Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.01.2015

El dic s’ha trencat

De tot el va passar ahir, quin dia!, retinc una idea: el dic s’ha trencat. Ja no estem en el moment del no a tot, que és el que feia patir. La concreció de les propostes per part del president Mas i la resposta d’ERC, amb contra replica inclosa de Mas indiquen que encara no hi ha un acord ferm i clar i que queden encara moltes hores d’orfebreria fina. Però ningú no pot negar que les posicions s’han acostat molt més que en cap moment anterior i de forma molt ràpida.


Ahir va fer dos mesos del 9-N. Dos mesos que hem viscut amb molta angoixa. Tots repetíem una vegada i una altra que caldria un acord simplement perquè l’escenari del no acord feia mal a tots. Però fins ahir no hi havia cap pista sòlida sobre per on aniria. Des d’ahir la tenim: estan d’acord en el desacord i han decidit, malgrat tot, que això els permet tirar endavant. Esquerra accepta que Mas faça una llista de país, amb la participació de les organitzacions socials i CiU, o Mas, accepta que hi haja llistes separades i oblida la llista única. Ningú no guanya del tot i ningú no perd del tot, com cal que passe sempre en una bona negociació.


En el moment de l’acceptació pública de la proposta de Mas Esquerra és evident que fa trampa incorporant detalls que no formen part del redactat indiscutible de la proposta inicial -la carta de Mas és escrita i no caben interpretacions per tant sobre el que hi diu. I CiU va reaccionar iradament al que va considerar una nova traveta dels republicans. 


Hi ha gent que s’ha posat molt nerviosa només amb això. Jo crec, però, que podem estar moderadament tranquils. Fins dimecres hi ha temps per a seguir negociant i crec que hi haurà un acord final que satisfarà tothom. Segurament Mas haurà d’acabar per acceptar que a la llista d’ERC puguen anar alguns independents sempre i quan les grans associacions cíviques facen costat de forma pública a la seua. Si l’ANC, Òmnium i l’AMI donen suport clarament a l’anomenada 'llista de país' no crec que siga cap problema massa gran que a la llista d’Esquerra vaja aquest o aquell independent de forma individual. I pel que fa a la data m’imagine que Esquerra haurà d’acabar acceptant que la marcarà el president, que és en definitiva qui pot convocar.


Venint del soroll i els nervis que venim els dos mesos darrers aquest pas d’ahir és gran. Ho torne a dir: el dic s’ha trencat i l’aigua ja s’escola riera avall. Cosa que, com expliquen sàviament les lleis de la termodinàmica, vol dir que no tornarà a empantanar-se darrere del mur on era fins despús-ahir. Paciència, doncs, claredat i negociació. Que ens espera una setmana, la vinent, molt i molt interessant.








L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Joan Solà


Jo he viscut aquesta fase, del 9N cap aquí, amb una barreja d'allunyament i d'estupefacció. Malgrat el clam general, alguna cosa hi havia al discurs de la conferència de Mas que em grinyolava. Molta autocomplaença, i una noció de la generositat que lligava de mans precisament aquells amb qui es volia ser generós. Posteriorment, em va decebre la de Junqueras, molt reactiva i posant massa accent en temes ja abastament argumentats en altres ocasions. A partir d'aquí el meu allunyament ha estat en continu augment, fugint de la picabaralla i del safareig, i sobretot de les interpretacions i reinterpretacions de tercers -- que som tots. Em preocupa que haguem perdut votants del sí, i sobretot que no haguem pogut aprofitar aquest temps per guanyar-ne encara més, tan necessaris que són. I al final, al final de tot, ens plantarem al dia de les plebiscitàries sense haver discutit, de forma clara i pública, què esperem d'aquest nou estat, com el desitgem, què volem oferir a l'Espanya que quedarà, i què als catalans d'adscripció emocional espanyola. I un llarg etcètera de temes que esperen a ser tractats i que ja van fent tard. L'acord és urgent, i celebro que ja se li vegi la punta.




