Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

29.01.2015

El preu de la independència?

L'entrevista que ahir va publicar VilaWeb amb Pau Vidal ha mogut un enrenou molt i molt notable. Vidal ha publicat el llibre 'El bilingüisme mata' i en l'entrevista aportava, com a científic, tot un seguit de dades rotundes sobre el perill que implica el bilingüisme català-espanyol. Explicava també les tècniques amb què l'espanyol, a través del bilingüisme, fa malbé la llengua. I criticava que s'hagués imposat aquesta visió segons la qual l'espanyol ha de ser, sense ni tan sols discutir-ho, llengua oficial de la Catalunya independent.


Benvingut siga el debat. Perquè crec que és un debat clau per al nostre futur. Entenc que hi ha gent per a qui la llengua és un tret identitari del qual es pot prescindir. Però per a mi una Catalunya independent, o un País Valencià independent, parlant en castellà i amb el català reduït a llengua folclòrica, és un contrasentit i una realitat que ni m'interessa ni vull.


Tanmateix, a hores d'ara crec que el problema no és exactament tècnic. Els qui en saben són unànimes: el bilingüisme mata; només és una fase transitòria que s'acaba sempre amb la desaparició d'una de les dues llengües. El problema, per mi, ja és polític. Que no se'n puga ni parlar. 


Jo no sóc partidari de la cooficialitat de l'espanyol a la Catalunya independent, i cada vegada que ho dic em trobe embolicat en polèmiques desagradables, amb un ús constant de desqualificacions primàries, profundament agressives. Puc discutir si hem de tenir exèrcit o no. Si hem de ser de la Unió Europea o no. Si hem de ser monarquia o república… Puc discutir del que siga. L'únic tema que pareix tabú és la llengua. 


Algú sembla que ha decidit que el preu de la independència, abans d'arribar-hi i tot, ha de ser la llengua. I que cal silenciar els qui reivindiquen un debat serè i constructiu que, tanmateix, s'accepta en qualsevol altre camp. Per això té tant valor, per mi, que gent com Pau Vidal, Lluís de Yzaguirre o Carme Junyent posen sobre la taula la qüestió, sense callar res.




L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Àlvar Valls


Sens dubte el tema és polític i només polític. Defensar una República Catalana amb el català i el castellà cooficials només es pot entendre com un tort a la sobirania en una qüestió essencial com és la llengua o com un exponent de la marca de l'esclau. Estic convençut que si els qui pretenen aquest bunyol es molestessin a preguntar a la gent de Súmate rebrien per resposta una lliçó de dignitat. La llengua oficial només pot ser la llengua pròpia, el català (i l'occità a l'Aran). Vegeu l'exemple d'Andorra, país multilingüe, com Catalunya, on no s'ha plantejat mai oficialitzar cap altra llengua que el català. Una altra cosa seria que una disposició transitòria de la constitució catalana permetés que durant un període raonable, d'una generació per exemple, els catalans castellanoparlants poguessin adreçar-se a les administracions públiques en castellà. Crec que aquesta seria una solució política de compromís, atesos els condicionants socials del tema, i a mi no em desplauria.




Muma Soler


Voldria aportar a aquesta reflexió el punt de vista d’un català que viu a Suïssa. Des de Catalunya la situació a Suïssa sembla ideal, quan de fet el conflicte és permanent però assumit: hi ha ciutats bilingües, hi ha cantons bilingües i cadascú vigila l’altre en una mena de treva permanent regida pel principi de territorialitat (que s’ha definit probablement a final del segle XIX); la tensió però existeix i es podrien donar molts exemples d’aquesta fricció. A Espanya aquest principi de territorialitat no s’ha reconegut mai, això ho sap tothom. Però, per altra banda, els (certs) catalans sovint, per raons probablement històriques, prefereixen eludir aquesta tensió, abandonen per dir-ho així la noció de territori, i això al meu entendre és un error.  Per altra banda, a Catalunya s’han anat definit territoris d’ús que ens donen força pistes, i que el mateix temps evolucionen, sovint , favorablement: exemples, diaris comprats en català 53%, català al Parlament, àmpliament majoritari, català a la ràdio, etc Després, hi ha àmbits, l’adolescència, per exemple, en les quals l’efecte “tribu” és més important que l’àmbit territorial (ciutat, país). Això fa que entre els 12 i els 20 anys sovint es passi al castellà per un efecte de grup, però és un ús que amb l’edat s’abandona. Sóc doncs partidari d’obrir el debat, perquè assumeixo que aquesta tensió continuarà fins i tot després de la independència i millor que no eludim el problema.




