Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

21.11.2014

I si el partit del president no és cap partit?

'Aquesta vegada no votaran ells, no seguiré el seu joc ni els facilitaré mai més les coses fent allò que esperen.' La frase, d'Artur Mas, és de fa anys. Me la digué en una entrevista que li vaig fer quan la situació que ara vivim era una utopia, una realitat impossible ni d'imaginar. Mas, en aquell moment, venia de ser enganyat vilment per Zapatero en tot l'afer de l'estatut. Per Zapatero i, no ho oblidem, per les ganes que ell tenia de tornar a la Generalitat per la via ràpida, ganes que el van fer caure fàcilment en el parany. Era Madrid que havia votat, que havia trinxat l'estatut. Aquell dia me la vaig apuntar, la frase, perquè vaig pensar que aquell polític era un home estrany, un home que aprenia dels errors.


Aquests dies el país va ple de rumors sobre les eleccions, potser al febrer, i també de l'anomenat 'partit del president'. Qui més qui menys, tothom ja té assumides unes quantes coses. Que a les eleccions no hi haurà manera de fer una llista unitària perquè ERC s'hi nega de totes passades. Que Mas ho demanarà, però no hi reexirà, i que aleshores crearà una plataforma ampliada des de Convergència. I que, a tot estirar i si tenim sort, la fórmula a la italiana de què parlàvem fa dies serà l'única manera d'evitar, si més no, el ridícul internacional que causaran les llistes separades —ahir Junqueras s'hi va mostrar a favor.


Ara, què passaria si Mas no fes un partit? Què passaria si aplicàs allò que em va explicar fa anys quan va dir 'no seguiré el seu joc ni els facilitaré mai més les coses fent allò que esperen...'?


El 9-N la jugada del president de la Generalitat, en termes tàctics, va ser una jugada mestra. Els resultats ho demostren prou bé. El Principat va votar, va votar en massa. Espanya no va tenir manera humana d'impedir-ho. El món ho va veure. I les conseqüències d'aquella votació —qui ho discuteix això?— seran determinants per al nostre futur: la querella esbotza totalment la tercera via, obre la porta a una acceleració brutal del procés d'independència i fa alçar les celles a la comunitat internacional.


I tot això, ep!, ha passat quan Mas ha fet precisament allò que no s'esperaven. Ho ha fet des del no-res: no hi va haver convocatòria. Mas va evitar de fer allò que tothom esperava que fes. I va embolcallar la seua acció política, d'una manera sorprenent i audaç, amb un buit d'entitat que els coneixedors del budisme crec que identificarien amb el mot 'sunyata'. Ara ha canviat tot. Ell ha deixat d'anar a ròssec, ha pres la iniciativa i em fa l'efecte que ha decidit d'accelerar. Però com?


La setmana que ve en sabrem coses. Moltes. Crec que podem comptar que hi haurà eleccions, però sobretot tinc un gran interès a veure com enfoca Mas això que Enric Juliana va anomenar 'el partit del president'. Potser és previsible i prou. Però si Mas continua fent el budista i ens sorprèn a tots amb una fórmula insòlita i audaç, aleshores és possible que totes les peces que tenim avui parades sobre el tauler salten fetes miques en molt poques hores. I haurem de repensar el nostre futur més immediat.





L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Antoni Soy


Fa ja un cert temps que comparteixo poc els editorials de @vpartal . Tanmateix, avui no el comparteixo gens. Em sembla (a mí personalment) una "ensabonada" al President Mas, injustificada, gratuïta, exagerada, poc argumentada, contradictòria i equivocada. Crec, a més, que, en contra del que pretén, no fa cap bé al procés cap a l'independència. Per explicar-ho necessitaria un article d'una certa llargada. Espero poder fer-lo aviat.




