Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.12.2014

Jugar al pòquer

Ni tinc fe ni crec que la fe siga bona consellera. En res, però encara menys que en res en política. Ara, el record del 12 de desembre de l'any passat em fa ser prudent --per si algú vol recordar-ho, en vaig fer la narració en aquest apunt. Aquell dia, de sorpresa, un SMS em va advertir que érem a punt de veure la històrica fotografia conjunta de la convocatòria del 9-N.


Ho explique avui perquè aleshores també tots ens havíem cregut que la cosa anava malament i que no hi havia marge per a l'acord. Recorde que vam dir i escriure que segurament no passaria res abans de Nadal i tinc en la memòria que ens hi havíem resignat. La colossal campanya de desinformació que van bastir aleshores els uns i els altres em fa esperar que, malgrat les declaracions actuals dels uns i els altres, la possibilitat d'un acord entre els sobiranistes per a mantenir el procés actiu es vaja cuinant també amb la mateixa discreció i fora dels focus, com aleshores.


Ja sé que la situació no és igual, en absolut. En aquests dotze mesos ha crescut molt la desconfiança entre els partits, especialment entre CiU i ERC. I també és veritat que venim de dues trencadisses prèvies que no fan pensar en cap facilitat ara --ni a les europees ni el 9-N no va haver-hi manera de pactar entre tots com s'havien de fer les coses.


Però, al costat d'aquests distanciaments previs, hi ha també algunes notables evidències. Hi ha acord pràcticament total sobre què caldria fer a partir de l'endemà de les eleccions, entre els partits i la població. I fa tan sols un mes que el país féu una epopeia enorme: el 9-N dos milions tres-cents mil votants es van mobilitzar. I això, els partits, no tenen el dret d'oblidar-ho, de fer com si no hagués passat: l'electorat és a punt, prest. 


Tenint, doncs, tanta feina encarrilada i tants dubtes esbrossats, em costa massa de creure que ara deixaran passar de llarg una oportunitat com aquesta. Les eleccions no se'n poden anar al 2016. Això seria un desficaci i una irresponsabilitat. Tan grossa com acabar barallant-nos per la cosa més fútil de totes, que són els llocs de la llista o si n'hi ha d'haver una, dues, tres o quatre. Ho dic sense fe, però esperem que simplement juguen al pòquer en públic. I que al final siga per a guanyar tots.




L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Ramon Perera


Penso que els partits pro independència hi perdran tots si no arriben a un acord satisfactori en un termini raonable. Nosaltres també, però potser això no els preocupa. Esperem que els riscos que corren els estimulin a trobar l'acord que tots estem esperant.

Mentre, la gent de la societat civil dediquem-nos a fer lo que podem i sabem fer: observar, analitzar, compartir i conservar la sang freda. Hem d'estar permanentment preparats i a punt per qualsevol cosa que pugui succeir.



Pep Agulló


La llista única, penso, té més adeptes entre altres coses perquè és una llista de país on els partits resten diluïts, i els defensors d’una altra proposta, inevitablement partidària, han de pensar molt la jugada perquè estan en el punt de mira, els pot caure la còlera de moltíssim ciutadans i complicar inexplicablement (amb la quantitat d’acords) el procés. L’enrocament, més aviat, és propi de l’escacs que no pas del pòquer.




Joan Josep Isern


El dia 17 de novembre –encara no fa, doncs, ni un mes— vaig publicar en el meu Bloc un apunt de títol “Apunt ingenu (¿per què són tan complicades les coses?)” que podeu llegir íntegrament aquí:http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=271046


Després de llegir l’editorial de l’amic Vicent no se m’acut res millor que recomanar-vos la lectura de l’apunt i, molt especialment, la part final 



Jaume Jose Orianes


Tal com va posar el Vicent en un editorial anterior... tic, tac, tic, tac.


