Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

12.12.2014

El millor any de les nostres vides

Avui fa 365 dies justs que vam saber que hi hauria el 9-N. Fa 365 dies que van aparèixer junts els representants dels partits polítics a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat per convocar-nos al més gran acte de sobirania que hem acomplert mai. Va ser, i romandrà així per sempre, un dia per a la història.

Ja aleshores alguns van dir que esperar onze mesos era esperar una eternitat, que el referèndum s'havia de fer immediatament. Alguns altres van apuntar de seguida que allò no era cap referèndum i es van dedicar mesos i mesos a intentar esgotar-nos amb ironies i pronòstics negres. Alguns encara van vaticinar, amb una contundència inusitada, que no votaríem mai. La pregunta era rara, molt!, i la unitat fràgil —us en recordeu? Espanya va deixar clar des del primer minut que no permetria ni un sol pas. Les amenaces eren contundents des de bell antuvi. I els nervis, que tots en teníem, demostraven que el pas que acabàvem de fer era decisiu.

Allò era la vespra d'un cap de setmana en què van passar moltes coses. Alguns diaris van publicar enquestes sorprenentment ràpides que anunciaven la victòria del no. Mas va tallar de soca-rel les especulacions que afirmaven que tot era un numeret per a negociar el pacte fiscal. Junqueras va calmar els dubitatius afirmant que ja teníem prou vots per a guanyar. Herrera es va desfer de les abraçades de l'ós socialista. I la CUP va demostrar allò que després ha restat clar: que són gent en qui pots confiar.

Des d'aquell cap de setmana no va passar ni un sol dia que algú no em recomanés que no somniàs truites, que no votaríem, que a qui volia enganyar. O que si votàvem perdríem. O que la unitat es trencaria. O que l'estat oferiria un acord impossible de refusar si era necessari i que això ens deixaria indefensos. Aquell cap de setmana, ho recorde perfectament, em van arribar tants correus que vaig pensar que no podria respondre'ls i, excepcionalment, vaig optar per no contestar-ne alguns. La meua primera conferència després de la convocatòria va ser a Taradell. Feia un fred que pelava i al Txikibo vaig pagar el sopar, també per primer volta en la meua vida, en bitcoins. L'Àngels i l'Alberto encara em demanaven amb ulls incrèduls si podia passar allò que passava. 'I tant! —vaig dir—: viurem el millor any de les nostres vides.'

I així ha estat. Per mi, si més no. No havia gaudit mai tant de la política i del país com aquests dotze mesos. No m'havia sentit mai tan orgullós de la política i del país com aquests dotze mesos.

No tot han estat flors i violes, certament. Hi ha hagut molts dubtes. Però quin moment, quan s'ha esvaït la tensió! Ho recordeu? Encara tinc present la conferència del 6 d'octubre a Abrera. Era un acte de l'ANC i els polítics s'havien reunit al palau. Nosaltres no sabíem si el 9-N aniria endavant finalment o no. Però a les 21.50, mentre ja sopàvem, un whatsapp em va confirmar que en pocs minuts es faria públic l'acord. No vaig resistir l'impuls de dir-ho i l'Anna i les altres organitzadores, totes elles dones, es van fondre en una abraçada sincera que em va fer pujar una humitat als ulls mentre brindàvem i cridàvem pel mig del carrer, com boigs, 'in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a!' Jo no ho he oblidat i estic segur que elles tampoc.

I vam votar. És clar que vam votar el 9-N. I vam ser sobirans i independents com no ho havíem estat mai. Vam demostrar al món que les lleis espanyoles ja no es podien imposar a casa nostra. I que nosaltres érem capaços de tot. Durant aquests mesos m'ho van demanar un milió de vegades i d'un milió de maneres. 'Votarem?' Amb ulls de por, amb ulls d'il·lusió, amb ulls d'esperança, amb ulls d'incredulitat. Sempre vaig dir que sí. Sempre vaig saber, ací dins i de manera ben íntima, que no podia ser altrament. No en vaig dubtar mai.

I no perquè tingués cap bola de vidre. Sinó perquè sempre he pensat que la clau mestra no la tenia Artur Mas. Ni Oriol Junqueras, ni David Fernàndez, ni Joan Herrera. Tots ells són importantíssims. Decisius. Tant com que Mas ha hagut de fer front a una querella i tot. Però, des del màxim respecte a la seua enorme feinada, he de dir que no tenen ells la clau mestra d'això que ens passa.

Perquè la clau de tot plegat érem i som aquell riu que va inundar Barcelona de groc —jo i els meus al tram 27. I el senyor que una nit em va tornar de Cambrils especulant sobre com la llei electoral de Baden-Württemberg ens ajudaria a fer un país millor. I un company de Sant Quirze, que em va explicar que el seu fill s'havia mort de càncer pocs mesos enrere i a qui no vaig saber consolar sinó parlant-li de l'esperança del país. I els amics d'Oriol, que van jurar-me que no defallirien mai sota una olivera de Cadaqués. I els d'Alcover, que quan feia quatre dies que era al poble em van explicar que havien quedat convençuts —anaven un poc gats, reconeguem-ho—, enmig del Canet Rock. I aquella senyora gran, intrèpida, antiga infermera de l'Hospital de Sant Pau, que em va baixar de Berga amb el seu cotxe, conduint com esperitada i assegurant-me que guanyaríem. I Jordi, que a Palautordera em va fer jurar pel record de Remei que votaríem, que no li podíem fallar. I el senyor Joserin de Campredó, que em va dir que als seus noranta anys faria jòguing si calia, però que no es moriria sense votar la independència.  I Toni Peris, de Xàtiva, que va remoure tot Súria per fer-los votar sí-sí. I aquell home de Bellaterra que em va explicar que son pare havia estat tancat al vaixell Uruguai però que ell ara creia que guanyaríem. I tants i tants més en tants i tants llocs més, no únicament del Principat.

