sentits. Si, senyor!  


La vida d'un empresari de la comunicació  unionista a Catalunya és ben dura. Qui no recorda que des del grup Godó es va configurar, tirar endavant i continua fins ara -i el que durarà-  la campanya més intensa i bruta que es recorda per desacreditar i descavalcar de la presidència del Barça el sr. Laporta?  tenia a veure això amb el tarannà d'aquest president o més aviat es tractava dels perills que comportaven les seves idees polítiques sobiranistes ?  Ara, el Conde i els seus assessors no són massa espavilats: el candidat que van agombolar durant anys fins a dur-lo a la presidència del club, a part de ser membre de Puente Aéreo,  els ha fet figa espectacularment i el seu successor  va pel mateix camí. Si tot el que tramen és de la factura de la depuració del jutge Vidal, de les sentències grotesques  dels tribunals Constitucional, Suprem i de Justícia de Catalunya, de la censura de l'escriptor Sánchez Piñol o de la persecució de la sra. Ponsatí i el sr. Laporta, serem autènticament imbècils si ens deixem entabanar i guanyar per una  tropa semblant.




Eduard Santamaria


Des de Sant Joan d'Alacant escric perquè encara puc fer-ho: ara i ací treballe a 'IEs Enric Valor d'El Campello on no puc dir als meus alumnes que explique i parle català perquè ho tinc prohibit. :No puc dir al meu país "valencià" perquè ho tinc prohibit. No puc escoltar Catalunya Ràdio des de l'ordinador del centre perquè la xarcia informatica de la Generalitat ens ho impedeix (com si fóra una pàgina pornogràfica). No puc veure tv3 perquè està censurada.


Però puc solidaritzar-me amb Sànchez Piñol amb el jutge Vidal i amb els qui pateixen la repressió a la nostra cultura. i puc fer-ho des d'ací, el País Valencià i escrivint en català.



Josep Usó


És espatarrant la llista que ja hi ha de prohibicions, censures flagrants i depuracions sense cap mes motiu que no ser "dels d'ells i com ells". El seu problema rau en que mai obren amb intel·ligència. Amb fúria i mala bava sí, però sempre negligint l'estratègia a mitjà i llarg termini. Perdran segur.
En el cas concret de la Vanguardia, que fa un temps la reglaven als trens de la Renfe, supose que ara ni regalada l'agafarà la gent. El senyor Marius Carol es pot trobar repetint aquell error tan greu del seu predecessor Galinsoga. I que li va costar el càrrec. Quina pena, el que tant ha hagut de bregar per arribar-hi, i ho fa en temps d'acabament de l'imperi. L'empresa en sí, supose que sense les subvencions pertinents serà una ruïna. Jo fa anys que no la compre. Fa molts anys, els diumenges, que hi havia molt paper i anava bé per embolicar. I el format digital està superat per molts altres. Aquest, per exemple.



Geoffroy Lourdou


La censura a l'Albert Sanchez Piñol és una agressió més a l'atac generalitzat llençat per terra, mar i aire al nostre poble. Ara ni se donen la pena de dissimular i és tant obvi que sols els que neguen la realitat que els incomoda (a ICV en han fet una altra demostració) poden mantenir encara la fe en un encaix a Espanya. Però si aquestes agressions repetides són prou flagrants aquí, a l'estranger són desconegudes o subestimades, per això és tant necessària la versió anglesa del diari, i pensi fins i tot que versions en alemany i francés serien benvingudes.



Antoni Dalmases


Ara caldria enviar Joan Herrera i una delegació dels intel.lectuals d'ICV-Verds (dit, això de "verds", sense aprofondir gaire) per tal de negociar amb l'Estat Espanyol la forma més adequada de resoldre aquest regitzell de "putinades"(perdó pel mot novedós)i acordar la lliure associació (sense que això de lliure s'ho prenguin com una provocació i tornem a tenir-la armada...)




Jordi Pujol Casademunt


Si, això sembla la cançó enfadosa. Sempre el mateix i de la mateixa manera. Contra tot, contra tot-hom. Només val el seu manganejar.  Espero de tot cor que aquest cop estiguem a l'alçada i donem una resposta com cal a aquesta gent. Sincerament ho veig difícil, però si aquest cop no ho fem be val mes que ens ho fem mirar. Seny i endavant.