Linus Fontrodona


Home, Vicent!, això que dieu que “la querella [...] obre la porta a una acceleració brutal del procés d’independència” em sembla un pèl exagerat! És clar que és bona notícia, i és clar que vivim temps desconcertants, amb alts i baixos que semblen del Dragon Khan, però tampoc no podem anar passant de la decepció més llòbrega a l’optimisme descordat dos o tres cops per setmana. Consti que ho dic amb tota la bona fe i des del respecte més gran que us pugueu imaginar per la vostra agudesa i el vostre enteniment d’afers polítics d’aquí i d’arreu, palès en aquests editorials vostres de cada dia.Que el president Mas no és un polític comú, resta a hores d’ara ben clar. Que el seu enginy és gran i les seves maneres, insòlites, també s’ha fet palès. Que depenem d’ell com de ningú altre també resulta una evidència. Hem de confiar en ell per força. I ell deu entendre que moltíssima gent hi confiem com no hem confiat en ningú d’ençà de molts anys; potser mai de la vida. Ara bé, Mas pretén d’assolir de pressa –o tan aviat com es pugui— la independència de Catalunya?... Jo, molt a desgrat meu, no ho veig pas així. I tant de bo que m’equivoqui i que vós, que sempre sabeu més del que dieu (o podeu dir), l’encerteu de mig a mig, i que si no a un pam, siguem prou a la vora de l’esperança de la nostra vida: de la Certa Glòria que mai no hem tingut. Ni, fins fa poc –i amb prou feines—, gosat de somniar.




Jaume Jose Orianes


Està clar que el govern espanyol s'oposa a la independència de Catalunya de manera que els catalans ens la jugem, si més no els 2.305.290 que ho férem el 9N2014 més els que ho estan fent fins el 25 de novembre. Però la meua percepció fou que cada dia més catalans comencen a posar en el mateix sac a l'Artur Mas i al Joan Herrera. Deixeu-me matisar la frase.


Està molt clar que el Joan Herrera vol una Catalunya independent si aquesta quadra amb uns requisits de justícia social. Mirat des del seu punt de vista no cal una Catalunya independent per no arreglar res.


Des del 13 i 14 d'octubre de 2014, cada vegada hi ha més catalans que temen que l'Artur Mas vol una Catalunya només si s'ajusta als seus gustos. Paràmetre en les eleccions del 25 de novembre de 2012 calculà malament quan inicià la campanya electoral.


El 15 d'octubre molts dels participants i voluntaris que finalment participaren el 9N2014 encara estaven amb la idea que aquesta sí que era la consulta de Mas i que ells no en volien saber res. Que ja n'estaven cansats que els maregeixin tant.
Després s'imposà la catarsi de tornar a sortir, tornar a expressar les nostres idees i totes les vegades que calgui. Que per més que ens maregin encara sortirem més vegades i sense por. 


Totes aquestes maniobres budistes de l'Artur Mas poden sortir molt bé però el gran avantatge de les multillistes per la independència pot ser la millor forma de fer com al 12 d'abril de 1931 (eleccions municipals): "Con el rei o contra el rei".
Coratge,




Carles Blanc


Per a mi que xalo molt quan algú com tu (o d'altres periodistes o analistes) m'ajuda a entendre el que està passant donant diverses interpretacions (encara que, naturalment, no sempre es poden encertat totes al cent per cent) en aquest cas em deixes amb la incògnita ... molt gran ha de ser la possibilitat que Mas faci una cosa inesperada per a què no arribes a especular amb quina podria ser.

Això encara em fa preocupar més amb el tema de la llista (i les eleccions, naturalment)  ... la solució a la italiana que va plantejar l'Amadeu em sembla una gran idea ... Solucions diferents per a temps nous. Però no sé si hi haurà suficient intel·ligència a la banda dels partits.




Josep Usó


Els únics que son previsibles son els espanyols. Aquests sí. Però ja fa temps que les jugades que es van fent des del Govern i per part del President Mas no ho son. Recorde jo l'esglai quan va decidir renunciar a la Llei de Consultes. I immediatament, va girar la situació com un calcetí (mitjó, dieu al nord) i va guanyar el partit del 9N. Em sembla evident que hi ha un full de ruta perfectament traçat. I no puc evitar el símil amb una partida d'escacs. Si un dels jugadors és capaç de preveure només una jugada més que l'adversari, el joc el té guanyat. Sempre. I em fa l'efecte que és el cas. 


