Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

30.01.2015

Si Esquerra vol ser el PSC…

Ahir es va anunciar que ERC oferia a Jordi Martí de ser el número dos de la candidatura local de Barcelona


[Ahir Esquerra no va voler opinar sobre aquest tema, publicat per tots els miitjans, però avui al migdia ho ha desmentit a VilaWeb, fet que evidentment modificaria el contingut d'aquest editorial, escrit amb les dades d'ahir].


Ernest Maragall ja va ser el número dos de la candidatura de les europees i en moltes poblacions s'anuncia un desembarcament en massa d'ex-membres del PSC en les candidatures d'ERC. Fins i tot, en alguns casos, ha originat una tensió evident amb la gent que ha estat republicana des de sempre.


Supose, doncs, que ja podem parlar d'una tendència molt clara. ERC sembla que veu la seua oportunitat electoral en la substitució més o menys mimètica del PSC, en el fet de ser, d'alguna manera, allò que era el PSC.


És una decisió que m'imagine que deuen haver meditat molt, i les eleccions locals seran un primer test per a veure si la cosa funciona. Però, mentre no arriben, a mi em sorprèn l'exclusivitat de l'operació i les poques precaucions que semblen prendre. També per la forma: no estic gens segur que la millor manera d'acostar l'ex-votant socialista a Barcelona siga posar de número dos l'ex-cap del grup municipal socialista, entre més raons perquè va perdre les primàries del partit.


Siga com siga, la influència del 'model PSC' en l'actual direcció republicana és com més va més visible. És una dada objectiva i podem especular que tinga una part de responsabilitat en el canvi d'orientació dels republicans de l'estiu ençà. 


Ara, jo em demane on ens menarà això, com a país. No ho sé. Però en les picabaralles constants d'aquests darrers mesos entre ERC i CiU crec que aquesta influència és un factor que no hauríem de negligir. No dic que siga l'únic: la reacció d'alguns convergents arran de la demanda que Mas comparega al parlament per aclarir l'afer Oriol Pujol és simplement lamentable. Però a hores d'ara se'm comença a fer evident que, en l'horitzó d'ERC, l'eix dreta-esquerra torna a interferir-se en el debat sobre com aconseguir la independència. I això que durant anys ells mateixos ens havien explicat de manera brillant que un plantejament com aquest era simplement erroni.




L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Octavi Monsonís


És lògic i fins i tot raonable que a ERC s'apleguen quadres i militants eixits del PSC amb voluntat de continuar en primera línia política. On han d'anar, sinó? En la mesura que Esquerra ha anat assumint un programa amb un caire més socialdemòcrata, els eixits del PSC hi troben el partit substitut amb el qual se senten còmodes.


Del PSC ja només resten el nom i l'aparell, i així es preveu que seguisca fins que algú decidisca tancar la paradeta i passar el que quede al PSOE, o a les cendres que en queden després que Podemos li haja passat la cavalleria per damunt.

Ara també resten vidus de partit els militants independentistes d'Iniciativa, i seria bo que ERC els donara aixopluc a ells també. I el degoteig que abandonarà Iniciativa no serà gens negligible, ja que el que hi quedarà serà engolit per Podemos molt més intensament i profundament que el PSOE. Iniciativa sí que ha posat la directa cap a la seua desaparició.

El que cal fer dins d'Esquerra, els seus militants, és assumir els vents que bufen en el seu favor i convertir-se en el gran partit de l'esquerra catalana, donar-hi cabuda als ex-socialistes i als ex-iniciativa que truquen a les seues portes. Amb una condiciò, és clar, vetant-hi l'ingrés als imputats per corrupció.


Com en tot cal pedagogia, molta, entre la militància d'Esquerra perquè siguen conscients del paper que el temps exigeix al seu partit.




Joan Guasch


Diria que encara no estem, en conjunt, prou madurs per iniciar el tram final de la nostra independència. En la precipitació es fa evident que, tot i tenir un objectiu clar, el bat-i-bull que som capaços de muntar fa palesa una certa immaduresa política, i no ho dic només pels partits, sinó per a la resta de ciutadans. Han de passar totes les eleccions d'aquest any, s'han de reconformar els parits actuals, com a societat hem de créixer una mica més, ens hem de co-responsabilitzar del disseny i la gestió del país que volem, i ho dic bàsicament per a tots aquells que tot això els la bufa. El suflé hiperventil·lat ha de baixar, dretes i esquerres han de saber arribar a acords, que en això consisteix la política, ni que siguin acords de mínims, però lluny dels maximalismes actuals. Els eixos antics (dreta esquerra) ja no valen. Tot hauria de fluir d'una altra manera.




