Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

17.11.2014

Una proposta a la italiana

Aquests dies la gran discussió és si cal avançar les eleccions i si cal fer una llista unitària, o tan unitària com siga possible per a guanyar la majoria absoluta. Sempre he expressat la meua posició amb claredat: crec que no té gens de sentit que en unes eleccions per a proclamar la independència els partits s'hi presenten separats, i encara menys que cap força política no aconseguesca, almenys, la majoria absoluta. Pensem en la reacció d'Europa i dels països del món que necessitarem que ens reconeguen: com els expliquem que no som capaços d'unir-nos ni per a això? Quina imatge donaríem? Quina credibilitat tindríem a partir d'aleshores?


Em sembla evident, tanmateix, que la llista unitària és impossible. CiU sembla que la vol, però els altres no, i no sóc mai partidari de demanar impossibles. Però l'altre dia Amadeu Abril va exposar una possibilitat que crec que podria ser interessant i conciliar les diverses posicions. L'explique.


Es tracta de fer una llista a la italiana —més o menys a la italiana. És a dir que CiU, ERC i CUP, i si ho vol ICV o qualsevol altre partit, es presenten separats però incloent una referència única. Seria, per exemple, CiU - Llista per la Independència, ERC - Llista per la Independència, CUP - Llista per la Independència. Això permetria que cadascú rebés els vots per a ell i que per tant quedàs clar quin suport real té cada partit, si és que això importa tant. Però…


Però al parlament es formaria un sol grup: Llista per la Independència. Un grup flexible, en què tots sabríem quants diputats té cadascú i en què no caldria votar conjuntament res que no fos relacionat amb el procés. D'aquesta manera, podríem mostrar als altres estats la força del conjunt i obtindríem possiblement una majoria absoluta clara i contundent, suficient per a reclamar el reconeixement internacional.


Ja ho sé, que aquest no és l'únic tema i que això és complicat a causa del reglament del parlament. Ja ho sé que caldrà pactar moltes més coses que aquesta. Però crec que la proposta que Abril posa sobre la taula és una mirada innovadora que caldria tenir en compte, si més no. Abans d'esguerrar-ho tot.


Finalment: durant anys molts lectors m'han qualificat d'optimista. Crec que els fets m'han anat donant la raó i, doncs, que allò que explicava diàriament no era fruit de l'optimisme sinó de la realitat, que s'ha anat confirmant. Però avui he de dir, i ho dic tan serenament com sé dir-ho, que l'odi partidista d'alguns, un odi irracional i desbocat des de fa dies, fa perillar el procés d'independència. I jo, per primera vegada en molts anys, veig possible que no hi arribem. Ho diré més clar: estic convençut que no hi arribarem si ens deixem arrossegar per aquest camí.




L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Pep Agulló


Els dos gran perills. Estem en la fase d’iniciativa dels partits, però el camí no el faran sols. La societat civil organitzada està present, espectant (ho dic com un punt d'esperança per no caure en la desesperació en veure tan poca voluntat per a l’acord). Dit això, ara entrem en el camí més decisiu i difícil del procés, allà on la unitat no hauria de fallar i per tant plantejar una llsta única seria el més coherent. Però, no, per alguns, tot són propostes divergents, viscerals, per marcar perfil, sense cap justificació que demostri l' interés pel país, per arribar a acords. Pur partidisme letal que obre una via preciosa perquè alguna maniobra (reixida) de l’enemic ens acabi dividint. Alhora aquest cainisme polític indirectament mostra també que ens hem cregut que als independentistes no ens cal fer res més que recollir els vots del sí-sí del 9-N de la forma que sigui (ara en unes eleccions) i ja tindrem la independència. I ho dic perquè no hi ha cap debat de les forces polítiques sobre les raons que obre el procés cap a la independència, no hi ha combat dels partits per transmetre les idees del llibre Blanc als indecisos, als del no, als abstencionistes…com si això no calgués. En un referèndum fet amb totes les garanties, potser el sostre del votants sí-sí pujaria un xic més que el 9-N, no molt més, però el sostre del no, i de les abstencions no el podem ni albirar, és una incognita molt perillosa. Mentre estem ficats en aquest batibull partidari, a veure si resultarà finalment que no fem el ple, ni en participació ni en els "sí”? Els dos grans perills.



J. Sindreu


Sempre s'ha dit que l'èxit del procés radicava sobre dos elements fonamentals:
Primer. La voluntat i empenta del poble. Crec que nosaltres ja hem fet els deures. El seguim i el seguirem fent fins que calgui. 
Segon. La unitat dels partits polítics. Fins ara, podem dir que amb més encerts o menys, podem estar contents de com ha anat la seva gestió. 
Estan arribant els moments decisius i veient els moviments dels partits,  no estic tranquil.  Ens estan fent creure que tenen massa diferències entre ells i no ho entenc. L'objectiu és diàfan. 
Hem de pensar que aquest és el punt dèbil del procés i el desacord que està desitjant els poders fàctics de l'Estat espanyol. 
No ens queda res més que confiar amb els nostres polítics. Estiguem amatents.