Ara tots estem novament impacients, però només han passat dotze dies, des del 9N. I la jugada de l'adversari, no per més previsible ha pogut ser més maldestra. Una querella sense gaires bases serioses. Judicials, vull dir. Que el President i la resta d'encausats encaren amb un ample somriure al rostre i molta serenitat. Per cert, reforçada per la genial intervenció de la Fiscal en Cap de Catalunya, "en català bon dia i bona tarda". Ells, sempre mantenint activa i a ple rendiment la fàbrica d'independentistes. I els de la tercera via ja poden anar plegant veles, que no hi ha via ni se l'espera. Anem bé.



Erika Casajoana


Artur Mas porta anys guanyant-se que confiem en ell, com es confirmà el passat 9 de novembre.
Els espanyols, amb impugnacions i querelles vergonyants, ens han ajudat molt a superar les discrepàncies dins del camp pro-independència, empenyent-nos endavant. Recordem com de dividits estàvem menys d'un mes abans del 9N, el 14 d'octubre, i on som ara.


Tanmateix, algun dia potser Madrid deixarà de ser tan maldestre, i aleshores aquesta capacitat nostrada de fer capelletes la podem pagar ben cara. 



Ramon Perera


Jo he defensat tothora, aquesta és una de les poques opinions de les que no m'ha fet dubtar la tramuntana política que està bufant, que el pas següent al 9-N l'havien de definir i dur a terme el partits polítics, més concretament els nostres polítics en el sentit més noble de la paraula.

Per la dita raó, això que explica en Vicent em tranquilitza, ja que esquematitza una via d'acció plausible. Afegeixo: Per raons històriques de caràcter general tendim a desconfiar de la figura del dirigent, però de la mateixa manera que un autocar per circular i dur a terme la seva missió necessita d'un conductor, un país en un trajecte difícil necessita un dirigent com cal. Si el conductor de l'autocar fa bé la seva feina, seguim amb ell, però si no, l'acomiadem, si podem, o baixem de l'autocar - alguna vegada ho he fet.

El president Mas en el trajecte actual està demostrant ser un conductor de primera i per tant li hem de fer confiança. En definitiva, la confiança és l'única garantia que podem tenir en les relacions amb els humans: amb la parella, amb els pares, amb els amics, amb el mecànic del cotxe...



Muma Soler


Totalment d'acord. Jo afegiria dos arguments, que plantejo amb tota la tranquilitat perquè no l'he votat mai. El primer és que Mas sembla encarnar l'ANTI sindrome de Peters (anem pujant fins que arribem a la pròpia incompetència). El President, no penso que mai s' hagués imaginat  de trobar-se allà on es troba, i no obstant jo el veig crèixer cada dia. Es més, sembla ser el personatge de la situació. Em quedo bocabadat perquè no m'ho esperava. Ho fa molt bé i té un a certa genialitat a pilotar situacions inhòspites i totalment noves (sense manual com tu dius). I el segon argument és que té clar que ha d'aglutinar forces (no anar-hi sol), és a dir acceptar el misatge que li vàrem donar entre tots l'any passat a les eleccions: no volem que tinguis majoria absoluta. I això sento que també ho ha acceptat. I això té molt de mèrit perquè podria estar ressentit, i no ho està. A veure com continua.




Carles Balbastre


Crec que Mas premerà l'accelerador perquè ja va cremar les seves naus el 9N i ara que el persegueixen no crec que es deixi enxampar en aquesta teranyina judicial de l'Estat. En aquesta ofensiva dels fiscals li hem de fer costat, malgrat que molts no l'hem votat, perquè no és cap delicte haver complert amb el seu compromís i haver donat la veu al poble. Farà 75 anys que l'Estat espanyol ens va afusellar un president de la Generalitat, i l'Estat encara no se n'ha penedit. No permetrem que ens vulgui empresonar un altre. Ja n'hi ha prou.

Mail Obert