Ignasi Badia


És evident que amb la sola repressió perdran, però també que crec que cal tenir present que l'independentisme podria perdre si no aconsegueix superar/esquivar -digueu-ne com vulgueu- el vincle sentimental de molts ciutadans amb Espanya i si no sap fer que la gent que se sent identificada amb Guanyem, Podem, etc. s'adoni que la possibilitat més real de canvi més profund, especialment si ells s'hi comprometen, és la independència.




Almar Bosch


El principi del fi

Un dia es canvia el director perquè no es prou afí al règim.
L'altra es mira qui escriu qué. Que segueixi tothom la línia del nou Director.
Un altra dia, el Director censura un article (no passa res...)
Un altra dia fan una enquesta per saber perquè baixen el número  de subscriptors
Un altre dia, censuren un escriptor...
Així es va perdent qualitat i lectors.
Finalment, un dia tanca per falta de lectors.

 No es pot dir mort sùbita, més aviat una llarga agonia que repercuteix en els col-laboradors i treballadors: reduccions, ajustos, eres encoberts...
Ja ha tancat. No es buscan raons, els de casa son grans professionals.

Es tan clar!! La culpa, dels digitals i que la gent ja no llegeix. Mes gent al carrer. Al Director se li paga la lleialtat, els editors segueixen rebent subvencions i els escriptors ja fa temps que es buscan la vida per altres camins...
I la responsabilitat, de qui és?
Dels incults lectors que no han sabut apreciar les bondats i bones intencions del mitjà de comunicació.

Ah, l'empresa rep el premi a Empresari Reial de l'any poc abans de tancar.
Buff, quin somni mes tonto que he tingut!!




Jordi Camprubí


L'actitud del director de La Vanguardia, el senyor Màrius Carol em recorda els censors franquistes. Ja em va sorprendre quan el van nomenar director d'aquest diari. Més aviat el veia com a director d'una revista de xafardeig. Entre el José Antich, que va ser director de La Vanguardia i en Màrius Carol, i ha una diferència abismal. El rigor intel·lectual de José Antich contrasta amb la frivolitat de Màrius Carol. De fet tant RAC1 com La Vanguardia s'han tornat tant políticament correctes, amb la  seva línia editorial, que m'han deixat d'interessar. Sense anar més lluny la tertúlia del matí de RAC1 te uns col·laboradors que et porten a canviar d'emissora. I què dir d'alguns articles d'opinió de La Vanguardia. El comte de Godó mana.



Pep Agulló


Estic d’acord amb com ho planteja en Vicent perquè dóna la visió real de què l’Estat espanyol desplega la seva guerra en tots els fronts, però penso que no és conseqüent amb l’anàlisi posterior. Malgrat que molts mitjans, comentaristes, polítics... fan de cada atac un cas particular desconnectat del context polític global no sé si per miopia o mala fe, la nostra resposta ha de ser total:  contra la repressió de la nostra economia (l’espoli fiscal), de les nostres infraestructures, de la nostra llengua i cultura, de les nostres lleis, de les relacions amb l’exterior, de la pròpia autonomia, etc.

Ha arribat l’hora de la confrontació que ens exigeix molt més del que hem fet fins ara. Necessitem fer actes de coacció necessaris per a construir l’Estat. La ruptura amb el marc autonomista ha estat més de caràcter simbòlic que no pas d’una desobediència generalitzada per impulsar el trencament amb l’Estat. Deixem-nos de repetir: "estan fent el ridícul", “en cada fet repressiu augmenta el nombre d’independentistes”, “L’Estat no ens falla mai”… Això no va enlloc i a la vegada és revelador de la nostra candidesa. No és "garantia de cap derrota".  Sembla que Espanya s’enfonsara soleta davant Europa i que només ens caldrà el vot majoritari sobiranista del 27-S. Així, no irem pas bé. Em vaig fixar amb les propostes de recolzament del Jutge Vidal que va fer l’editorial de Vilaweb i es podia comprovar la feblesa de les iniciatives i això a Madrid els dóna força per anar cada cop més lluny.

Parlem de nosaltres. Sabrem fer quelcom més que sortir al carrer a manifestar-nos o anar a votar? Sabrem estar com els manifestants de Kiev, El Cairo o Hong Kong... ocupant amb determinació i valentia els carrers de Catalunya o els centres de poder del govern central aquí, p.ex.? L’expressió política d’aquest estat d’ànim necessari no la podem pas trobar tampoc en els partits autonomistes sobiranistes que malgrat estan fent passos per construir estructures d’Estat (sense trencar la legalitat), no se’ls veu pas disposats a arribar fins el final. O potser no en són prou conscients del que els espera? Segurament l’eina política de la nostra llibertat encara està per construir. Treiem-nos la idea que votan el 27-S ja ho tenim tot fet, caldrà conquerir el carrer i mil sacrificis més per donar resposta a la repressió cada cop més forta. Aquest és el veritable repte i en general no en som conscients. És la nostra ceguesa.