Pere Vendrell


És un fet idiosicràtic? La nostra història està plena d'exemples, i no parlo de dos dies perquè en trobem des de l'Edat Mitjana fins ara. És l'avara poverta dei catalani que deia Dant? Ens hem fet esclaus a nosaltres mateixos? Aquest cop serà diferent? En tinc els meus dubtes, com el Sr. Partal.



Esteve Canet


Comparteixo amb pesar el darrer paràgraf i també la idea d'una llista a la italiana com a possible solució. Patim el mal que hem basat tota la nostra força, tota la nostra fe i il.lusió en posar urnes i reclamar el dret a decidir. I, amb matisos, hem assolit un èxit espectacular. Però ara ens adonem que no és suficient. Cal escoltar bé quan el President Mas ha expressat quin és el seu objectiu final: un referendum legal. No pas la independència. És una petita trampa perquè ell sap perfectament que només exercint la independència podrem fer un referendum legal. Però així guanya temps i creu que cohesiona socialment el reclam, i també guanya temps el seu projecte de nou partit.... alguns ho poden trobar lamentable, d'altres sensat. Jo m'espero a veure què concreta el 24N. Només tinc clara una sola cosa: si no celebrem eleccions en els propers tres mesos, la irrupció de Podemos al mapa polític català i en major mesura espanyol ens pot dur a esperar deu o vint anys una oportunitat com aquesta. I asseguro això perquè si algú es pensa que Podemos farà una nova Espanya, és que no sap res d'història contemporània. 



Antoni Carol


Em trobo malalt i fet pols al llit, però m’alço per a escriure unes paraules que acompanyin les d’en Vicent, que bé ho mereix. Aquesta cantarella —del no volem anar junts en la mateixa “foto”— ja dura massa. No ens ho mereixem! Ara resulta que ens trobem en la següent situació paradoxal: volem eixir de l’aparell polític espanyol (el Estado) perquè no serva les necessitats i aspiracions de la nació catalana; però, alhora, la nostra pròpia bastida política no serveix tampoc per eixir de l’aparell polític que ens esclafa! 


Ja ho vaig expressar fa dies: no em va fer gens de gràcia aquell “plantón” al President quan ell cregué inevitable canviar la naturalesa de la consulta per un procés participatiu. La realitat li ha donat la raó...  Ara resultarà que —a la fi i al cap— el Sr. Artur Mas no anava tant errat quan fa dos anys va demanar / suggerir una majoria excepcional per a un repte excepcional. Potser no anava tant errat! I si no és així, que els actors polítics ens demostrin el contrari!


 Per cert, pretendre unes eleccions sense més —sin ton ni son, cada uno por su cuenta— corrent el risc de deixar bandejat l’actual President (en el probable supòsit que CiU no guanyés dites eleccions) em sembla no solament una ingenuïtat sinó una broma de mal gust. Artur Mas ja ho va dir: —Sé quines són les decisions que depenen de mi i no me les deixaré prendre! Tant de bo!


 



Joan Josep Aguilera


Tot l'optimisme que m'has encomanat no s'esvairà, facin el que facin aquests polítics que no es mereixen els ciutadans que els han triat. 
Però facin el que facin haurem d'acabar votant, i ben aviat,  i aleshores serà la gent la que els farà veure que és el que vol la gran majoria, oblidant, per un cop partits i polítiques. Després ja ens hi posarem i ben seriosament.




Jaume M.


Jo ho dic clar...

Si malbaraten tota la feina de la gent, la il·lusió, l'esperança, el camí fet, el respecte que ens hem guanyat com a poble, que es preparin. Si per les seves lluites de partit acaben espatllant tot el que tants milers de persones anem construint des de fa temps, de ben segur que en sortiran rebolcats.

Si ara s'avenen al cofoisme, al capteniment, ja es poden calçar ben calçats. Perquè els tenim a la memòria, i no perdonarem.

Perdonarem errades, però no remar en contra.. ni en cercles.

Si per els seus interessos i no els de la gent, ni els de país, ara s'embranquen en una mena de joc de cadires, de ben segur que ja poden començar a marxar, perquè no perdonarem.

Si més no, jo no els perdonaré... ni oblidaré mai.