Joan Goma


La música sona bé.
La llista del president pot atraure els vots de la majoria dels convençuts però deixa les mans lliures a ERC i la CUP per atraure cap a l'independentisme els vots dels indecisos.
Si es fa bé, si les tres llistes cooperen entre elles durant la campanya electoral i si pacten el pla post electoral que inclogui mecanismes de decisió que garanteixin que els draps bruts els rentaran a casa, pot acabar sent la millor fórmula per obtenir una majoria aclaparadora que garanteixi la llibertat del país.




Josep Usó


Pel que sembla, es comencen a moure les posicions dels dos grans partits. Malgrat totes les notícies de grinyols i desencontres, sembla que s'apropa alguna mena d'acord. Ben pensat, no pot ser de cap altra manera. No em puc imaginar un desacord. Especialment ara, quan l'adversari està tan tocat que el presidente Rajoy ha de vendre el viatge a Andorra i  la retirada de la doble imposició per a les empreses s'allà com si fóra un èxit. 
És necessari que s'arribe a un acord. Només ens cal una mica més de paciència. Que s'ho rumien bé i que pacten, que és la seva feina, ara mateix. Mostrar unitat en allò que és important. 




Antoni Torras


El vici de forma de les eleccions de 2012, que es volien plantejar com a excepcionals, és que no es va (aconseguir) pactar cap mecanisme que les dotés d'aquest element metapartític que ara sembla haver-hi consens per cercar. Més sincronització de rellotges, vaja. Prou mala sang, doncs: benvingut sigui si ens ha de permetre expressar democràticament un missatge ben nítid. Sempre endavant.




Rafael Cases


La segona de les tres propostes d'en Mas té la virtut de respondre exactament als requeriments de la situació actual. Sense possibilitat de fer un referèndum autoritzat per l'estat, cal avançar en els consensos institucionals bàsics (projecte de constitució) i en la creació d'estructures d'estat. Seria bo que anés acompanyada d'una invitació a entrar al govern als grups que hi estiguessin d'acord. Té l'avantatge de dependre només d'en Mas.
    Altra cosa hauria estat que hi hagués hagut consens per fer una convocatòria netament plebiscitària (que hauria substituït el referèndum prohibit). Però aquesta possibilitat (proposta primera) ja ha estat descartada per ERC.
    La tercera proposta, tal com està (i que en Mas sembla incloure per respecte a la iniciativa de les institucions que l'han proposat) és un pegat. No es pot forçar a ningú a fer unes llistes electorals condicionades. I l'eliminació d'aquests requeriments ens situaria en unes condicions que el President no vol acceptar (i penso que fa bé a no voler-ho).
    Tinc la impressió que en Mas ja ha optat per la segona proposta i que ja només es tracta de deixar clar que el que Esquerra acceptaria com a tercera proposta, per a en Mas no és aquesta tercera sinó una quarta que ell no accepta.




Joan Pont


Després de l'estira i arronsa viscut des del passat 9.N per les llistes i les eleccions, veig a venir una batalla soterrada per trobar i repartir-se els independents de la societat civil entre les diferents llistes i partits.  Em fa por que s'obri un nou desencontre que no farà cap favor al camí cap a la independència.




Soledat Balaguer


Com deia la meva àvia, la alegria dura poco en la casa del pobre. Una hora després de la roda de premsa d’ERC, ha arribat l’sms del president Mas.
I tornem a ser hàmsters en la roda sense fi. Tot plegat comença a ser un vodevil (dolent). La ciutadania no es mereix tenir uns polítics sense cap mena de grandesa i, sobre tot, sense l’amplitud de visió necessària per saber que aquest moment és el moment, que no podem perdre aquesta oportunitat, i que aquesta oportunitat es perdrà si endarrerim les eleccions: l’estat amb totes les seves armes (metafòricament parlant, espero) ens passarà per sobre, amb l’ajut inestimable del caciquisme espanyol present en tots els partits amb seu a Madrid, i la complaença de l’autèntic poder, l’econòmic, d’aquí i d’allà. 

Els ciutadans no ens mereixem la mesquinesa de barallar-se per com es fan unes llistes quan haurien de treballar en el full de ruta per arribar a construir el nostre projecte. I, posats a dir, en un moment en què el que caldria seria començar a discutir les bases de la República Catalana Independent, basada en el concepte republicà de ciutadania i el que comporta com a drets civils universals, em sembla impresentable que ni el govern, ni el parlament, ni cap líder polític del nostre país no hagi dit res, absolutament res, sobre la greu conculcació de la llibertat que ha patit aquests dies França. 

