Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

19.11.2014

L’oportunitat

De totes les coses que podíem pensar que veuríem arran del 9-N, n'hi ha una que crec que no havia passat pel cap de ningú: la rebel·lió històrica dels fiscals catalans contra l'ordre de processar el president de la Generalitat. Poca broma. És una decisió d'unes conseqüències polítiques incalculables. I al mateix temps és una mostra diàfana de tot això que passa a Catalunya, i que és molt gros: l'estat espanyol s'ha esfondrat. Cosa que, sorprenentment, veu amb molta claredat el cap del seu exèrcit.


El 9-N més de dos milions de ciutadans simplement vam negligir l'existència de l'estat espanyol. El govern de Catalunya també ho va fer, perquè en desobeí clarament les decisions, i ningú no pot negar que això era molt més complicat. A mi no em perseguiran per allò que vaig fer, però a ells sí. Va ser, doncs, un gest decidit que caldrà apuntar-se per al futur immediat. Un gest, una actuació política, que ha dinamitat l'estat de les autonomies i ha originat això tan gros que vivim ara.


Tot és molt senzill d'explicar: els fiscals tenen dependència orgànica. No es poden rebel·lar. De fet, no s'havien rebel·lat mai, no n'hi ha cap precedent, d'això que passa ara. Si un fiscal vol prosperar, sap que no pot desobeir. Pot discutir tan fort com ho crega convenient i argumentar fins a l'extenuació, però no pot plantar-se i sobretot no pot desobeir ordres directes del fiscal general. Així doncs, que els fiscals catalans —col·lectivament, a més— es planten davant Torres-Dulce té un valor polític immens i serveix per a explicar on som millor que no pas cap altre pronunciament o esdeveniment. Perquè aquesta gent no són precisament independentistes.


Si sumem la desobediència dels fiscals, alts funcionaris, a la desobediència en massa dels ciutadans durant el 9-N i a la desobediència del govern català, és fa visible que l'estat espanyol mostra signes de col·lapse a Catalunya, com ha captat perfectament el cap de l'estat major de l'exèrcit de terra espanyol: 'Quan la metròpoli esdevé feble es produeix la caiguda.' Bufa!


L'esfondrament de l'estat és una condició prèvia, de manual, de qualsevol independència. Condició que resulta que també es compleix. És obvi que el fiscal general imposarà el seu criteri, però també és obvi que l'esquerda que s'ha obert és immensa, sobretot tenint en compte que Mas ha de ser jutjat pel Tribunal Superior de Catalunya.


Em reafirme, doncs, en allò que dic ja fa dies: anem arribant a un punt ideal i només hi ha el perill de les nostres errades. Les setmanes vinents em sembla que són el moment clau, el punt perfecte, per a emprendre el final del procés d'independència. El desconcert de l'estat és impressionant, a causa de la seua incapacitat per a fer front a les decisions que s'han pres des de les nostres files. Especialment la de convocar el 9-N i portar-lo a terme assumint-ne les conseqüències.


El 9-N va ser el dia de la ruptura. I això, com més temps passe, més clar és veurà. Res no serà igual, ja. De manera que ara cal concretar el procés d'independència i fer-lo efectiu de seguida. Per a la qual cosa hi ha una condició que ningú no pot eludir ni inventant-se discussions bizantines: cal guanyar les eleccions amb una contundència enorme. Unes eleccions que em sembla molt més que probable que les farem abans no cremen les falles a Bétera. 


PS. Potser en l'editorial d'ahir no em vaig expressar prou bé. Uns aclariments, doncs, per a esvair malentesos:


—Crec que és imprescindible de fer les eleccions aviat, aprofitar el moment.


—Crec que cal bandejar l'odi entre partits i criticar els qui el fomenten: cap dels estats que ens han de reconèixer no es fiaria d'una Catalunya barallada i incapaç de sumar ni tan sols a l'hora de presentar-se a les eleccions més importants de la seua història. No és un problema de com es fa la llista, és un problema de si entenem en quin punt som o no.


—No crec en l'ara o mai i per això vaig dir que si no era ara seria en un altre moment, és a dir, que passe què passe no hem de rendir-nos. Però sí que crec que hi ha oportunitats ideals i estic convençut que la que s'obre ara és insuperable. I que, per això, la sabrem aprofitar.





L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Geoffroy Lourdou



Hem desobeït l'estat amb el somriure davant els ulls de centenars de corresponsals internacionals i no ha passat res. Les condicions són optimes... tant que alguns podrien caure en la trampa de creure que això ja està guanyat. Sí els nostres polítics no tenen clar que només hem guanyat una batalla, prendrem mal. Ara es necessita més que mai, humilitat, generositat i visió històrica perquè trobin el mitjà de concretar la unitat d'acció a les eleccions anticipades que ens portarà a la independència. No descarto que, pel desconcert en el qual es troba, el govern espanyol ens hi ajudi decisivament, cometent un disbarat monumental...