Albert Turull


Interessant l'ús del terme "tabú", perquè és exactament això: parlar d'aquesta qüestió (i sobretot parlar-ne a fons, amb dades i, si m'ho permeteu, amb ciència: la sociolingüística fa dècades que existeix) ha esdevingut una mena de tabú. Però en els dos sentits, o gairebé. Vaig publicar fa uns mesos un parell d'articles sobre la qüestió que, precisament, duien al títol la dicotomia, la parella de fet "tòtem i tabú". Perquè també hi ha tòtem, no ens enganyem. És tabú posar en qüestió que el castellà (i l'occità aranès, que hom sol oblidar-se'n) han de seguir com a llengües cooficials al costat del català, és cert, però és tòtem creure simplistament que la no oficialitat d'una llengua en desactiva el "perill" en termes de substitució lingüística. O, no menys simplista, que, al contrari, declarar una llengua com a (co)oficial en garanteix l'ús, el creixement i la plena pervivència.


Ni una cosa ni l'altra; evidentment tot plegat és molt més complex. Exemples a cabassos, però no cal anar gaire lluny: els escassos efectes de l'oficialitat del català --cooficial, sens dubte-- en parts del territori on les polítiques lingüístiques (tant estatals com autonòmiques com fins i tot locals, ben sovint) tenen una clara intenció anihiladora: València des de fa dècades, òbviament, i les Illes sobretot en la darrera legislatura. No poso com a exemples la Franja de Ponent o la Catalunya del Nord perquè en aquests territoris la llengua autòctona, el català, no hi és i tan sols (co)oficial.


Per tant, i per acabar, el que ens cal --ens caldrà, en la Catalunya independent-- són unes polítiques clares de recuperació d'una plenitud indiscutible (caràcter preferent, àmbits d'exclusivitat, promoció sense timidesa) del català (i de l'occità a Aran). Que, al costat d'això, una tercera (o una quarta) llengua tingui també un cert caràcter oficial (p.ex. és permès de presentar documents a l'administració en aquesta llengua, etc.), la veritat és que ho trobo molt i molt secundari. I no em fa cap por. Ni tan sols no em faria por imaginar-me una constitució on no fos obligat que es declaressin amb solemnitat quina o quines són les llengües oficials. Pot existir un país sense llengua oficial (o si més no sense que ho sigui en rang constitucional)...? És evident. El que cal tenir clar és quina és la llengua pròpia (o autòctona) i quines altres llengües mereixen allò que hom n'ha dit "respecte i protecció". Amb l'afegit d'una declaració d'"oficialitat"? Doncs sí, o no, o no necessàriament... Posem-nos-hi tranquils.




Marc Masdeu


Estic molt d'acord en que s'ha de debatre sobre què ha de dir la constitució i les lleis sobre la llengua. I crec que tant en aquest cas com en la resta d'aspectes de la nova Catalunya, la clau està en no espanyolejar. Per mi això no vol dir pas que s'hagi de fer el contrari de com ha actuat l'estat espanyol, sinó que el que allà s'hi hagi fet compti tant com el que s'hagi fet a qualsevol altre país. I en el cas de la llengua en particular la "via Partal" que, si no ho he entés malament, consistiria a no tenir cap llengua oficial (en el sentit espanyol) a canvi d'adaptar les lleis a cada realitat social, em sembla una magnífica idea.




Miquèl Maresma


A part de tot el que diu en Pau, hi ha un problema sociològic, que ell també esmenta però massa tangencialment, jo penso que es més important del que sembla.
Aquest problema sociològic, hores d’ ara ja és més important que el problema polític, crec jo.
I a banda de l’ autoodi que cal combatre dins de cadascun de nosaltres, dels parlants catalans, només TV·3 pot combatre aquest greu problema i no ho fa, no ho fa ara, ni ho feia en temps de la Terribas.
TV·3 està consolidant aquest català hibrid i matant el català genuï, fins al punt que per aquest camí el català d’ aquí a poc temps serà un dialecte d’ un altra llengua no catalana, ni occitana.
TV·3 ha de resoldre això que comentem perque es la que pot de veritat, i això si que és un problema politic.
A TV·3 se li ha d’exigir un contracte-programa i ha d’ assolir uns objectius concrets,entre els quals, hi ha d’ haver la recuperació de la llengua, cosa que no pot estar en mans dels mediocres periodistes de l’ habiten, sino que ha d’ estar marcat per científics con en Pau o d’ altres,que en país en té de sobres i molt bons.
A mí tampoc no m’interessa gens ni mica un país com Irlanda.




