Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

29.10.2014

El 9-N fa olor de pluja

En la meua vida he tingut la sort de seguir com a periodista processos polítics sorprenents i molt importants, revolucionaris, d'aquells que canvien un país o el món. Molts de vosaltres m'heu llegit, certament amb paciència, anècdotes personals que, aplicades a això que vivim avui, em permeten de fer-me una idea molt precisa del camí que seguiran les coses al nostre país. I crec que puc dir que tota aquesta experiència fins ara m'ha servit de molt, m'ha ajudat a entendre aquest procés fantàstic pel qual transitem.


Algunes d'aquestes anècdotes em són difícils d'explicar perquè cal entendre-les amb molt de matís i sobretot contextualitzar-les. Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple. Que tot acaba passant d'una manera molt més suau d'allò que la gent pot imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa. Que hi ha un dia que tot s'accelera i es torna imprevisible ho vaig aprendre a Eslovènia. Que un error de l'adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a Lituània. Que tu també et pots equivocar ho sé d'ençà que vaig estar a Palestina. Que la duresa més gran no pot tòrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure clar en la transició sud-africana. Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.


Tanmateix, hi ha una cosa que no sé explicar. I m'hi he resignat: el factor que canvia radicalment l'escenari i fa esclatar en bocins el tauler no el veus fins que no hi ets dins, endut per la fúria imparable de la història. Ara, com en les grans tronades de la tardor, encara que això siga així, també te n'arriba l'olor, abans de veure els llampecs i abans de sentir-ne els trons. No vol dir necessàriament que haja de ploure, però vol dir que la pluja és a punt i que pot començar en qualsevol moment. 


Ahir vaig recordar-ho tot plegat quan vaig veure les amenaces de Rajoy contra el 9-N. No sé què passarà de diumenge en vuit, però crec que, segons què facen ells, podria ser definitiu. I quan ho pensava vaig notar que m'arribava, del fons estant, l'olor de pluja.




L'opinió dels subscriptors. 


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Joan Guasch


En referència al que dius: avui ma mare, quasi vuitanta, desencantada amb tot, descreguda amb tots els polítics, de ment avançada però gens procliu a sortir de la línia, m'ha dit que n'està fins al capdamunt de tantes amenaces i que el dia nou es plantarà davant de la mesa que li toqui amb la papereta del si-si a la mà. Ho escric com a mostra del que està aconseguint el govern d'advocats de l'estat que és qui mana a Espanya. Hi ha molts catalans que es creuen el missatge que tornarem a l'edat mitjana, per això és imprescindible una gran campanya d'informació. També hi ha molts catalans que pensen que l'endemà de la independència ja ho tindrem tot fet. També els cal informació. Però malgrat tot, molts catalans que potser s'haurien quedat a casa perquè ja no estan per romanços, sortiran a buscar una urna per posar-hi un paperet. Perquè, si, comença a arribar l'olor fèrtil de la pluja.



Erika Casajoana


Fa molt que sabem que el PP i PSOE no estan al servei dels catalans com a ciutadans espanyols que (encara) som, sinó contra nosaltres. Repeteixen les ofenses més agosarades sense immutar-se, com acusar-nos a tota hora d'incomplir la legalitat. Titllant els catalans de delinqüents quan són ells que tergiversen les lleis per sotmetre'ns. Arriba un punt en què la indignació i humiliació són tan profundes que ja no es veuen. S'està covant dins nostre el trencament definitiu, i no ho podrà aturar ni Madrid ni la Unió Europea. 
Hi ha espanyols cofois que pensen que les impugnacions han funcionat per aturar la independència de Catalunya. Tindran un cru despertar.



Xavier Arenas


El serveis juridics de la Generalitat de Catalunya han de començar a estudiar si el govern espanyol pot incorrer en delicte de prevaricacio o altri al presentar un eecurs amb la unica finalitat d'aconseguir la suspensio cautelar. La Generalitat, pero, ha de ser astuta i ràpida.



Carles Babastre


Ara que ho dius, Vicent, és veritat. Fa olor de pluja. Tots s'accelera enormement i ja no sabem no el que passarà el 9 sinó demà. De fet quasi ho anem vivint hora a hora. M'ha semblat veure un llampec per allà baix. No sé si serà immediat o trigarà una mica però vol ploure malgrat que el "hombre del tiempo" a Madrid diu que és impossible.