Joan Josep Isern


Vaja, vaja... a poc a poc el panorama es va aclarint i cada vegada tinc més clar cap a on encaminaré el meu vot. Mira, almenys això sí que se’ls pot agrair... Als uns i als altres.


 


Àngels Folch


Estic convençuda que aquest és un dels factors principals que expliquen el canvi d'actitud i d'estratègia d'ERC. Canvi que es va iniciar amb les eleccions europees i que s'ha anat aguditzant des de llavors. El darrer canvi inexplicable que ha fet és difícil d'entendre i no és estrany que hagi desencadenat reaccions –no sé si lamentables– en alguns membres de CiU.

Però aquest canvi d'actitud i d'estratègia respon també, n'estic segura, a altres factors a part del de la influència dels exmembres del PSC. Alguna cosa hi ha tingut també a veure la pressió d'ICV-EUiA i potser fins i tot de la CUP (la constant desconfiança en les intencions de CiU i també en la paraula del president: "no vol la independència", "simplement intenta guanyar temps", "ho fa per tapar-se les vergonyes", "mai arribarà al final"… ). I també hem de tenir en compte tots els infiltrats que hi ha per tot arreu i que sens dubte estan movent fils amb l'únic objectiu d'aconseguir que el procés fracassi.
Tos sabem, l'estat espanyol també, que la nostra única força és la unitat, i que la unitat política necessària només la podem assolir si ERC i CiU van units. Per això, des del punt de vista de l'estat, és absolutament imprescindible trencar aquesta unitat i els serveis d'intel·ligència de l'estat ho estan fent bé, molt bé, se n'estan sortint amb bona nota.


A qui em digui que estic veient més fantasmes del compte li respondré que és ingenu i curt de vista. Els tentacles dels estats són molt llargs, poderosos i invisible, l'estat espanyol té segles d'experiència en "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", mentre que nosaltres, pobres infeliços, sempre pensem que no ens faran caure en el parany, que només hi cauen els altres.


És evident que a partir de l'abril de l'any passat la unitat es va començar a esquerdar i des de llavors ha anat pel camí del pedregar. Però no em quadra que aquest canvi d'estratègia respongui a un càlcul electoral o partidista d'ERC, estic convençuda que són perfectament conscients del què ens hi estem jugant i de cap manera, a consciència, farien res en contra del procés. Per tant, és possible que ERC estigui convençuda que la seva nova estratègia és la correcta i que és així com assolirem la independència. Qui els ha fet creure que amb l'estratègia anterior no ho aconseguiríem i que amb aquesta sí? Qui els ha fet caure en aquest parany? Per què?


Fa temps els independentistes vam arribar a la conclusió que sense Convergència no hi hauria independència i vam comenar a treballar per aconseguir sumar-la i quan finalment ho hem aconseguit tirarem per la borda tota la feina feta i a més a més impossibilitarem fer realitat el somni del tanta i tanta gent? Gent d 'ERC, desperteu-vos, reaccioneu, treieu-vos la bena dels ulls, lligueu-vos al pal i tapeu-vos les orelles per no escoltar els cants de cap sirena. No us deixeu enganyar, sense independència mai podrem fer polítiques socials, bé prou que ho sabeu! L'ordre és: primer la independència, després, immediatament, des del primer dia, les polítiques socials, la lluita contra la corrupció, contra el frau fiscal, ...




Almar Bosch


Com dius a l'editorial, augmentar vots al preu de diluïr el perfil nítid d'ERC pot costar molt car.
Penso que l'opció més clara avui es la CUP: coherents, ben orientats i fora dels focus mediàtics. El Procès necessita treball i poc soroll i crec que la Cup això ho té clar desde el primer dia. Podem tenir sorpreses importants a l'hora de la veritat...tant de bo tothom fos tan clarament independentista. Sobren especuladors de vot a curt plaç i falten més CUP's




Josep Selva


És tan decebedor que els rebotats  vagin a cercar a correcuita un bon lloc en un nou silló, com que els fitxi un altre partit. Això si que és casta, i de la mes baixa estofa. En general no tenim polítics -ni bons ni dolents- tenim massa escaladors del poder, uns son nouvinguts, altres els de sempre. Si la independència ens serveix per fer net de la vella guàrdia  i la nova fornada de grimpadors ja seria tot un éxit. 




Josep Usó


Molt em sembla que si ERC vol fer el que es feia abans amb els mateixos personatges que hi havia abans, pot acabant eixint escaldada. En qualsevol cas, crec que el que haurien de fer (i possiblement estiguen fent però en silenci i discretament) és treballar per la independencia. Per a ser regidors d'ajuntaments espanyols, no cal tant.