Josep Arranz


És molt trist veure que algú pugui mercadejar amb la futura supervivència del català només per un suposat grapat de vots, quan aquest discurs ja estava superat (que no solucionat).




Josep Usó


Al País Valencià ara tenim un fenòmen en augment que fa molt poc temps era tan sols testimonial. Es tracta de xiquets escolaritzats en valencià, als qui els pares sempre han parlat i parlen en valencià i que es neguen a respondre si no és en castellà. Possiblement, els científics encara hi treballen per esbrinar les causes, siga perquè els jocs, els mitjans audiovisuals i l'entorn és apabullantment castellà. I les criatures se senten estranyes, parlant diferent a com ho fan els dibuixos animats. Per ert, jo vaig aprendre a parlar chicano, de menut, veient els picapedra o l'os Iogui per la TVE, fa molts anys. 
En qualsevol cas, sense ser un entés en la matèria, crec que el problema de la llengua és relativament senzill d'abordar. Si jo parle valencià (en podeu dir català occidental), els meus diners també. De la mateixa manera que, quan vaig a Alemanya per exemple, els botiguers per poder-me vendre alguna cosa, s'esforcen per entendre'm.  I de vegades m'han demanat, encuriosits: Això que vosté parla no és espanyol ni italià, veritat? No hi ha cap llengua més important que altra. I el català és la meua.




Marta Solana


A mi el que em resulta més curiós de tot és observar com en aquest tema CiU i ERC, que estan com el gos i el gat en tota la resta, estan d'acord. Intrigant, si més no.




Joan Ferrer Frigola


Jo estic a favor de l'oficialitat única del català a la futura Catalunya independent. Això sí! Cooficialitat en tots els camps que sigui possible i raonable de la resta de llengües del món que es parlen a Catalunya!




Antoni Carol


La llengua no és una realitat neutra, purament instrumental: considero que és molt més que un simple “mitjà tècnic” de comunicació. La llengua —cada idioma— incorpora i arrossega una història; fagocita al seu voltant tota una cultura; té una estructura que reflecteix i recull en bona mesura la manera de ser de la gent de la nació! Evidentment, no estic en contra del bilingüisme (o del tri-lingüisme, com és el cas de molts catalans), sinó que es tracta de oficialitzar i protegir justament aquell nucli que és essencial en la nostra cultura i en la nostra existència com a poble. Més encara, tenint l’estat espanyol com a veí, més val que ens protegim amb la nostra cultura i la nostra llengua: aquestes són les nostres “armes” principals!



Esteve Rodon


Sóc casat amb un irlandès i després d'anys de vaitjar al seu país constato que, malgrat no són les mateixes circumstàncies, no es parla l'irlandès. En una sola ocasió l'he escoltat en una conversa. Davant d'idiomes potents (anglès, castellà) la co-oficialitat matarà l'idioma dèbil per practicitat. I benvingut el debat que fer-ho amb vostè enriqueix.



Oriol Gil


La meua teoria és que el català ha de ser "llengua oficial activa" de l'administració i que qualsevol altra llengua mínimament present al país hauria de ser "llengua oficial passiva". És a dir que la República Catalana només s'adreçarà en català als ciutadans, però tindrà l'obligació d'entendrelengües presents al país. Que no s'hi valga l'arrogant ignorància dels Ministerios espanyols, que et rebutgen una carta si no els l'escrius en castellà. La República entendrà totes les llengües, però només respondrà en català.
A l'escola, tan sols el català i l'anglès haurien de ser assignatures obligatòries. Les llengües més parlades al país, principalment el castellà, haurien de ser "optatives garantides", és a dir, no obligatòries, però que es garantís el dret de cursar-les (que no es pogués adduir manca de disponibilitat o de recursos contra qui volgués estudiar l'assignatura de llengua castellana).



Octavi Monsonís


No s'entén que l'obvietat alce polsegueres, i l'obvietat és que la llengua primera i prioritària del nou estat només pot ser el català.

També és obvi que cap ciutadà serà discriminat per raó de llengua.

