Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

06.11.2014

De manual

Tot segueix el manual on s'exposa com un país es fa independent —ja us dic jo que hi és, aquest manual, tot i que ningú no ho reconega. I, sincerament, la notícia no podia ser millor. La setmana que vivim, aquesta setmana concreta, serà recordada amb majúscules en el futur, quan arribe el dia que hàgem de contar què ha passat, què ens ha passat. I ara ens passa, simplement, que ens desconnectem d'Espanya a una velocitat vertiginosa. Recordeu allò que he dit sovint: passa de sobte, passa de pressa, passa d'improvís, passa suaument.


Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d'estat, un altre —judicial, aquesta volta. Immediatament després, el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya —no ho diu així, però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb repics d'atuells impressionants, que són el preludi d'un diumenge d'entusiasme. I això també ho diu el manual: l'entusiasme és encomanadís. Molt.


El manual prossegueix: Espanya no sap què fer. De sobte s'adona que ha caigut en el parany. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que ja no controla el Principat, que ja no és l'estat que mana a Barcelona. Però si s'hi oposa té un cost enorme per a ells. Detenir el president Mas? Enviar la policia? Fer eixir l'exèrcit al carrer? Si s'hi atreveix, perd. A l'instant. Si no s'hi atreveix, també perd. I el rellotge avança implacable: tic-tac, tic-tac. Falten tres dies, solament tres dies per a començar a votar. 


I van passant capítols i més capítols del manual. Tots acceleradament, tan acceleradament que em sorprèn a mi i tot. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia —ja hi ha sis-cents corresponsals acreditats diumenge. Hi ha polítics estrangers que comencen a parlar sense embuts —ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de l'Amèrica Llatina fan una conferència de premsa a Barcelona—, una muntanya d'Irlanda apareix decorada amb el 'Yes! Yes!' i comencen a circular fotografies d'eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre...


Crec que tots notem que l'olor de pluja, aquella de què parlava fa pocs dies, s'intensifica a cada instant. Però no us hi acostumeu. La Història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant. I a nosaltres ens ha tocat aquesta setmana. Prohibit fallar.





L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Lali Pons


No podem fallar, certament. Seria imperdonable haver arribat tan lluny i quedar-nos a les portes de la victòria. Però per a aconseguir això cal molta serenor i tranquil·litat i veig la gent més crispada que fa mesos. Potser és que ho tenim tan a tocar que ho voldríem ja. Potser és que realment ens estan emprenyant tant que cada dia de més cansa. Haurem d'aguantar, però. Fins el minut final. Amb el cap ben fred per més flames que ens incendiin el cor.




Ramon Perera


Realment no tinc capacitat per copsar, assumir tot lo que estem vivint. És massa ràpid, massa intens, massa extens. Hi estic, hi estem, implicats cada segon... i no queda temps per observar i pair. Ho hauré de disfrutar al recordar, al parlar-ne amb els amics, amb la família, amb els coneguts circumstancials de campanya, al llegir les cròniques, els estudis, al mirar els documentals... Un procés que ha demanat 300 anys abans de poder esdevenir i que afecta de manera tan diversa i pregona les vides i els sentiments d'una tan gran varietat de persones.




Marta Rosés


Mira que et dic: hi ha vegades que penso que amb estar vivint això que estic vivint ja en tinc prou. No em cal ni arribar a la independència de tant bé que m'ho estic passant.




Francesc Moreno


Jo no descartaria que l'estat cometi un error encara més, aquest garrafal, diumenge. Treure la policia als carrers o intentar dissuadir els votants amb les amenaces. És cert, suposo, que seria el seu final davant Europa. Però les nostres cames aguantarien? Jo ja no tinc edat per a fer segons quines coses.




Carles Balbastre


Quasi 200.000 trucades a la Marató 9N a quarts de deu del vespre, muntanyes de voluntaris per la Gigaenquesta, tones de voluntaris a les meses de diumenge, Correus que intenta contenir la sangria matuserament, tothom amb qui parlo amb el ferm propòsit de votar. No sé com ho poden parar si no és fent-ne alguna molt grossa. I llavors ja no ho podrien parar més. Ja estem actuant independentment de l'Estat espanyol.




Amadeu Abril


I també són de manual certes declaracions i certes quasi-exhibicions de múscul militar-policial. Però aquesta no pot ser la nostra batalla: #KeepCalm&VoteCatalonia




Josep Jallé


Ho estem empenyent, sense defallir. A cada convocatòria de voluntariat eixen tants com s’esperen i més: signa un vot, 11 S, concentracions, giga enquestes, suports d’alcaldies, d’intel·lectuals i científics, de personalitats del món, mega trucades telefòniques, repartiment de butlletes, diaris ......


Sortim festers al carrer perquè, el més difícil està passant: perdre la por a les pors generades, com quan infants ens amenaçaven que venia l’home del sac. Hem madurat, ens hem reconegut i ens donem les mans, amb sintonia o no amb la picabaralla partidista, encara avui el nostre taló d’Aquil·les. Perdó: el seu taló d’Aquil·les. Si segueixen així, el nostre vent, que mou la història, se’ls endurà definitivament. També, benvolgut director, era al Nepal quan el parlament va decidir fer fora al rei Birendhra i, desprès dels silencis, avui ja és relíquia del passat. Efectivament, en pocs dies es gira full del temps passat i, amb la pluja, l’inici de la neteja, cap un horitzó sense arrossegar aquest carro corcat on son assegudes les Castelles i assimilats. Aixeco la copa, a vessar de joia, amb les bombolles dels sentiments de llibertat més pregons.


 


Josep Usó


Fins i tot jo, que ja no em sorprenen gaires coses, estic sorprès. Al meu parer, les errades del Govern Espanyol d'aquesta setmana son molt grosses, però la resposta d'ahir del Govern a la prohibició del TC envers el 9N em va semblar d'antologia. Per no parlar de la cassolada. I, des d'aquell instant, passen les hores que resten per començar a votar amb més i més notícies sorprenents. Correus es nega a distribuir cartes per "ordres de dalt", hi ha remors de moviments de forces de seguretat, el desconcert dels espanyols és palès mentre que la serenor en el bàndol català és d'aquelles que impressiona. Sembla que sàpiguen perfectament quina és la jugada que farà l'adversari en cada instant i quina és la millor resposta. És com una partida d'escacs en la qual un dels dos (el Govern i Catalunya) van bastants jugades per davant de l'altre. I això és sempre mat. I ràpid.


Per cert, em sembla molt significativa la posició tan contradictòria del Ministro del Interior dient que la consulta no es pot fer i que els Mossos no ho tolerarien... per afegir immediatament que si això ho fa una entitat privada, no hi hauria res a dir...
Sí que és veritat que l'entusiasme s'encomana. Ara mateix, hi ha quasi eufòria, al carrer. I queden tres dies, per al diumenge. Res més que això. A Catalunya però, em sembla que ja ningú escolta el tic-tac. Tothom està buscant-se el millor lloc per veure els focs d'artifici de la celebració.


El problema que semblen tindre a Espanya és que, a més de tota la resta, ara es veu que es temen que Podemos els arravatarà el poder. Al final, véges que no puguen manar enlloc, pobres hidalgos. Perquè un acord a tres bandes, PP, PSOE i Podemos, és matemàticament impossible.



Mail Obert