Joan Pont


Jo tampoc acabo d'entendre gran cosa. Durant molts anys vaig ser independentista independent, no m'agradaven les batusses entre els diversos partits de l'esquerra radical independentista. Ara sembla que malgrat tot el temps passat l'estratègia de la pluja fina sobre els socialistes d'en Carod segueix marcant Esquerra. Substituir el PSC, objectiu de l'esquerra independentisa? avui em sembla un projecte molt poc ambiciós. Com diu el director, l'eix dreta-esquerra passa per sobre de l'eix nacional.


Hom té la sensació que els nostres polítics estan llençant miserablement les oportunitats per lluitar per fer un nou país millor. En massa moments penso que l'estat no es mou per que nosaltres sols ja ho farem malbé i ho engegarem tot a rodar. Malgrrat la força de la gent que empeny i no es mereix aquests tràngols..




Joan Ortí


Sense eleccions constituents o plebiscitàries al març i posant el 27 de setembre com a fita del sobiranisme, es va obrir la veda a la batalla electoral per les eleccions de maig. Jo crec que el 27 de setembre tots els sobiranistes estarem units no en tinc cap dubte, ara hem començat allò que dèiem de construir un país que encara no tenim, és així no hi podem fer-hi mes, les diferents opcions municipalistes, -es veritat que no tenen el component tant decisiu pel nostre futur com a país-, però hem de viure aquesta llarga campanya de la millor manera possible, democràticament. Els fronts polítics sempre son estratègics i tàctics, a favor del país, a favor de les ideologies, per anar en contra de, aprofitar les febleses del contrari. Però en aquest llarg procés electoral que tenim al davant, que ERC, faci pactes també amb l’esquerra sobiranista per conquerir els màxims ajuntaments, en certa manera es natural. Però com he dit abans, no crec que passi el que passi d’aquí al 27 de setembre passarà cap factura per la independència de Catalunya, el 27 de setembre serem tots una pinya.




Josep Jallé


Penso que els nostres desitjos, generats per l’optimisme vers els canvis en les persones, les adaptacions i els moments en que cal anar tots plegats a una, ens van fer veure com a possible que, davant la primera gran oportunitat per a la nostra independència, els partidismes s’arrambin, ni que sigui per uns mesos. Doncs no.


Ni la transició ens ha canviat el suficient, ni els darrers anys de ressorgiment popular cap al desix d’un Estat propi han estat prou per a que aquestes curulles de dirigents deixen de fer les seves combinatòries i siguin generosos avantposant País a egos i interessos econòmics. Si, amb aquestes incorporacions dels ex PSc a Esquerra no es farà més que atiar les diferències entre els quadres dels dos partits majoritaris al Parlament. Conec a una notable ex PSC i ja a la campanya per les europees va mostrar aquell esperit ressentit, acumulat d’anys, vers el pujolisme i successors. Ara es freguen les mans, amb els Pujols als jutjats i a d’altres a comissions del Parlament per a fer gresca i, si és possible, llenya a l’estil del rumor cavernari. La presumpció d’innocència ha mort. Només la presumpció de culpabilitat i abans d’escoltar. Els linxaments mediàtics, a l’ordre del dia. Estil Madrid. Perquè, en aquesta manera que tenen de fer política, sempre hi ha els noms davant de les persones, davant dels programes o de les idees per a fer evolucions socials importants.


Sempre el jo davant el nosaltres. I així no es tanquen ferides. Una miqueta de tiretes, però seguim sense ajuntar carns, sense fer punts de sutura davant els reptes. Ni que sigui en els propers dos anys, termini de cohesió partidista per a fer possible la independència.


Així l’espanyolisme ho te clar, amb els seus aliats també els ex PSc que van mamar molts anys aquelles cantarelles del federalisme, asimetrisme i d’altres collonades per a gent que tenen dos antònims a la butxaca, sempre. El bilingüisme mata. I el bi animisme Espanya - Catalunya, també. De fet, dins d’Esquerra jugaran el paper de moderns quintacolumnistes, per a molt que parlin de pragmatisme per assolir majories de govern a municipis o al 27-S. L’autonomia ja els va be, acostumats com estan a no definir-se, clarament, si Catalunya ha de ser independent ja. Si Convergència te en Unió el seu calvari de tercera via, ara Esquerra ho tindrà amb els seus ecs PSc. I, sincerament, amics meus, m’agradaria estar equivocat, poder-ho reconèixer i àdhuc celebrar-ho!.


 



Mail Obert