I també cal dir ben clar i net que la llengua d'integració, de cohesió social i d'identificació nacional només pot ser el català.

Aixó no s'adiu gens ni mica amb les propostes de cooficialitat amb el castellà que propugnen tant el jutge Vidal com Esquerra Republicana. I no s'hi valen tacticismes ni hipotètics suports a l'independentisme, entre altres coses perquè enlloc és escrit que la defensa del bilingüisme proporcione més adhesions a l'independentisme entre la població castellanoparlant.

En aquest assumpte, com en tots, el que cal és escoltar els experts, els sociolingüistes. La sociolingüística catalana, precisament, és una de les importants del món i ha estudiat a bastament els fenòmens de contacte de llengües i del bilingüisme social. Per a ells reclame el dret a ser consultats quan s'hagen de prendre decisions de política lingüística ara i en el nou estat, de la mateixa manera que es tenen en compte veus expertes en economia quan els estats decideixen les polítiques econòmiques a aplicar.

Per a molta gent, jo entre ells, la independència paga la pena perquè és l'unic escenari en què serà possible la recuperació del català com a llengua plena. La cooficialitat del castellà, en canvi, impedirà de totes totes aquesta recuperació. I llavors, si el català se'ns mor, per a què haurà servit la independència? Si cal partir-se la cara per l'estat català és per assegurar la pervivència i la bona salut de la llengua catalana. En cas contrari, millor deixem les coses com estan, almenys sempre podrem culpar Espanya de la desaparició de la llengua.

I un darrer apunt. Ara com ara el que cal és parlar sempre en català, siga quina siga la llengua de la gent amb qui es parla i siga quina siga la situació en què es parla. Evitar de parlar castellà quan l'interlocutor no parla català. Això tan senzill ja seria una passa de gegant per garantir la continuïtat del català.




Francesc Estall


sí que és un tema tabú, i aquest no és el primer editorial que li dediques. I entenc que el tema sigui tabú, pel risc de trobar posicions enfrontades i allunyar possibles votants independentistes, però és un risc que s'ha de córrer; si no ho fem caiem en aquella ambigüitat calculada que tant critiquem a d'altres, cal definir-se i debatre i parlar clar, la gent quan s'empipa és quan se li furten els debats.

A més, tenim bons arguments per a fer una proposta bona. Cal recordar què significa un idioma oficial, els ciutadans poden parlar com vulguin a les seves activitats privades, estem discutint de fer que el català sigui l'idioma de l'administració de Catalunya i de que l'estat català promocioni la llengua allà on estigui en inferioritat - promocionar el doblatge de pel·lícules en català, la traducció de llibres, l'etiquetatge, la presència del català al comerç -; no parlem de prohibir les pel·lícules en castellà o els llibres en castellà o les ràdios i televisions en castellà, parlem justament del contrari. I això qualsevol ho pot entendre, i qualsevol hauria d'entendre que fer això seria ben normal en la situació actual i si no és així és perquè tenim un estat que s'hi oposa tant com pot.

Del meu punt de vista la postura raonable seria: la llengua de l'administració catalana és el català, tot ciutadà té dret a adreçar-se a l'administració en castellà. Una solució així defensa els nostres trets d'identitat i també reconeix una realitat castellanoparlant a Catalunya, la tenim i no la podem negar, els que parlen en castellà també són ciutadans catalans. Però s'ha de poder debatre, trobar-ne els pros, els contres i arribar a punts de trobada. Que no volem un país millor?, això es construeix parlant.



Amadeu Abril


No, el preu de la independència no pot ser la llengua. Però parlar de bilingüisme, oficialitat o cooficialitat enrareix el debat perquè no són termes unívocs, i encara menys, asèptics. Estan carregats de debats i pre-judicis, històrics. Dir que una llengua és oficial i l’altra no, no soluciona el tema, però el pot enverinar.

Jo crec que el tema de la llengua s’hauria de resoldre amb aquests principis (no sols amb una fórmula única com cooficialitat o no):

1. Respecte íntegre dels drets individuals dels ciutadans actuals. Dit altrament, ningú no pot veure perjudicada la seva situació actual (perdre la feina, per exemple) per la seva situació lingÚistica actual, diguin el que diguin les lleis específiques. Per estricte radicalitat democràtica (la independència no es fa per perdre drets, per a ningú) i per justícia (hi ha una majoria de castelanoparlants que són com a molt, productes d’una situació històrica, no pas actors vountaris de cap genocidi cultural. No els hem de voler fer “pagar” cap culpa passada).