Tota aquesta gent, aquest país que m'ha fet gaudir com mai, és cert que avui està inquieta. Com ho ha estat més voltes durant aquest any que tanquem. Però aquesta gent, tu lector també, cal que siga conscient abans que res de que és la dipositària de la nostra força real, sóu el nostre país de veres, la nostra imbatibilitat. I, així com m'heu regalat 365 dies que no oblidaré mai, no tinc cap dubte que ara sabrem rematar la feina. Ep!, si cal posant-nos nosaltres al capdavant. Si no hi ha cap més remei i si és que finalment no ho poden fer, per la raó que siga, els qui ja ho haurien d'haver fet.






L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Berta Puodevida


Estic d'acord. Però sempre i quan no oblidem, en un excés de bonisme, qui té la culpa de que els qui ho haurien d'haver fet no ho hagin fet ja. D'acord en el camí però un dia haurem d'assenyalar amb el dit a qui està posant pals a les rodes. I preguntar-li públicament què ha passat per a que canviï d'actitud d'una forma tan sobtada i ens posi a tots a tocar de l'atac de cor.



Ramon Gené


La darrera frase podria llegir-se com una amenaça. Algú l'hauria de llegir com una amenaça. No?



Xavier Batet


Jo sóc un dels qui et va dir que no votaríem el 9-N. Pensava que CiU ens enganyaria al final. Tu vas respondre, en públic i era el febrer, que no tenies cap dubte ni un de que anàvem a votar i una altra persona et va respondre que això tu no ho podies saber això. Vas fer un somriure i vas callar. No vas respondre. I em va cridar molt l'atenció aquell gest. Avui, llegint aquest editorial mentre sopava, he vist aquell somriure de nou en la teva cara i he de reconèixer que el pessimisme que portava del carrer s'ha convertit en dubte. Potser sí, però noi, que ens ho faran gruar!




Ramon Perera


Ostres! Aquesta editorial del Vicent és tan contundent que un pensa que ja està tot dit. Certament abans del 12N estàvem intranquils i ho vam seguir estant desprès, però al mateix temps sentíem una força interior compartida que ens deia que si no votàvem el 9N igualment tindríem la capacitat de forçar noves accions que ens seguirien acostant a la independència.Ara estem en un moment semblant a aquell i, malgrat moltes veus que pregunten si no ens estarem cansant com a poble, crec que la força interior compartida hi segueix sent, potser més potent, si és possible.

La veritat és que per part espanyola em sento una mica desilusionat. És veritat que han fet tot lo que estava a les seves mans per aturar-nos, però no han estat el tipus d'accions que íntimament ens feien por (a tots) i no veig quines accions efectives més poden  fer per estroncar el procés d'independència si els nostres partits acaben la feina que haurien d'estar enllestint en aquest moment.

Em sembla que l'etapa en la que ens haurem d'emprar més a fons i n'obtindrem majors satisfaccions o desenganys serà, paradoxalment, no la de la independència sinó la de l'estructuració de la nova república, de la seva societat, de la seva ètica, de les seves normes...



Josep Sindreu


Tot i que estem passant uns dies amb un cert neguit, perquè negar-ho, estic convençut que tot acabarà bé perquè no pot ser d'una altra manera. Crec que els nostres polítics no han arribat fins aquí per deixar-ho estar. D'altra manera la història els jutjaria i els deixaria esmicolats. Ens venen temps complicats per tot el que ens plourà de dins, però sobretot de fora. Ens cal un equip compenetrat, llest i valent. El tenim i els hem d'exigir que estiguin a l'alçada del poble que els està empenyent.Ens espera un altre any per patir i gaudir al més pur estil culé.



Josep López


Tant de bo Vicent. Però no oblides uns fets que han canviat per complet el panorama. Va haver una proposta de candidatura unitària per a les europees i ERC s'hi va negar. Va haver una proposta de fer un nou 9-N que després s'ha demostrat que va ser un gran èxit i ERC es va aixecar de la taula i va marxar. I ara hi ha una proposta concreta de fer la independència en 18 mesos superant els partits i ERC de nou es nega. Portem tres no seguits en mig any i sincerament encara que el teu optimisme és proverbials i les teves apostes gairebé sempre l'encerten aquesta vegada potser no ens en sortirem. Tant de bo m'equivoqui.



Josep Usó


Si una cosa està clara en tot el procés caa a la Independència de Catalunya és que qui l'empeny és el poble i que ho fa d'una manera imparable. Per tant, malgrat el que puga semblar ara mateix (que ja no ho acaba de semblar tant) hi haurà acord. I tot seguirà endavant. Perquè si els responsables dels partits polítics no es posen al seu lloc, aquest l'ocuparan altres. I ells restaran allà, sols i sense utilitat. S'acosta el Nadal. Igual com ho va fer l'any passat. Temps d'il·lusió i de regals. I de somriures. Ja ho veureu.

Mail Obert