Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

25.07.2014

Anem per feina

Ho vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.


Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.


No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?


Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista. 


Sabem que Mas no pactarà res amb Rajoy sense pactar abans amb els altres partits. Sabem segur que l'Onze de Setembre serà un gran èxit que demostrarà una vegada més que som la majoria del país. Sabem que el parlament aprovarà una llei de consultes que potser podem criticar --jo ja ho vaig fer--, però que serà l'instrument que obrirà la porta a la consulta. I sabem segur que el president de la Generalitat signarà el decret cridant a la consulta. No és prou saber? Si les circumstàncies canvien, ja en parlarem quan canvien. Però quin sentit té dedicar-se a la desinformació activa, al rumor desaforat, a l'especulació embogida, mentre hi ha tantes certeses sobre la taula? Hi ha la consulta, hi ha una data i una pregunta que inclou la independència com a possibilitat. I hi ha des dels demòcrata-cristians als anticapitalistes units en un acord públic sobre com hem de fer-ho. A algú li sembla que això siga poca cosa? Algú creu que açò no és un programa immediat, fins al 9 de novembre, que reclama tota la nostra atenció? Doncs deixem de fer el babau i estiguem per la feina. Que ara toca guanyar.










L'opinió dels subscriptors.
 (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)


Nota: aquest editorial el vaig enviar ahir, com cada dia, als subscriptors i alguns dels seus comentaris m'han fet veure que m'equivocava en algunes apreciacions i en el to usat. Per això he rectificat algunes frases i el títol. Algun dels comentaris que podeu llegir a continuació s'han d'interpretar des d'aquesta òptica i potser no queden prou clars per això. Molt agraït pel diàleg.




Jaume Sans:


Normalment estic molt d'acord amb els continguts dels editorials de Vilaweb, però aquest cop no se si acabo d'entendre el que diu. D'entrada em sembla veure una queixa cap a la gent que s'està mobilitzant (per exemple al voltant del moviment "Voluntaris9N") per a reclamar i assegurar que el President compleixi la seva paraula i que el referendum (ai no, la "consulta") sigui convocat, tal com es va comprometre. Cert que molta d'aquesta gent defensava una DUI com a única opció i la seguim defensant. No ens hem tornat de cop defensors d'una consulta no vinculant i amb doble pregunta trampa. Només demanem al President que compleixi la seva paraula i per això ens oferim a ajudar.
Molts dels neguits que tenim alguns venen del propis liders del procés: es normal que a poc mes de tres mesos de la "consulta" hi hagi tants interrogants respecte al procediment ? Son normals tantes declaracions oficials contradictòries? Es normal que no hi hagi cap campanya institucional i que es deixi tota la feina en mans de la "societat civil"? Que diferent marxa tot a Escòcia, no? Per no parlar de una dubtosa utilitat de la "llei de consultes", pel que sembla inoperativa per a fer la consulta amb les dues preguntes acordades.
Tindrem data i pregunta quan es convoqui al DOG. I tindrem confiança en "el procés" quan deixem de demanar permis a España i d'esperar una aprovació prèvia de la comunitat internacional.
Ho sento, però jo no soc tan optimista. I consti que m'agradaria equivocar-me. Prefereixo haver de demanar disculpes per malfiar-me que lamentar-me la resta de la meva vida per un excés de confiança en persones que fins ara no n'han estat mereixedors.
Això sí, molt d'acord en que cal deixar de fer el babau i centrar-se. Espero que els nostres parlamentaris el llegeixin i facin cas.




Maria Gema Roca


Els hàbits, les rutines donen sensació de seguretat. És difícil fer quelcom diferent del que tenim per costum. Tothom predica el canvi pero segueix fent el mateix de la mateixa manera, esperant els mateixos resultats. Això és més evident en el cas dels partits polítics, amb les seves estratègies, la seva demoscòpia, la seva necesitat d'ocupar portades. Ho entenc però ... alerta. En aquest envit hi ha qui s'hi juga l'últim culet de confiança que li resta. Malbaratar-la seria desastrós i les conseqüencies les pagarien els malbaratadors. Tots.



Josep Guimerà:


Sovint sembla que alguns mitjans els agradi col·laborar en el acomplexat joc del ·”que no sigui dit” i s'apressen a entrevistar al personatges funestos com al gran manipulador de les balances fiscalsespanyoles, força sovint a la presidentdel PP a Catalunya que només bada boca per a insultar i menysprear-nos contracten com a tertulià un ex parlamentari de Ciudadanos imputat per corrupció malgrat haver denigrat al mateix mitja que ara el convida. Aquests personatges se'ls obren les càmeres i els micros per fer-nos sentir les seves repetides bajanades.


Diuen que són exigències de la pluralitat informativa i conseqüents amb el nostre tarannà tolerant. Diuen que és bo sentir les seves opinions perquè es desacrediten ells mateixos i afegeixen més raons a la nostra causa. De tant voler-nos carregar de raó ens morirem d'èxit! O potser de babaus?