Carles Balbastre


I tot això que està passant és perquè els ciutadans hem fet que passi. Perquè hem cregut que podia passar i està passant. I si continuem creient en el nostre objectiu l'aconseguirem. Ben segur que no de la forma que potser preveiem. Perquè sabem quina és la nostra destinació tenim l'empenta i la flexibilitat per adaptar-nos a les giravoltes del camí.Fa 25 anys els berlinesos van creure que podien creuar el mur i el van creuar. Ningú va saber com aturar-los.




Xavier Arenas


Impecable l'editorial d'avui. Exactament igual que  les paraules del Cap de l Estat Major de l'exèrcit de terra de l'estat espanyol.
Ara es el moment d'aplicar les teories de Sun Tzu a l'Art de la Guerra, llibre que el Cap de l Estat Major de l'exèrcit de terra  s'haurà llegit milers de vegades ( paga la pena llegir-lo perque és aplicable a qualsevol situació de les nostres vides) . El que no m'imaginava és que els nostres estrategues i el President Mas, segur, també l'han estudiat a fons. He he.
Aixi, doncs, seguim endavant.




Josep Usó


Les paraules del Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit m'han deixat de pedra. Perquè l'home dóna per feta la extrema debilitat del poder central. De la metròpoli, entenc jo. I certament, la rebel·lió dels fiscals de Catalunya és també un gest que indica fins a quin punt el poder Central ha perdut el control de Catalunya.
Per aquesta raó, però també per l'èxit aclaparador del 9N i per la força que ara mateix té la gent (cal recordar que l'entusiasme és contagiós), estic segur que els representants polítics catalans no deixaran passar la oportunitat que tenen al davant. No fer-ho així seria com si de sobte caigués el Mur de Berlin i els berlinesos començaren a discutir si és millor anar a l'altra banda amb abric o millor amb jaqueta, en lloc d'anar-hi quan res els ho impedeix.
Moltes vegades s'ha dit que els dies fins el 9N serien de vertigen. I ho han segut. Però ara el vertigen continua. Penseu que avui estem a 19N. En deu dies, ja estem tots impacients perquè encara no s'han convocat eleccions. Segurament caldrà que els partits en parlen entre ells i més d'una vegada. Jo estic impacient. Però no deixe d'entendre que, fins ara, sembla que s'ha complert un guió. Vull pensar que aquest guió té més pàgines i que es seguirà complint. De fet, n'estic segur. Perquè, fins i tot aquells polítics que no ho veuen molt clar, poden veure la situació de l'altre bàndol. 
Estic convençut que aprofitarem la finestra. És molt ampla i favorable per fer el salt. Ja ho veureu. I prou abans de Nadal, segurament.




Joan Goma


L'espectacle dels fiscals és paradigmàtic.

No ens enganyem, ni els fiscals de Catalunya ni els de Madrid tenen cap mena d'ètica ni de professionalitat. Tots són rotundament anticatalanistes i tots estan disposats a tot per destruir Catalunya. Que ningú es pensi que es barallen perquè n'hi ha que van a totes i n'hi ha que són més assenyats. No, no és això. Es barallen perquè no es posen d'acord en què és el que més convé a "Espanya". 

El problema que tenen és que, facin el facin, perjudica els interessos d'Espanya i afavoreix els de Catalunya. Tots en són conscients, però no es posen d'acord en quin és el mal menor pels seus interessos. 

El millor de tot és que com més es discuteixen i més li busquen els tres peus al gat, més s'emboliquen en la teranyina i pitjor per a ells és l'efecte del que al final facin, sigui el que sigui.

Aixo és exactament el que li està passant al govern espanyol des de fa molt de temps, gairebé des de el començament del procés de tramitació de l'estatut. Es va embolicant en la teranyina i cada vegada està més atrapat. 

Coincideixo en que ara és l'hora i que ara tenim l'oportunitat d'acabar de donar el pas definitiu. Ja els tenim ben embolicats i nosaltres estem en una posició amb prou força com per acabar de donar-li la volta definitiva.



Ramon Perera


Jo trobo fascinant el poder observar i reflexionar sobre com un estat (una estructura de poder) pot arribar a col·lapsar-se i igualment fascinant poder observar i reflexionar sobre com un nou estat comença a emergir, a conformar-se. Penso que realment no sabem el perquè un estat pot col·lapsar-se o com un nou estat pot arribar a esdevenir. Són coses que passen, són fets. Desprès la ciència o la filosofia poden dedicar-se a estudiar-ho.

Jo no trobo necessàriament sorprenent que el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra espanyol tingui una visió clara de lo que està passant ara al seu país. En època franquista vaig tenir l'oportunitat de conèixer oficials intel·ligents i amb mentalitat oberta. Que ara n'hi hagi en els més alts nivells de la jerarquia ho trobo possible, lo que no sé és quins condicionaments poden experimentar per dir o no dir segons què, per dir-ho així o dir-ho aixà. Lo que sí que crec és que no afina a l'afirmar que la pèrdua d'una colònia és fruit, exclusivament, de la debilitat de la metròpoli. Entenc que hi ha de coincidir també una ineptitud política continuada de les classes dirigents.