Els que volem arribar a ser un Estat no ens podem permetre de mirar-nos només el nostre bonic melic.Je suis Charlie.



Octavi Monsonís


La notícia que el país espera és que el President Mas convoque les eleccions, que seran plebiscitàries i constituents.
Per això és bo que comence a haver-hi acords entre Convergència i Esquerra, en els quals cap dels dos partits perda, se senta enganyat o menystingut, o la seua alternativa difuminada.
Aquests dos partits saben que han de tirar endavant el procés perquè els ciutadans ho exigeixen, com també saben que no poden portar dos milions de persones al desencís. I és aquesta pressió dels de baix la que obliga els partits esmentat a l'entesa mútua.
Benvigut sia l'acord i ara, tothom a treballar pel país que s



Oriol Magrinyà


Si hi ha una cosa de la que es pot dir, sense cap mena d'error, que el President Mas encertava, és que la baula més feble del Procés eren (són) els partits.
Malauradament, també són del tot imprescindibles.
I crec que el q realment buscava la primera proposta feta pública pel MHP era, precisament, superar aquest dificultat i situar-nos en un nou paradigma.

I si pensem en clau d'Estat, és lògic, i era imperatiu, q la primera fitxa la mogués el màxim càrrec institucional del país; no només això, sinó q la màxima potència la hi donava, precisament, aquest fet-altra cosa és si s'hauria d'haver treballat abans amb les altres parts.

Per les raons q sigui, però, no es va entendre, o no es va voler entendre, i tot el q ha vingut després no ha estat més q un sainet vergonyós i indigne.

Per les raons que sigui, però, ningú ha estat a l'alçada q ens mereixem (uns més avall q els altres, segons a qui preguntis uns, segons a qui, els altres; per mi, cap d'ells ha estat al nivell mínim exigible).

I sens dubte era una proposta sobre la que es pot opinar, discrepar, etc. Però en cap cas de la manera grotesca i canallesca com ho estan fent.

I no puc evitar pensar fins a quin punt això ho estan dinamitant persones, a banda i banda, buròcrates de la política, personatges mediocres, a l'ombra, q només defensen el seu interès i el seu sou a final de mes, la seva petita parcel·la de poder o la seva quota d'ego.
El factor humà, suposo, q també va esmentar el MHP.
En definitiva, fins que no ens sapiguem comportar com un Estat, serem lluny, molt lluny, de poder-hi ni tan sols somiar.

La gran pregunta q ens hem de fer tots és, crec, q això que és tan obvi, que ho veu tothom, ells també ho veuen i ho saben. I tanmateix, segueixen, obstinadament incompetents. Per què?

(I mentrestant, l'aparell de l'Estat, aquest sí, professional i amb recursos, agafant aire, reforçant-se i continuant la feina de desmuntar el país).




Maria Gema Roca


No ens cansarem, no ens desmovilitzarem, no pararem de demanar plebiscitàrias per primers de març i si per A, per B o per C no es convoquen #ViaClaver. Esteu avisats.




Francesc Aguilar


Considero que Mas no té que remenar res en les llistes d'esquerra. Si no vol fer anticipades, que espere al 2016. Veurem aleshores qui vol anar en la seva llista amb el país enfonsat!




Jaume Morrus


Tan bon punt he llegit l'editorial he volgut escriure, però he decidit esperar. I he fet bé...

El que, per mi, era una bona notícia en un primer moment, ha virat cap a un capítol més del trist espectacle que estem patint dels nostres polítics.
Ja ni ha prou de fer un servei tan galdós a la gent. Tots els que hem mogut cel i terra per empènyer el anomenat 'procés' n'estem una mica tips (bé, jo ho estic, no sé si molts més). Si no ho volen fer, que no ho facin, que ho diguin, 'no ens hi veiem en cor', 'no creiem que sigui possible'... el que sigui. Però que ens retornin allò que vàrem fer créixer la gent del carrer i que ens ha portat (a tots) fins on estàvem al novembre. Ells no havien estat mai capaços, sempre jugant amb les cadires i amb la coneguda 'puta i ramoneta', altrament dit 'peix al cove'. S' ha acabat... o hauria d'haver-se acabat.