Els espanyols tenen pressa perquè els sobiranistes s'estimbin. A partir d'aquest 1 de gener de 2015 i fins el 31 de desembre de 2016, Espanya és país del Consell de Seguretat de l'ONU. Seient al Consell que pagà a preu d'or, o si més no més que Turquia. Seient que Espanya necessita per poder cumplir la promesa del ministre Margallo que digué que Catalunya tindria vetada l'antrada a l'ONU. Penso que aquesta promesa del Margallo caduca l'1 de gener de 2017.


Artur Mas proposava un govern de 18 mesos; de la primavera de 2015 a la tardor del 2016, amb una actuació, si no incerta amb poques eines. Oriol Junqueres proposar un govern fins a cert punt deslligat d'Espanya però que si el president de la Generalitat no convoca eleccions no arribarà a governar. Això, mes la mínima negociació que caldrà, jo em veig l'1 de gener de 2017 sense vet espanyol. Ho sento, al meu DNI hi posa que caduca. Tic, tac, tic, tac.
Coratge.



Josep Usó


Jo no em puc creure que no siguen capaços d'arribar a un acord que és, al meu parer, imprescindible. Fins i tot des de fora, se'ls demana unitat per arribar a la independència. De manera que estic convençut que el veuré, l'acord. I ràpidament. El que està clar és que no poden estar-se cada dia fent declaracions sobre l'avanç de les negociacions. Temps al temps.



Josep Selva


Potser sí que necessitem els partits, però no pas aquests, els actuals, amb legalitat española des de la CUP fins a ERC. Ara s'ha fet molt rebombori de la Via Claver, quan de fet és una obvietat que els partits sobiranistes no es poden presentar a les eleccions espaÑoles ni a les catalanes perque és una contradicció ser independentista i tirar de legalitat espaÑola si no és per usar-la en benefici del proces d'independència.Per tant, una llista única "de país" és la única manera de demostrar a ulls nostres i del món que es treballa pel país i no pel partit, tota l'altra xarrameca  son excuses de mal pagador. Temps hi haurà, amb la legalitat catalana aconseguida, a posicionar-se ideológicament.No estem per jocs de pòquer, ja fa dies que ens puja la mosca al nas i ens queda poca paciència. Si segueix la cosa embarrancada i els partits no es posen d'acord haurem d'actuar com a societat civil i posar-nos nosaltres al capdavant del procés tal com ja varem fer l'11 de setembre de 2012. I si arribem a aquest punt, que no esperin els partits que mai mes els donem ni veu ni vot, perque sortirà un Podem català que els escombrarà definitivament.



Dani Franch


Encara tenim massa dependència de spain
1.encara seguim comprant loteria espanyola
2.encara votem eleccions espanyoles
3.algun dia hem de desconectar del tot , sobretot els que ho tenim clar , sinó no farem res
Respecte a la candidatura
1.la major estupidessa és posar per davant la qüestió ideològia (esquerra/dreta) per damunt de la independència i això com sempre, pot arruïnar-ho tot i això en tenen culpa els partits , però també el votants
2. un error molt greu , és no haver creat una caixa/banc catalana per financiar el nou país , tot sabem que les caixes i bancs "catalans" no ens en podem fiar
3.No és moment de partidisme , és moment de vèncer i no tornar enrera i això tothom ho ha de tenir clar. ho tenim?



Josep Blesa


El Principat oficiós és més valenciano-balear que no ens pensem. El Joc del Truc: L'abast dels territoris on es juga al truc i la seua popularitat al País Valencià el destaquen com a joc nacional, de manera similar a com la pilota es considera l'esport nacional. De fet, diversos moviments culturals, associacions, falles o grups musicals (com ara Bajoqueta Rock) fan del truc un símbol o, fins i tot, una forma de viure.


El joc consta en realitat de dos jocs paral·lels: l'envit i el truc. L'envit es juga en la primera ronda de les tres cartes que es tenen a la mà, i el truc, el joc principal, es juga en les tres rondes.


Si realment portem l’espasa, el bast i les dues manilles, a què estem esperant-hi? ...En són com els xiquets, però sense el “com”.



Mail Obert