Antoni Carol


Amb gran emoció esperem el moment i/o el factor de la “precipitació” dels esdeveniments (que sol donar-se en aquests processos, tal com t’hem escoltat explicar en diverses ocasions). La idea del “procés de participació ciutadana” cada cop m’ha anat convencent més. Tots plegats —govern de la nació, govern municipal, entitats culturals i ciutadania— sostenint el procés. I, per acabar de cohesionar les forces, ara ens arriba un element cabdal, incitador, èpic a més no poder: l’Estado impugna i prohibeix la nostra lliure participació. A més —“para colmo de surrealismo”— ens diuen que ho fan “para defender a la gente de Cataluña”. Tinc la impressió que tindrem quelcom més que pluja, perquè impugnar el procés en plena campanya pot ser tant com propiciar allò que hom anomena “tormenta perfecta”.



Soledat Balaguer


Pel que pugui passar, tenim els paraigües preparats. I els que vivim al país de la tramuntana sabem que, quan bufa, la millor manera de caminar és agafar-nos ben fort els uns als altres, i avançar, avançar, avançar. Ni un pas enrere.


 


Ramon Perera


Periodisme poètic!




Josep Usó


Realment no sé què passarà en els onze dies, només onze, que resten per al 9N. Però em crida molt l'atenció el fet que el Governs de l'Estat Espanyol, després de setmanes de no fer res, es pose ara en marxa per tractar d'aturar una Consulta que ja em sembla molt difícil d'aturar. I se m'acudeixen dos motius. Després d'uns dies en els quals semblava que la desunió entre els partits polítics podia endur-s'ho tot a pastar fang, ha tornat a ser el poble qui ha fet reprendre la marxa cap a la Consulta. I ara, no hi ha cap líder que s'atrevesca a esmentar les plebiscitàries, ni a dir que no votarà, ni a... La gent els ha tornat a posar a lloc, a tots ells. I, d'altra banda, el PP necessita qualsevol cortina de fum que permeta dissimular (perquè amagar-ho no poden ni podran) tot el doll de corrupció, lladreria organitzada, poca vergonya institucionalitzada i  corrupció quasi infinita que comença a eixir per totes les costures obertes d'un règim que sembla que agonitza. 
Per tant, han de fer alguna cosa. Amb base legal o sense, amb possibilitats d'èxit o sense, amb coneixement de causa o sense saber què fan. Aquest crec que és el motiu que els empeny, ara mateix. La desesperació. Molt probablement, prompte escoltarem els trons que anuncien la tempesta. I nomes queden onze dies. El compte enrere entra en la fase final.




Octavi Monsonís


Avui el Sr. Partal se'ns ha tornat poeta. I no sé, és com si amb aquest poètic editorial s'obrira camí l'esperança cap als ciutadans desencantats a causa de la cancel·lació del vol del 9 N abans d'engegar els motors en marxa.Cal una nova il·lusió i l'esperança ferma que el procés encetat acabarà, tard o d'hora, amb la independència.Per això aquest és un dels editorials que més m'han plagut, perquè sap arribar a la ment i al cor dels votants del nou 9 N.Una cosa és clara, s'ha de mobilizar tothom per convéncer els indecisos sobre anar o no a votar que dipositen el seu vot a les urnes. I se'ls ha de generar la il·lusió per construir un país nou votant Sí-Sí. I deixar ben clar que un no-vot és un vot a Espanya, com afirma Joan-Lluís Lluís.S'han de traure votans de davall les pedres, si cal, de manera que tres milions de ciutadant voten Sí-Sí. Aquest ha de ser l'objectiu, perquè llavors tot vindrà rodat i l'error el cometran ells. Esperem-ho.



Jordi Tudó


Sí, aquestes vivències les he escoltat i llegit moltes vegades de tu. Diria però, molta gent no se n’adona del moment tant gran i transcendental que estem vivint.


Mentre esperem la pluja, l’olor d’una bona pluja de bon matí i al b osc no la canvio per res, i aquesta ha de ser la millor de totes.



 


Josep Jallé


Molt poètica, benvolgut director, la manera d’explicar com, partint de les moltes experiències viscudes, hom pot tenir sensacions que alerten de que .... tot es possible i ja en tenim bona part feta. En les meves experiències, no tant amplies i profundament viscudes com les citades, si que recordo que sempre malda un factor aleatori, no previsible ni predible, que pot fer un tomb al que els analistes prèviament aventuren com si fossin escoltes d’un oracle de Delfos. A aquesta segona volta del 9N, he copsat a diferents llocs que ja hi ha saturació de les maledicències que ens engeguen


un dia si i altre també i que emergeix una mena de desesper, una mena de ho ara o mai, àdhuc en capes de gent gran, més conservadora. Si, s’ensuma que “plourà” a gust de més gent que la que els dels oracles predeien fa 10 dies. I és que, podem tornar a confiar que ells, el desgovern central, no ens fallaran ara que s’han adonat que el seu triomfalisme, desprès d’acceptar l’empassada del primer intent del 9N, era basat en llurs desitjos que no en la nostra realitat, tossuda, que empenyem sense cansaments o renuncies. Indesinenter.