Dani Franch


Quina por em fa el que dius, Vicent




Linus Fontrodona


Bé, com dieu, sembla que CiU sí que vol la llista unitària, però no pas per proclamar la independència (almenys, no promptament), i d’aquí plora la criatura. Tot i amb tot, unes eleccions amb una llista unitària resulten gairebé indispensables sigui quina sigui la ruta precisa a seguir després, que això tampoc no es pot pas determinar ara sense conèixer com bufaran els vents.La llista “a la italiana” que proposeu em sembla prou bona idea si no es pot arribar a una llista de País. El que cal és fer eleccions, i fer-les tan aviat com sigui possible, abans de les municipals!Pel que fa a la vostre apreciació final, no hi puc estar més d’acord. De fet, fa dies que penso el mateix, amb tota l’angúnia del món, però em consolava pensant que jo no estic prou informat i que bé podia equivocar-me. Reconec que m’aclapara una mica de veure que vós, amb un gavadal de contactes i d’informació que jo no tinc, m’ho constateu. Però la gent no ho hem de consentir, això. No sé pas què, i tanmateix hem de fer-hi alguna cosa. Si no tenim, ni de lluny, un Churchill, ens haurem de convertir nosaltres en un poble tan determinat --i sobretot, tan valent-- com el poble britànic als anys de la Segona guerra; en bona mesura potser ja ho som, ¿no?




Eduard Cabús


Plenament d'acord amb el final de l'editorial, només que caldria posar nom i cognom a aquells que des de l'odi partidista poden ensorrar el procés.




Maria Rosa Guasch


Em sembla perfecte la proposta que suggereixes, Vicent. Tanmateix, em sap greu i em preocupa que vegis la situació tant difícil ara. Crec que no podem deixar que els partidismes d'uns i altres ens enfonsin en el pessimisme. No ens podem permetre que tot l'esforç fet fins ara es fongui com un terròs de sucre en la llet calenta. 
Hem fet un cop de força, ara ho haurem de rematar. Hem d'apretar als partits perquè posin el país per davant dels seus interessos. La prioritat som nosaltres, tots nosaltres.




Josep Usó


El que jo veig clar és que no es pot permetre que interessos personals d'alguns polítics que continuen pensant en ells (en la seua persona) primer de tot, puguen esguerrar el procés tal i com està ara mateix. Haurien de saber que, en cas de fracàs, cap d'ells, cap ni un, tindrà mai de tota la seua vida (la de la seua persona) la més mínima possibilitat de guanyar. En sa vida serà res més que un fracassat. 
De tota manera, fa uns dies, tampoc tants, semblava que tot se n'anava en orris. Aleshores, em vaig endur l'agradable sorpresa que tant els voluntaris (la societat civil, que és qui al capdavall lidera el procés) i els nous polítics de la CUP, van demostrar més sentit d'estat que aquells que encara es pensen que estan al mateix país que trenta anys enrere. Jo pense que acabaran entenent-ho. Els catalans no ens mereixem polítics tan talossos com per no comprendre que ara han de ser generosos. I si no son ministres, o consellers, ni res, tampoc passa res. Ho entendran o la onada se'ls engolirà.




Josep Jallé


També he estat, i soc, un optimista per naturalesa o d’ADN. Malgrat tot m’amoïna que, en un temps tant decisiu per a la nostra llibertat i conformació d’un Estat propi, els partits que ens representen no siguin capaços de fer el salt i es deixin de les seves rancúnies, i mires a curta distància, a banda. Penso que les influències de tants anys, i de tantes maneres d’anar tirant, els ha fet més esclaus del dia a dia i del seu interès personal, per sobre del comú del representats, amb la lletania de compromisos de programa no acomplerts. Resulta clar que amb aquestes persones, en general i amb totes les excepcions que es vulgui, no arribarem enlloc, que no sigui els llocs comuns i manits, les petiteses quotidianes habituals.


La societat, en molts casos, es comporta d’aquesta manera. Al cercle de coneguts i, relativament amics, les converses, quan hom enceta quelcom novedós, viscut o viatjat, la majoria esperen que acabis l’exposició per entrar amb consideracions que en el fons les resumeixo, en la majoria dels casos, amb un “ ... i jo, també ,,,,”, acompanyat del neguit tuiter o guatsaper. Ho sento però o canvien les persones – els partits son les persones, com tot – o haurem de confiar com fins ara, no ens enganyem, en que els opositors ho facen més malament, cosa que, per ara, ha estat la clau de volta. I és trist que hagem de confiar en les barroeries dels enemics més que en les pròpies capacitats, millor dit, en les capacitats dels representants actuals dels partits d’ací.



Jordi Palou


I abans de decidir si llista única o no i de quina mena, ¿no seria convenient aprovar d'una vegada la llargament ajornada llei electoral? Si no ens arrisquem que Catalunya esdevingui el primer país del món regit per la llei electoral del país veí.


 


Ramon Perera


Jo penso que benvinguts siguin els recursos de tècnica electoral, tanmateix el que em sembla essencial és la voluntat dels partits d'arribar a la independència. Si ho volen de veritat, ja trobaran els mitjans. Si no és així, a la societat civil tindrem un greu problema i haurem de saber reaccionar.

