Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

18.11.2014

La finestra d’oportunitat

Sempre m'he oposat al famós 'o ara o mai'. No crec en aquesta mena d'ultimàtums: si no és ara serà demà i si no d'ací a deu anys. No he entès mai per quina raó hauria de renunciar a res pel fracàs d'un dia. I ho deixe clar per tal que ningú no traga una conclusió equivocada d'això que diré a continuació.


Si no és ara, si no guanyem ara el procés d'independència, serà d'ací a cinc anys o deu. Però, havent dit això, crec que és molt evident que just ara tenim una enorme finestra d'oportunitat oberta. Si en les setmanes vinents s'escauen les condicions per a votar en això que hom anomena eleccions amb caràcter plebiscitari crec que seria difícil de trobar un moment millor, més ideal, que el que va d'ací al maig. O siga, abans de les municipals, amb les municipals per límit.


Ara mateix l'enorme impacte polític de l'èxit del 9-N és sobre la taula i ho condiciona tot. És especialment interessant el desconcert del govern espanyol i també té molta importància la bona imatge internacional aconseguida amb la votació. 


Però amb les municipals entrarem en un cicle electoral en què els partits tendiran a anar cadascun a la seua. Fins i tot, segons quins siguen els pactes i les decisions d'ara fins allà, les eleccions municipals podrien acabar esdevenint una mena de revàlida del govern, en comptes de ser un plebiscit sobre la independència. I això no crec que afavoresca ningú. Ni tan sols el partit que guanye.


Hi insistesc, doncs: si no és ara serà d'ací a cinc anys, però ara ho tenim més ben disposat que mai i em sembla que seria poc intel·ligent de deixar passar un moment tan clar, una finestra d'oportunitat tan i tan oberta.







L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Ramon Perera


Jo només veig i sé lo que pot veure i saber qualsevol català del carrer. Tampoc no sé qui són aquests alguns d'odi partidista o d'odi irracional i desbocat. Sé que tenim al davant greus dificultats i enormes forces oposades i encara altres forces i dificultats que no em puc ni imaginar.
Però tampoc puc imaginar-me que el nostre procés no segueixi endavant, ja que tenim amb nosaltres grans trumfos, un enorme, eficient i vocacional capital humà i ja portem feta, i amb avantage, una bona part del camí.
El president Mas ha esdevingut un líder de primera magnitud i el driblatge que va fer al passar del 9-N al nou 9-N, confirmen aquesta valoració. Aquesta intel·ligència política certament ja la tenia quan va posar-se al capdavant del procés d'independència i li havia de permetre intuir les dificultats amb que s'anava a trobar. Per aquesta raó no crec que ara accepti facilment que no podem seguir endavant. Penso que tampoc s'hagués embarcat en aquesta singlada sense comptar amb l'acord de gent ben situada que certament hi han de sortir guanyant amb la marxa econòmica d'una Catalunya independent. I això abans que es guanyés el suport popular del que ara disfruta.
Per un altre costat hi ha un potent moviment civil que es qui ha engegat el camí cap a la independència, generosament ajudat per la incompetència del govern espanyol. Aquest moviment civil ha empès i segueix empenyent la societat i els partits polítics i estic segur que reaccionarà amb vigoria si aquests partits polítics es mostren incapaços de trobar el camí que ens cal.
Hem de comptar també amb al menys una bona part dels petits i mitjans empresaris que són prou àgils empresarialment i que no estan lligats per interesos inconfesables. Ells veuen clarament la falta que els fa un estat amb polítiques econòmiques al seu favor i no amb polítiques indiferents o clarament hostils.
Finalment, comptem amb un poderòs símbol de transversalitat (és a dir, que la indepèndencia no és cosa de la política, sinó del país sencer): la famosa abraçada.



