Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

01.10.2014

Rajoy no sap què ha despertat

Copsar l'abast de la mobilització d'ahir és més complicat que no ho va ser, per exemple, adonar-se que la V de l'Onze de Setembre era una mobilització sense precedents. Però ahir va ser una nit també impressionant. Els recomptes, les imatges, els testimonis que arriben de tot el Principat parlen de concentracions mai no vistes, per l'abast i la claredat, davant ajuntaments de tot signe polític i de qualsevol mida. La pluja encara va afegir èpica a un moviment que no en necessita més. Urnes engabiades, paraigües com si fóssem a Hong-Kong, edificis il·luminats de groc... Si a Madrid hi havia ningú que es pensàs que aquest 'ordene-i-mane' feixistoide funcionaria en ple segle XXI deu haver quedat ben mocat, suposant que a la Moncloa hi reste la mínima dosi necessària d'intel·ligència política.


Aquests darrers mesos m'ha sorprès trobar ara i adés periodistes i analistes espanyols repetint com lloros que la sentència del Constitucional del 2010 va ser un gran error. Que ho era, que era un gravíssim error, al nostre país ho sabien fins i tot els xiquets de bolquers. Però ells no, aleshores. La ceguesa amb què el conglomerat dirigent de Madrid mira això que se suposa que hauria de ser el seu estat és immensa, fins a un cert punt incomprensible i tot. Què diran d'ací a quatre anys els qui avui comencen a adonar-se que la sentència del 2010 va ser un error? Us ho dic ja ara: diran, m'imagine que compungits, que la prohibició de la consulta va ser literalment l'error definitiu. El que va acabar d'esquerdar-ho tot. 


El govern espanyol comet dues equivocacions greus, que cap polític intel·ligent no assumiria. La primera és no deixar-nos cap marge d'eixida. A 'L'art de la guerra' Sun Tzu ja recordava --i parlem del segle V aC!--, que mai no has d'acorralar tant l'enemic que l'única eixida possible siga passar per damunt teu. 'Perquè aleshores és quan passarà per damunt teu', diu.


Però el segon error és més greu encara. La història ensenya que en cas d'una revolució --i això que vivim ho és-- el comportament més intel·ligent consisteix precisament a alentir el temps. Per aplacar els ànims. Rajoy, en canvi, ha decidit d'accelerar-lo. I amb la seua prepotència de funcionari empipat i ignorant, desdenyós d'aquells que hauria de servir, Rajoy ha encès els ànims d'aquest país molt més que no podrà arribar a entendre mai. 


I quan la velocitat és gran i els ànims encesos sol passar que, sense que ningú no ho puga preveure, de sobte, un gest, un detall, una imatge, una anècdota, una situació desencadena una energia tan colossal que en qüestió d'hores les coses més impossibles esdevenen realitat.





L'opinió dels subscriptors.
 (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Amadeu Abril


I perquè perdem tots tant el temps amb quins són els errors del Govern espanyol (i de l’opinió pública dominant espanyola?) Què volem: que siguin “intel·ligents” i sàpiguen seduir una proció de l’electorat terceraviaista catala? Cal que els donem consells sobre això o que ens centrem en el que sabem que és la prenta real? És a dir: quin és el moment encertat per a posar la legalitat catalana, en tot o en part, per davant d’una part de la legalitat espanyola. Pot ser ara (tirant endavant la consulta, peti qui peti). Potser és millor després d’unes eleccions “plebiscitàries”. O potser un altre moment. Però això haurà de succeïr, tard o d’hora (millor no gaire tard…). Un sol cop, això sí. Obsessionar-nos en si els adversaris de la independència són prou inte·ligents o masa sapastres em sembla perdre el focus: dependrà de nsoaltres.


Si el “problema” real (que no m’ho crec, jo tampoc) fos realment que “no podem posar en risc funcionaris i terceres persones” que sàpiga qui calgui que molts de nosaltres, segurament milers, estem disposats a fer de funcionaris interins a 10€ fins el 9N i assumir-ne totes les conseqüències administratives, professionals, penals i penitenciàries que siguin del cas. No serà pas per això que no votarem, si és que no votem, aquell dia.



Ramon Perera


No sé si Rajoy tot sol és el ha despertat tot lo que estem vivint aquestes últimes hores. M'imagino que els 'poders' de l'estat alguna cosa hi hauran tingut a veure. Em sembla que l'aspecte més significatiu és la velocitat 'supersònica' de la reacció de l'estat espanyol. Què pot voler dir una reacció tan ràpida? Per a mi, només hi veig l'explicació de que se senten amenaçats. Però, amenaçats per qui? Pel Principat de Catalunya? Quina força té el Principat? Només els febles es deixen guiar per les amenaces.

Jo sóc de ciències i malgrat això, ahir a la plaça de l'ajuntament podia sentir l'esperit d'una força col·lectiva d'arrels molt fondes. Quan ja feia estona que l'acte havia estat donat per acabat i vaig decidir tornar a casa, la gent seguia estant allí. Vaig haver de sortir a poc a poc i amb molta paciència i vaig veure com tots el carrers que donaven a la plaça estaven plens a vessar. En arribant a casa, les notícies em van confirmar que aquest esperit és realment el de tot un poble que avança.