En qualsevol cas, lo que passa és que estem immersos i som part d'aquest estat en formació i gosaria dir que per un fenòmen de psicologia social ni tan sols podem evadir-nos-en, que hem de seguir, cadascú des de la seva posició i d'acord amb les seves capacitats, treballant i esforçant-nos per empènyer el nostre projecte i fer-lo arribar a bon port.



Joan Guasch


Cal agrair la claredat d'alguns: tant el ministre de l'interior diumenge com ahir el cap de l'estat major de l'exèrcit han reconegut que som una colònia, ja que ells són la metròpoli. Només veig dues ombres en el procés: que els nostres líders acabin no estant a l'alçada del moment històric i que no hi hagi encara prou massa crítica de ciutadans disposats a deixar de ser esclaus i agafar les regnes del futur, lluny d'una metròpoli enfangada en les seves pròpies conxorxes i ofegada per mediocres que, acostumats com han estat sempre a usar la força militar (i malament sempre), ara s'emboliquen en actituds contradictòries i, de vegades, hilarants (el portaveu del PP dient que els fiscals destacats a Catalunya, que són fiscals dels seus, s'han "contaminat" és de tant patètic que o rius o apretes a còrrer ben lluny; o fas les dues coses, millor). El treball al carrer, amb els actes i la gigaenquesta, i la mobilització del 9 N, ens fan tocar de peus a terra i ens obliguen a continuar l'esforç de comunicació i de convenciment. No és fàcil, però s'ha de fer, i si hi ha eleccions aviat no hi ha ni temps. En definitiva: som una colònia, ergo fora complex d'esclau i a lluitar per un país nou, modern i avançat. 



Josep Blesa


Ara sí, Vicent. N’hi aportaré un símil futbolístic, perquè, com sabeu, continue sent del València CF malgrat el propi club. L’equip sempre ha fet un bon futbol, però sempre hem acabat perdent tant regalant gols al principi de l’encontre, com finalitzant el partit. Hem estat irregulars. En guanyar-li al Barça i al Madrid l’afecció albi-negra estava cofoia i pagada. Però això no és guanyar ni lligues, ni copes ni Campions. Al poble català del principat, si més no, li/ens ha passat el mateix. Unes enormes individualitats de rang internacional, però com a conjunt, un “fallons” de ca l’Ample. I sobretot, en les grans ocasions. La por escènica ens ha acovardit. Les finals contra el R. Madrid i el Bayern sense anar més lluny. Avui, al Principat tenim pedrera (la gent), tenim bones individualitats per a aconseguir pujar a la lliga de Champions i quedar-nos-hi. Aquesta final l’estem jugant amb la millor afecció possible. Mai no vista en dècades. Ni en segles a dir veritat. Per això mateix, ahir demanava curt-circuitar l’adversari el més aviat possible. Marcar-los cinc o sis “tantos” i que no puguen refer-se’n. Si els deixem respirar qui correm perill som nosaltres. Ja sabeu que sóc partidari d’una DUI. Amb la qual cosa, el decurs del partit quedaria en mans internacionals de la FIFA i de nosaltres. “Aquells” serien uns convidats de pedra tan sols. No confie gens en els liniers-fiscals, per pertànyer a la Federació EspaÑola de Fútbol Profesional. Fins i tot han eixit flamants lerrouxistes com Villarejo i d’altres extrems esquerra rapidíssims corrents a la contra –nostra- amb la intenció de bombeja-li el baló a Madrid en l’àrea petita nostra. En cas de no produir-se un DUI immediata, ens caldrà jugar aquesta final a partit únic i sense volta possible, em convertiré en seleccionador. Tenim 4 equips, com 4 ariets, que han de practicar el “futbol total” del millor Ajax o el millor Barça: CDC i les restes d’Unió “no-duranistes”, (Unió és un cadàver malgrat la seua història), ERC-EC, CuP-Procés Constituent i IC-EUV-Guanyem.


 En les 4 llistes de plebiscitàries els primers llocs estaran reservats al caps de cada grup, coalició i els tres següents per a membres  excel·lents i representatius de la societat del principat. I a partir del quart lloc serà la llista que des de les bases de partits i coalicions en trien. Eixos dotze llocs serien per a gent excel·lent com ara Pi Sunyer, Jordi Carbonell, Lluís Llach, J. Guardiola, Eduardo Reyes, C. Forcadell, A. Oliveres, Sala Martín, JM Puyal, M. Casals, Jordi Savall, Jordi Borja, Germà Bel, Joan Rigol, Alfons López Tena en qualitat de valencià i Llorenç Valverde en qualitat d’illenc, que abarcaren tot l’arc des de l’anarquisme fins a la democràcia-cristiana, etc.


Vostés sabran més, que no pas jo !

Mail Obert