Carles Balbastre


Coincideixo totalment que aquest és el millor moment que tenim a la vista. És veritat que amb més temps potser encara podríem sumar uns quants indecisos més. Però, d'altra banda, cal picar el ferro mentre està calent, que és ara. El món ens mira, l'Estat està desconcertat, la gent està tan il·lusionada i decidida que ignora les prohibicions de l'Estat. Tenim molt a favor.
I si guanyés el no no passaria res. Ho acceptaríem com a demòcrates que som. Crec que el que vagi succeint a Espanya els propers anys aniria sumant nous independentistes i el haver-ho fet una vegada ens hauria ensenyat que és possible i que ho podríem tornar a fer. Fins i tot amb la dura repressió que ens faria patir l'Estat.



Ivan Matavera


Després del 9-N, qui més qui menys, està un pèl nerviós. Després de passar-nos un any sencer demanant votar amb totes les nostres forces i energies, finalment el dia va arribar. I com passa a la vida, després d'un gran esforç, sempre ha de venir un temps de repós. Aquest repós s'acabarà aviat. Més concretament, jo crec que acabarà el 25 de novembre d'enguany quan el President Mas ens expliqui i ens mostri el seu full de ruta cap a la independència que espero sigui consensuat amb altres partits o gent diversa. Perquè és això el que crec (puc estar equivocat, òbviament). No sé què ens dirà. Possiblement, ni gent propera al seu partit ho sap. De fet, fins ara, les coses s'han anat fent més bé que malament, i això és d'agrair en uns temps on la política està desprestigiada. No sé com han de ser aquestes eleccions properes. La llista única em fa patxoca, però cada vegada llegeixo i veig més gent que no hi està d'acord. Uns esgrimeixen l'argument de la llei d'Hondt, altres els possibles recels d'ERC per possibles casos de corrupció de CIU. Per això crec que en aquestes eleccions no s'haurien de presentar els partits, sinó unes sigles fetes expressament per l'ocasió. M'és igual el nom: Partit del President, Partit del SISI, Ara és l'hora... D'aquesta manera, estic segur que aquestes sigles serien les més votades. Hauria d'incloure gent que anés des de l'esquerra anticapitalista (quin gran paper de país que estan fent les CUP!) fins els democristians (aquells q vulguin la independència). Per primera vegada en molt de temps, aquell sí que seria el vot útil. Un vot cap a la independència, la via electoral cap a la independència. L'editorial d'ahir d'en Vicent era molt preocupant (sobretot l'últim paràgraf). No ens podem permetre que els partits ho esguerrin. Els demanaria que deixin de banda les seves diferències, els seus odis personals, les seves manies. I que treballin per aconseguir la independència. Un cop aconseguida, ja es podran barallar i esgarrapar tots els dies. Potser mai hem estat tan aprop de ser un estat lliure. Posem-hi tots els esforços perquè així sigui. I sobretot, anem amb compte amb Podemos.




Josep Usó


Sempre és important aprofitar les oportunitats que es presenten. Especialment, perquè molt sovint no es tornen a presentar. Recordeu quan Joan Raventós no va voler pactar en el seu dia? El PSC va passar a la oposició per molts i molts anys.
Doncs com aquesta, totes. Qui no recorda aquella ocasió en la que vam deixar passar la oportunitat d'agafar una feina que ens semblava interessant? I quantes vegades no ens l'han tornada a oferir? O d'entaular una relació amb una persona?Doncs ara és el mateix. Aquest moment és difícilment millorable. Perquè si a les properes eleccions guanya Podemos, per exemple, tindrem un altre episodi de populisme a Espanya que no afavorirà Catalunya de cap manera i crearà frustració en la gent. La mateixa gent que ens ha dut fins ací amb molt esforç i sacrifici i que ara pot veure com uns polítics pusil·lànimes i poca-penes ens deixen de costat quan de veritat els necessitem.Que ho tinguen clar. Si no es fa ara, serà més avant. Però cap dels qui ara mateix hi és, tindrà cap lloc, després.Molt probablement, les pors de molts polítics en actiu provenen de veure que, en una Catalunya independent, ells no seran necessaris. Però és que, en una Catalunya com ara, tampoc. La gent no està per orgues. 
De tota manera, seguesc convençut que no poden ser tan poca cosa. Segur que ho acabaran enllestint. No poden fer res més.