No es pot descartar que aquesta idea tan estimada pel Vicent, que en determinades condicions un petit estímul imprevist pot desencadenar el procés definitiu, no estigui gaire lluny. Per exemple, l'error de les dates de la Llei de consultes i del Decret de convocatòria en el recurs presentat pel Gobierno, és un error anecdòtic però molt cridaner. Això d'alguna manera ens indica que el seu estat d'ànim és feble i propens a equivocar-se. Sabria fins i tot greu guanyar en front d'un adversari en hores baixes.




Joan Goma


La diferència entre Sun Tzu i Rajoy és que el primer era un gran estratega i Rajoy és un gran funcionari.
L'objectiu d'un estratege és guanyar, el d'un funcionari és que no li puguin donar la culpa a ell d'haver perdut.
Rajoi no busca impedir la independència de Catalunya, el que busca és que cap espanyol no pugui dir mai que ell no va fer tot el que estava a la seva ma per reprimir Catalunya.
Rajoi està acorralat entre l'espasa del deute espanyol que no li permet fer servir les armes per reprimir Catalunya i la opinió publicada espanyola que no li permet fer servir la tercera via-trampa per enganyar Catalunya.
Dins d'aquests límits, sap que no pot impedir la independpencia i es limita a posar pals a les rodes i a fer veure que fa tot el que pot.




Gerard Joan Barceló


La Història s'accelera, i quina política més absurda, més contraproduent per part de l'estat espanyol! Potser les generacions futures recordaran Rajoy com al president de govern que ho ha fet tot per donar la independència a Catalunya. 




Josep Usó


Realment és molt gran, la poca traça amb que reacciona l'aparell de l'Estat. De fet es comporten com si una sentència d'un tribunal constitucional sense cap credibilitat ni prestigi enlloc fóra una arma poderosíssima.  I no ho és. Immediatament, a la concentració enfront de la Delegació del Govern (Govern Civil, per entendre'ns), davant del cordó de la policia estatal estava el dels Mossos (demostrant qui controla el territori). I anit, les concentracions a tot el País, inclús a Castelló o a València assenyalen ben a les clares que el poble està mobilitzat unit, il·lusionat i convençut de la victòria. 
Cada vegada em sembla més versemblant la teoria que explica que, en realitat, les classes dirigents a Madrid són profundament ignorants. I que es limiten a encarregar a qualsevol corporació (banc, empresa, lobby o think tank) les lleis que els permeten continuar al seu lloc. Això sí; a canvi de, a cada bugada, perdre un llençol. Certament, accelerar el procés quan està clar que el Govern Català té un full de ruta amb gairebé totes les variants previstes i ells no tenen res semblant, és complicar-se el futur. I molt. Perquè a més de la pressió del carrer, tenen la pressió internacional. Ara mateix són portada a gairebé tot el món. I els comentaris no son gaire afalagadors, per a Espanya. Si augmenten una mica més la pressió, és segur que encara hauran de recular més. Perquè la gent els ha perdut la por. I mirats fredament i sense acotar el cap, són tan maldestres que haurien de fer pena. El seu problema és, també, que son molt antipàtics. No en saben i volen donar lliçons.
Segueixen anant a remolc.




Soledat Balaguer


Al meu poble, Bellcaire d'Empordà, la concentració s'ha fet tocant les campanes, toc de foc com antigament!!
Ens hem reunit una setantena de persones que, en proporció,  és com si a Barcelona es manifesten 200.000, davant de l'Ajuntament, situat al castell dels comtes d'Empúries. Sí, el poble ha començat una magnífica revolució




Jaume


Com be dius, un cop entaforats al carreró no queda altre sortida que, girar-se i afrontar el rival... o saltar la tanca del carreró. En aquest cas es l'estat espanyol, amb el seu pes, la seva força i potència... però també amb la fatxenderia, prepotència i 'modus operandi'.

Un modus operandi barrut que, en menys de 24 hores, et nega el dret a votar, permet a Euskadi competències plenes amb la LOMCE i ensorra la inversió per capita del principat. A més, s'en fot de la gent (Montoro), amenaça (Margallo) i creu que tornem a tenir la bota al coll (bancada al senat).

La consulta era el seu comodí, però sempre els hi ha pogut la 'hidalguia' i no han sabut veure. No poden pilotar res, no tenen cap eina ara per gestionar el problema. Una consulta, pilotada, no vinculant, era un caramel per a ells. Alentir-ho tot, fum a dojo, negociacions a dues i tres bandes, encaix constitucional, mil i una martingales.

Res.

Ara tot torna al costat català. Ara tenim a les nostres mans tot el ritme i el procés. A qui demano jo intel·ligència política es als nostres representants, als nostres polítics. Intel·ligència i decisió, ahir el poble, malgrat l'aiguat, era als carrers, reclamant. Es moment de demostrar si en son mereixedors o si també caldrà passar per sobre d'alguns d'ells a les properes eleccions. Perquè... sempre hi haurà properes eleccions, un dia o un altre votarem. I qui no estigui a l'alçada pot anar fent camí cap a casa.

El 2010 va despertar el país, però des de 2012 fins ara el país s'ha posat dempeus. L'errada de l'estat es aquella, el cop de porta es aquest. I si creuen que ara, escanyant-nos econòmicament i menyspreant-nos en públic ho deixarem estar es que realment no tenen el mínim de neurones actives i que no han fet res per conèixer aquesta gent i aquest 'nordeste peninsular'.

Bon vent i barca nova, es hora d'estrenar el rems (com diria el de las metàfores marineres).

Mail Obert