Salvador Rofes


Acabem de veure com els diputats catalans prediquen en el desert buit del Congrés en el debat de l'Estat de la nació espanyola (quan han parlat el PP i el PSOE el 90% del diputats  fotes al camp) i encara no agafen les maletes i tornen a casa, no fos cas que pedessin algun dineret del poc que resta de la legislatura. Quina manca d'ética!!! Ja ho vaig escriure una vegada: mentre mantinguem els grups parlamentaris a Madrid que ningú m'expliqui greuges i sopars de duro. Tenim el que ens mereixem




Joan M Arenas


Millor, impossible. Vint mil independentistes més. I el que té més mèrit,  la majoria d'aquests d'entre els lectors de La vanguardia, sovint els mes difícils de convèncer.




Carles Balbastre


La repressió és la eina de l'Estat espanyol davant de qualsevol dissidència. No només contra els independentistes a Catalunya, també "llei mordassa" per a tothom. Llei anti-jihadista contra tothom. En el cas de Catalunya podem esquinçar-nos els vestits cada vegada que fan una malifeta com la perpetrada contra el jutge Vidal però no hauríem de dir que ens sorprèn. Molta gent que conec posa cara de "no ho hauria dit mai". Potser hem de deixar el lliri a casa i acceptar d'un cop que l'Estat espanyol és capaç de tot. I que, sobretot, és aquesta la raó més poderosa per no creure cap dels seus cants de sirena, si algun dia els fa, deixar de jugar el seu joc i abandonar-lo.




Sebastià Batlle


Sí, per desgràcia és cert. En l’ atemptat a París contra la llibertat d’ expressió ( vinyetes ), el Poder central d’ aquí va condemnar l’ atemptat i es va posicionar a favor de la llibertat d’ expressió; resulta que l’ altre dia algún sector  va posar el crit al cel per un cartell en una carrossa del carnestoltes a Solsona ( quí li va posar ? ?   ). Resulta que a l’ Irak s’ està destruint, destrossant a cops de mall la cultura; el Poder central va condemnar els fets; resulta que aquí, amb l’ anomenada “llei de transparència” (per segons quí), s’ està condemnant la nostra cultura, el nostra associacionisme. En què quedem ????. Acabo de veure el programa  “ 30 minuts “ de TV3; quí ha provocat tot això i quí ho ha permès ? ; ón és el  “ CGPJ “  ??,  i el   “ TC “  ??  , per a demanar-los responsabilitats i per a castigar-los.




Josep Blesa


“La historiografia d’Espanya és la historia de la censura a l’Europa del sud occidental i la de les societats de l’Àfrica septentrional” Nihil nuovo sub sole.


Miguel de Unamuno, aquell enorme protofeixista, ja deia que cada cultura vehiculada en una llengua reprodueix segons tot allò que s’ha pensat en aquell idioma. Fugim-ne!


I aquest enllaç: La tradició és la tradició.



Núria Farré Cusó


Editorial impecable. L'hauríeu de fer arribar al director de la Vanguardia Marius Carol i a tv8 a 8aldia de Josep Cuní




Joan Gomà


Potser que n'aprenem una mica.Nosaltres no hem de caure tan baix de fer servir les seves mateixes armes. Però potser que ens hi tornem.Nosaltres no hem de censurar cap diari. Que escriguin el que vulguin. Però potser que no el comprem, que no en parlem, que on l'ofereixen de franc no l'agafem, que no hi anunciem, que no consultem el seu web, que els que hi estiguin subscrits es donin de baixa i que els propietaris de quioscs el posin en un lloc secundari fora de la vista.Si per dir que els catalans són una merda quan era director en Galinsoga es va muntar un daltabaix que Deu n'hi do, ara, per jugar brut contra la llibertat del país, potser que fem alguna cosa.Tenim organitzacions per convocar actes festius i reivindicatius. Potser que comencem a muntar organitzacions per coordinar també actes defensius davant d'aquestes agressions.

Mail Obert