Tot seguit, jo veig dos problemes importants:

- Si la convocatòria d'eleccions és en una data propera, el temps disponible serà escàs per fer un debat apropiat i per fer una bona campanya antiabstenció.

- Una convocatòria d'eleccions no es pot anunciar per avançat, al contrari del que es pot fer amb la data d'un referèndum/enquesta.




Joan Gomà


De ben segur que la solució és en fórmules imaginatives com la que comentes. Però hem de tenir ben clar que els partits són a bálua més feble del procés i hem d'estar preparats perquè si fallen, llavors ham d'arribar a la independència per altres camins.

El meu anàlisi:

Cas d'una llista de país en una situació ideal. Que integri els polítics més ben valorats de Convergència, ERC i la CUP, més personalitats de prestigi de la societat civil, més polítics independentistes d'Unió, ICV-EUA i PSC, més personalitats simbòliques del país als últims llocs de la llista.

Avantatges:
1) Queda clara la seva lectura com a plebiscit de cara al món.
2) Envia un missatge contundent a l'estat espanyol, als partits unionistes i als independentistes, de que ara va de debò.
3) Aparentment facilita la constitució del govern de transició cap a la independència.

Inconvenients:
1) Qualsevol Duran pot dinamitar-la des de dins.
2) Qualsevol escàndol de corrupció real o inventat pot ensorrar tota la llista de cop.
3) Cada partit unionista centrarà la campanya en que si votes la llista unitària votes al teu enemic. Que els votis a ells perquè als de dretes els diran que votar la llista unitària és votar l'esquerra radical, als d'esquerres els diran que votar la llista unitària és votar Mas i votar retallades. Que el vot útil de dretes són els partits unionistes de dretes perquè tant si guanya la independència com si no, ells decantaran cap a la dreta la política del vell o del nou país. I els partits unionistes d'esquerres faran el mateix.
4) Als debats de tele només sortirà un portaveu de la llista unitària i quatre o cinc portaveus dels partits unionistes. La majoria de les veus i del temps de cada debat seran contraries a la independència de Catalunya.
5) Als telenotícies hi sortiran quatre o cinc noticies amb els actes de campanya dels partits unionistes i només una noticia amb els actes de campanya de la llista de país.
6) El debat se centrarà en la por a seguir a Espanya o la por a ser lliures. No es podrà debatre el país nou perquè els integrants de la llista tindran models diferents de país i els partits unionistes ho explotaran fent palès que no saben explicar-nos com és el nou estat on ens volen portar.

Cas de llistes separades-coordinades en una situació Ideal. Que acordin un primer punt del programa comú on tots es comprometin a unes bases comunes del full de ruta per fer efectiva la independència. Que les discrepàncies es centrin en el model del nou país que ha de sortir del procés constituent i secundàriament en el procés de transició. Que facin un acord preelectoral públic on això quedi clar i on es comprometin a consensuar entre ells els punts discrepants d'acord amb la força relativa que les urnes els donin a cada un. Que cada llista integri, a més dels polítics més ben valorats de cada partit, polítics independentistes dels actuals partits unionistes: La llista de Convergència que integri als polítics independentistes d'Unió, la d'Esquerra que integri als independentistes del PSC, la de la CUP als independentistes de ICV-EUA. Que cada un integri les personalitats de la societat civil més afins a la seva ideologia en llocs prominents de la llista i les persones simbòliques afins als últims llocs.

Avantatges:
1) El sistema és molt més resil·lent a impactes de Durans interns i d'escàndols reals o inventats. Si perjudiquen una llista els vots poden anar a una de les altres.
2) Als debats electorals hi haurà tres veus a favor de la independència i els podran centrar en com ha de ser el nou país. Els partits unionistes es quedaran en el debat pre-9-N de independència sí o no.
3) Als telenotícies hi haurà tres noticies dels actes de campanya de les tres llistes independentistes i tres o quatre dels partits unionistes.
4) El debat se centrarà en el disseny del nou país. Els partits independentistes poden transmetre als electors que el vot útil és el vot independentista, que els electors de cada ideologia, si volen que el seu vot serveixi per influir en la configuració del nou país han de votar al partit independentista més afí. Que votar als partits unionistes és un vot inútil.

Inconvenients:
1) És més difícil que es llegeixi el resultat en clau de plebiscit.
2) Els partits unionistes furgaran en les diferències entre els independentistes i faran campanya dient que després de les eleccions no s'entendran entre ells.
3) L'estat espanyol i els partits unionistes donaran el missatge de que no són unes eleccions plebiscitàries o constituents, que són unes eleccions autonòmiques normals.

Mail Obert