Feliu-Joan Guillaumes


Teniu raó, però si fem unes plebiscitaries amb llistes separades serà el mateix. O algú es creu que ERC la CUP s'estaran de criticar a CiU (o CDC) si van en llistes separades?, sortirà tot allò de "cau de corruptes", "els de les retallades" o simplement "dretes", tot això sense ni tan sols honestedat intelectual (de veritat tot CiU són tots de corruptes?, per culpa de qui han hagut de retallar?, de veritat és creuen que són igual que el PP, però a la catalana?) ... Tot això per demanar l'endemà un "Govern de Concentració" (suposen que encapçalat per ells) ... per això ja podriem anar junts d'entrada .... I, alerta!, segons quina demagògia facin en campanya, que vigilin, no és pot anar pel món d'irresponsable i confiar amb la responsabilitat dels altres després.




Xavier Arenas


Aleshores, si els politics de sempre no compleixen haurem de dir a l'ANC i `Omnium presentin i aglutinin partits sota seu
potser ells seran el futur partit polític que representi la societat revoltada.
Que s'ho pensin be abans de pensar en clau electoral
Els catalans ja som majors d'edat i estem mentalment separats d'Espanya. Que s'ho pensin dues vegades...




Josep Blesa


La famosa Nadala d’en Joan Fuster, seria del 1980, feia referència exclusivament al recobrament de l’idioma com a mitjà normal d’expressió d’abast total. Inclosa l’apartat de pornografia. Crec recordar amb l’adjectiu “d’estúpida” afegida. Ara ja tenim de tot això. I com sempre fem, extrapolem qualsevol idea sense base racional ni “falsable”. Ara ens hi cal major normalització política. I això és: tindre-hi estat(s) propis. Sabent del mal que patim en entrevistar-me en la mani de l’any 2010 VW vaig amollar que fins al 2020 no aconseguiríem que el principat se’n deixondés i se’n exira de la gàbia. En precipitar-se més ràpidament els esdeveniments ja vaig preveure que seria “ara”. ARA  era un lapse de temps curt, en contra de les meues previsions fruit de la pràctica entre les nostres iniciatives. En estratègia empresarial el cost d’oportunitat és una variable important. Si esperem que l’ultra nacionalisme transversal español es rearmament mitjançant el nou Psoe, el nou PP, i ara amb el PSOE 2n, anomenat PODEMOS, podem estar dècades refent-nos-en i jugar al amagatall. Els “podadors” fan una flaire de serveis d’intel·ligència que tomba de tos.


Ja em disculpareu que la cua d’en Pablo Iglesias II, em recorda la jaca de pana del Felipe González 1r.


Els de CATN i alguns d’altres hi haurien de començar prest a pensar com curt-circuitar l’estat español d’una vegada.


O ells o nosaltres. O democràcia real o dictatova colonial. L’Iceta, el Duran, la Camacho i el Roca sols demanen que –més—“temps” i això ja ens hi hauria de donar alguna pista. Per a fer (la nostra) truita caldrà trencar-los els (seus) ous, o no xiquets?      




Octavi Monsonís


Els ultimàtums tipus ara o mai no són bons companys de viatge. Dit això, hem de ser prou sagaços per identificar el moment històric més favorable per a les aspiracions del poble català, i sembla que l'actual és el millor des del 1714 per recuperar les llibertats anorreades per la Nova Planta.
Per això el poble ha d'exigir als partits polítics grandesa de mires i generositat per superar l'aspecte partidista i menar la gent i la política cap a la independència, i que sàpien que, en cas contrari, la gent els ho farà pagar car, perquè s'hauran convertit en ferralla inservible.
Ara és l'hora i s'ha de lluitar fins al final per la independència, però si algú ens ha de véncer, que siguen ells, no nosaltres mateixos.
El futur és incert i no se sap si hi haurà moments millors que l'actual. No deixem escapar aquest, exigim als partits i, si no ens serveixen, en crearem d'altres que sí que aposten de veritat per la independència.



Jaume Jose Orianes


Totalment d'acord. Per mi, "ara o mai" significa que si no pot ser ara no ho volem per mai quan en realitat pot agradar que signifiqui que que ho volem ara millor que mai o sigui millor ara que en una altra ocasió.



Mail Obert