David Boronat


Jo no sé perquè però també vaig notar ahir l'olor de pluja. Des de fa temps tinc clar que serem independents. La lectura fa unes setmanes del llibre 'Espanya invertebrada (1921)' d'Ortega i Gasset m'ho confirmava. I m'ajuda a entendre que serem independents per voluntat pròpia però gràcies sobretot a l'ajuda del govern espanyol. Serà ell i ningú més que ens acabarà donant l'empenta final cap a la llibertat del nostre poble.




Francesc Estall


Tant de bo. I ara llegint l'editorial no he pogut per més que recordar valencians i illencs, i tant de bo els caigui també un bon xàfec, una riada que s'emporti tota la brutícia que acumula el país, ells que han suportat i suporten l'agressió de l'estat i no han tingut cap protecció com sí hem tingut a Catalunya. Veure esvàstiques al carrer al dia de València fereix tot i la distància, allà estant ha de ser humiliant. Potser no s'albira un canvi immediat però sí una oportunitat a l'horitzó i uns ciutadans tossudament alçats. I potser, si cal una empenta, la independència de Catalunya sigui el sotrac que ho trenqui tot.



Josep Blesa


Som un país/societat/nació curiós(a). Som, segurament, la primera societat que pot contar com aconsegueix la llibertat amb noms, cognoms, anècdotes personals i comunes mitjançant l’interconnectador que és la xarxa d’internet. Vivències viscudes en definitiva. Quotidianes o/i èpiques. D’ací la referència que feia fa uns dies els professors J. Murgades i J.R. Resina a propòsit de la literatura i la construcció dels nous llenguatges dels idiomes com a idiosincràsia novella. I en el nostre cas, la pruïja de l’idioma com a font de vida comuna.


Ahir vaig sentir-me ben orgullós dels meus companys arquitectes de la declaració del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya al voltant del 9N. Rumiant-ho, detingudament, vaig tornar a la realitat des de l’eufòria. Els arquitectes som uns mercenaris que se’ns lloga per a portar endavant els “negocis” de qualsevol ésser, col·lectiu social, organisme oficial, oficiós, associació, etc. per a convertir en materialitat i espai intangible el somnis d’aquests agents socials. Movem molts diners i desigs “pre-somniats” difusament de les gents. Amb tot i amb això el dispositiu d’interpretació social el tenim força quiratat. Ensumem ràpidament el que s’esdevindrà tot seguit. Vaig fer les dues carreres, d’aparellador i arquitecte, “a la contra” del poder establert, però en arribar a ingressar al col·legi oficial d’arquitectes de València em vaig posar a les candidatures d’extrema dreta. Per a aprendre com feien els nostres adversaris. No amb els que sintonitzava ideològicament social. Cal aprendre’n de l’enemic. Ja sabeu, els arquitectes de les grans promotores valencianes i les que ens venien des d’España. Cal ensenyar-nos com actuen, com els funciona la ment, les estratègies, com pensen i sobretot, com després de tot, ben comptat i debatut, hi actuen. Aleshores actuaren acuradament canviant tot els òrgans de govern del col·legi de València, un any i mig abans de caure el psoE en desgràcia electoral. I hi vaig aprendre que els arquitectes oficials sempre estan tocant el costat dels victoriosos dels embats socials. Els cal “tocar poder” com siga. A alguns mai no els vaig veure mai prendre una postura tan sols democràtica que és l’embolcall que usen per a situar-se a hores d’ara i al nostre costat. Quan les excuses emprades són intemporals i no n’hi calen de coordenada geogràfica.  Per això, en veure la foto amb companys més espanyols que la guàrdia civil, demanant de votar, vaig concloure que la llibertat la tenim a tocar. Flairen l’aire cap on derivarà l’envit. No hi creuen però és l’opinió pública que els espenta a prendre-hi posició. Si més no, pel Principat, que és per on vam concloure --fa dècades—tàcitament que era cap de pont per on punxarem el “globus estatal” per on eixir-nos-en tots victoriosos.  



Joan Raga


Que bonic!
Amb la olor arribes més ...
endins...
Un discurs com el teu
tan ben treballat
Arriba més encara
quan apel.la a l' olor de la pluja,
a la olor de la terra
A la olor
A l ' olfacte
Que no et falli!

Mail Obert