2. Desapareix el “dret a la ignorància del català”, curiós dret que s'ha teoritzat i practicat les darreres decades. Això val per qualsevol persona que surti del sistema educatiu a partir de la independència

3. Les lleis fixaran els usos linguïstics per sectors. En alguns (Educació, Justícia) no hi ha ni excuses ni discussió. Com Tampoc no hi pot haver-hi discussió que els ciutadans actuals tndran sempre dret a adreçar-se també en castellà a les administracions. Però en l’ambit de la salut, per exemple, sóc partidari de garantir l’accés als serveis en quantes més llengües millor (amb traductors via Skype, si cal). I, per exemple, a la Justícia, cursos per a la comprensió, que és més fàcil i traductors per a la redacció (que ja hi són).

4 Per a noves feines, en els sectors on el català sigui necessari segons la normativa, es pot establir el que em vaig trobar jo en una oferta a una Universitat holandesa: 3 anys de contracte amb cursos obligatoris per aprendre la feina, i passar un examen de nivell suficient al final per a poder-la mantenir. No prohibim, posem incentius.

5. Seguint en la línia d’incentius en lloc de prohibicions o imposicions: reconvertim tant trienni i sexenni , i part de pagues extres, en bonus on el coneixement del català sigui molt rellevant. eps, que els catalanoparlants també hauríem de millorar sig-nif-fi-ca-tivament el nostre nivell… I en relació al que deia al punt 1: mantenir qualsevol feina en condicions actuals. Però català requisit per a promoció de fines, clar.

6. Català llengua vehicular de l’escola, clar. Però jo crec que com a mínim un any ESO i un any Batxillerat hauria de ser en anglès. Les famílies podrien optar per centres on un d’aquest anys es feia amb castellà com lengua vehicular, per què no?

7. A la Consti, definir el català com la llengua pròpia de Catalunya, excepte a l’Aran on ho és la variant aranesa de l’occità. I afegir que la llei regularà els àmbits corresponents a aquestes llengües, al castellà (o espanyol) i, si s’escau, d’altres llengües. És a dir, evitar el debat buit de contigut real d’oficialitat, dir el que és el català, i mencionar específicament el reconeixement legal de l’espanyol, segons correspongui (aranès a part). “oficial” vol dir simplement “amb algun rol espcífic segons la legislació”. Hi ha moltes llengües oficials que no les parla ningú i només tenen un rol per a adminisitració pública, per exemple.

Sobretot, no enverinem el debat amb conceptes relativament buits i molt equívocs. Ja sabem quins són els perills. Però tampoc no cal caure en la temptació de centrar-se en limitar o perjudicar el rol del castellà. Jo el que vull és millorar la situació del català, i no és un joc de suma zero.



Joan Goma


Reduir el debat a si l'espanyol ha de ser oficial o no a Catalunya és una simplificació massa forta.
Imagineu-vos que girem la truita. Imagineu-vos que l'espanyol passi a ser oficial a Catalunya igual com ara ho és el català a Espanya.


Hi ha oficialitats i oficialitats. I poseu-vos-hi com vulgueu que a Catalunya l'espanyol tindrà un paper singular per molts anys independentment del seu estatus legal.


 


Narcís Bonet


Evidentment, no lluitem per a una Catalunya independent que continui essent, lingüisticament una Catalunya española!
No. 4 vegades No !!!!
Cada llengua a casa seva, amb tots els respectes per a totes les llengües i àdhuc especialment per a la llengua antigament anomenada castellana, i que els castellans han substituit per espanyola a fi d'excloure'ns defînitivament d'Espanya.




Lluís Antoni Navarro Cucarella


Si la Constitució Catalana (la que s'haurà d'aprovar per a la Catalunya independent) menysté l'opinió de la sociolingüística per a consumar la cooficialitat de l'espanyol, no ens serà gens útil la independència. Més i tot, potser valdrà la pena quedar-nos com estem. És preferible continuar com fins ara, culpant el supremacisme espanyol de l'extermini del català  que no veure'l morir d'una llarga agonia, com ha mort el gaèlic irlandès, per una decisió "nostrada". Per a  "suïcidar" el català no paga la pena la independència. És més honrós morir com a víctimes de la persecució que com a víctimes de l'estultícia.



Mail Obert