Comença a ser hora que la ANC, la AMI, Òmnium, o qui sigui, recuperin la veu capdavantera i llencin endavant els següents moviments.

Ja vaig dir que això tant sols ho podien esgarrar els nostres polítics. I ho estan fent amb gust i ganes.

CiU (Mas) filtra les propostes, ERC accepta amb l'única condició de poder anomenar independents a la seva llista (cosa que ja ha fet moltes vegades) i Mas envia un missatge ensorrant el mínim acord... com poden ser tan poc respectuosos amb el poble.
Un Mas que va sortir enfortit i guanyador del 9N i que ha tornat al vell costum convergent de fer giragonses, fins i tot amb el vist-i-plau d'en Duran (que molt pro-independència no es, el bon home). Un Mas que podria guanyar de carrer el que hagués presentat en aquell moment i que, ara mateix, per credibilitat a cada hora que s'enroca. I la gent d'ERC tampoc es pot sentir orgullosa del seu paper, gens ni mica.

Entre uns i altres s'estomaquen les sigles i els que rebem les garrotades som els de baix, els que no vàrem preguntar el 2012 si els del voltant era d'un color o d'un altre, ni el 2013 si la mà agafada era de convergent, de republicà, de CUP o d'un altre, ni el 2014 preguntàvem si el vermells eren d'uns o els grocs d'uns altres... no, senzillament, vam anar a manifestar-nos per dignitat, a donar-nos les mans amb il·lusió i a lluir els colors de la nostra bandera amb orgull.

Ara ens tenen bocabadats amb les seves partides d'escacs i el seu poc punt de vista sobre el que la gent va demanar aquells dies, ni sobre el que vam votar el 9N.

Un cop més, i no es pas el primer, la CUP basteix les seves opcions amb serietat, sense perdre l'horitzó nacional i sense oblidar que la gent es la seva força i el seu compromís. Esperem que no siguin els únics a qui puguem recordar amb respecte d'aquí uns anys al tornar la vista enrere i reviure aquests mesos.

N'esperava poc dels altres, potser no tan poc... però segueixo confiant en la gent, en la bona gent d'aquest país. Jo si tinc memòria (encara) i tard o aviat votarem els seus càrrecs i ho faré recordant com s'estan comportant aquestes setmanes i mesos.




Ramon Perera


Sembla que estem més a prop d'un acord CiU-ERC que possibiliti la convocatòria d'eleccions avançades. Si s'arriba a aquest punt, lo que més em preocupa no és el temps que s'hagi trigat en arribar a l'acord, sinó la poca sintonia que s'ha vist durant aquest temps. Aquest és un factor que em sembla capital a l'hora de mantenir posicions de força per resistir les turbulències previsibles durant la implementació de la independència.

Potser el millor antídot contra tals perills seria el que una de les candidatures assolís la majoria absoluta de vots per assegurar la fermesa i l'eficiència necessàries per pilotar el trànsit de l'autonomia a la independència. Qui sap si aquesta raó per un tal resultat és encara més important que no pas que el resultat de les eleccions s'assembli el màxim possible a un referèndum amb tots els ets i uts.




Ignasi Recasens


Quan dos no s'entenen cal buscar un tercer que que arbitri.
La proposta passaria per acceptar que davant el desacord fossin els integrants del CATN, els membres de les Juntes Directives de ANC, Òmnium i AMI qui reunits tots en Assemblea adoptessin per majoria de vots l'acord vinculant de quin dels 4 plantejaments han d'articular ERC i CiU per concorre a les eleccions plebiscitàries.
4 plantejaments, els 3 formulats per carta pel President Mas i el defensat per ERC. 
En un país normal es normal.....




Marc Renau


Més enllà dels conceptes vull expressar la meva preocupació pel procediment, per la forma en que s'està desenvolupant la negociació entre CiU i ERC. Perquè les formes (com ho és en la diplomàcia internacional) poden ser determinants. ERC està sotmesa a una gran pressió que fa que es defensi d'una manera poc intel·ligent. Passar la pilota a l'altre alterant les condicions de la proposta donant per fet que l'acord ja ha nascut és un error. Des d'un punt de vista formal, de procediment, és un error garrafal que provoca major irritació a l'altre bàndol, una major dificultat d'entesa i per tant un allunyament de l'acord. Sembla que aquests dies estiguem assistint a una cursa entre CiU i ERC per veure qui colla a qui enlloc d'acompanyar als dos partits a trobar la solució menys dolenta per a les dues parts. També trobo molt preocupant la guerra per imposar el relat a la ciutadania sobre el que està passant, perquè això està fragmentant, poc a poc, la unitat social que ha empès el procés fins el 9N. No ens podem permetre que la divisió dels partits polítics s'instauri en conglomerat civil independentista. Això seria la mort del procés.
Personalment des de l'inici que penso que allò que cal és una llista unitària (i no única). Els catalans encara no hem entès que al món allò que poden entendre és un resultat electoral que s'entengui dedicant-hi 5 segons de lectura, i no pas un resultat electoral on sigui necessària l'explicació/interpretació d'un tercer sobre el que han decidit els catalans. Els catalans som un granet a l'escena internacional i ningú vol dedicar gaires segons d'atenció del seu temps sobre el que fem o decidim, malgrat les increïbles mobilitzacions que hem protagonitzat. El factor internacional és imprescindible per a que la independència sigui un fet real. I la llista unitària és la millor eina en aquest sentit. Evidentment, com tot en la vida, la llista unitària comporta desavantatges, i l'inconvenient més evident es l'elevat grau d'immaduresa política dels catalans de no poder entendre que les eleccions haurien de ser l'equivalent al 9N i punt, independent de l'eix esquerra-dreta.
Enlloc de cercar la solució menys dolenta (perquè no n'hi ha cap que sigui bona) assistim a un canibalisme polític on la intel·ligència política brilla per la seva absència. Pressionar o desqualificar a Mas o a en Junqueras ens enfonsa a tots plegats, lentament però amb constància ininterrompuda, en el fang de la política autonòmica i ens allunya de la política nacional. Estem retornant als esquemes mentals de la Catalunya autonomista dels anys 90? Espero que no. Perquè si els catalans pensem d'aquesta manera segur que no assolirem MAI la independència.
Per tant, siusplau, les desqualificacions siguin les que siguin dirigides a qui sigui que quedin guardades en un calaix i el que demano es, en tot cas, que tothom pressioni amablement a CiU i a ERC amb la major equidistància possible per a que CAP dels dos partits aconsegueixi allò que desitja en benefici de l'altre. Si els dos partits, tant CiU com ERC, hi perden alguna cosa tots nosaltres, com a país, hi sortirem guanyant. Pretendre que un dels dos partits en surtin indemne en les negociacions seria catastròfic per al país.
P.S. La guerra sobre el relat pot ser molt manipulador. No oblidaré la campanya que sectors del PSC van fer a CiU durant les negociacions de l'estatut de Miravet entre Zapatero i Mas a Madrid sota el lema "Volem l'estatut" donant el missatge implícit que qui bloquejava l'aprovació de l'estatut a Madrid era l'Artur Mas. Aleshores el PSC va aconseguir imposar el seu relat de que el culpable de les dificultats de la negociació era l'Artur Mas quan de fet només era CiU qui aguantava el pols amb Madrid ja que acceptar l'estatut era acceptar les retallades que el Congreso. Mas va acabar cedint, acceptant les retallades a canvi d'unes contraprestacions vergonyants que a més el PSOE no va complir. Amb la prespectiva dels anys s'entén molt bé que la campanya de "Volem l'estatut" era una maniobra política del PSOE per pressionar a CiU a claudicar al "ribot" d'Alfonso Guerra i que, per tant, l'estaut català en realitat els importava un rave. La situació actual entre CiU i ERC és diferent, però si alguna lliçó cal extreure'n del 2006 és que les campanyes de pressió en processos negociadors sovint intenten vendre un relat fals i manipulador que respon precisament a les antípodes del que propaga el relat.

Mail Obert