Josep Usó:


Tal i com està la situació del procés de independència i l'actitud de la societat ara mateix, no es pot permetre que cap polític, pretesament professional, pose la pota. És evident que la situació a partir del 10 de novembre serà diferent i que molts d'aquests ja no seran necessaris. Però això no els ha d'amoïnar. Només amb que no la caguen abans, el poble ja els ho agrairà. En cas contrari, que ho tinguen clar. Els recordarà per sempre. I no podem oblidar que Espanya és, abans de tot, un estat en fallida. Sense els Països Catalans, no poden subsistir ni un sol dia. Fins i tot amb els seus "càlculs". Només amb això, ja n'hi hauria d'haver prou per a no fer riure amb rumors gallinacis dignes del mes patètic passat. La gent ja hem passat pàgina. Si ells encara no, que se'n vagen i que deixen lloc als nous que venen.



Manel Bargalló:


Des de fa un parell d'anys vaig dient que aconseguirem la independència gràcies els espanyols i malgrat els catalans.
És imprecindible que la 'V' pel #11Set2014 sigui tot un èxit. Servirà per fer que els partits pro-consulta i sobretot els sobiranistes, es deixin de romanços, tal com explica l'editorial d'avui.
Però tinc un petit negit de què no arribarem a omplir-ho amb 2 milions de persones. Només que siguem 1 milió, que és una fita increible car serà repetir la manifestació del 2012, es podrà veure forats o que no s'arriba als escenaris preparats a cada punta de la 'V'. Això serà utilitzat pels mitjans unionistes i sobretot els que estan a favor de la tercera via, per provocar dubtes entre els partits sobiranistes, especialment a CiU i Iniciativa.
Per tant és clau aconseguir omplir la 'V' el #11Set2014. Tot passa per aquí.



Pep Agulló:


Sembla com si la classe política que s’ha posat d’acord amb en referèndum, en aquest moments tan decisius, és deixi portar pels vicis i picabaralles de la vella inèrcia de la política autonòmica. Si no, no s’enten tanta frivolitat i logorrea, en comptes de treballar pels objectius marcats, per convèncer als indecisos, blindant qualsevol comentari que no sigui per reforçar l’aliança. Insisteixo, per què no dedicar esforços a editar un llibre blanc de la independència? Per exemple, què diran els voluntaris d’ANC a la gent indecisa de cultura castellana quan els preguntin sobre el tema de la llengua en el nou Estat català? Cadascú la seva opinió? Això sí és important!

Fermesa i mirar la lluna, no pas el dit que l’assenyala (que és el soroll que ve de Madrid). "Nosaltres som el principal enemic nostre”.



Josep Blesa:


Ens passa com al pilot Marc Màrquez. Que anem els primers, destacats i amb alguna volta al circuit d’avantatge. Marc sols mira endavant. Els altres van perseguint-lo dient que estan a punt d’alcançar-lo. Però és fals. Els hi portem una volta de diferència. Sols despistant-nos podem perdre la cursa. No cal mirar a la dreta ni a l’esquerra sols al front. Ni tan sols cap enrere perquè no els veurem als nostres perseguidors. L’asfalt d’aquest circuit l’hem bastit a base de molt de treball continuat en el temps. Ahir tu, Vicent, parlaves del Toni Villaescusa al teu bloc d’Hipàtia. Tinc la imatge gravada de la seua cara a la ment amb el sudari, que sols ens permetia veure-hi el rostre. Seré. Malgrat ser un lloc llòbrec i brut, al semisoterrani. Al dipòsit de cadàvers de l’hospital clínic de València. Una cara, al remat, si recorde tranquil·la. Encara que no compartia gens la seua metodologia. Però tota pedreta ha fet aquest ferm d’asfalt sobre el què pilotem a tota virolla. La de tanta bona gent diversa que se’ns ha quedat pel camí !


Com tu dius, el principal enemic del procés no són els opositors sinó que els tenim entre els companys de cursa, als “boxes”. I tu no ho dius noms, però jo sí: amics i compatriotes de Solidaritat Catalana per la Independència, Catalunya Acció i uns pocs –altres- d’Esquerra, etc: dediqueu-vos a contrarestar els atacs dels enemics del procés d’alliberament. Fareu més servei. Del contrari tot és nosa. I ara, ens en cal molta concentració per rompre les files antagonistes a la nostra democràcia i llibertat. Com tu dius sovint, Alfons: “mirada llarga i passa curta”. Per exemple, podríeu/podríem fer d’infanteria, sobre aqueix escamot d’Alí-babàs que és  “Suziedad Zívica Española”. I tants d’altres, que persegueixen la pèrdua de la nostra seguretat i certituds. Per a la vostra tranquil·litat he de dir que el final del recorregut és el que tothom sabem: una DUI, a la “banderada dels quadrets”. Però s’ha d’arribar allà --a la meta-- i no hi podem posar els bous davant del carro. Portem l’avantatge d’una volta si més no. I el circuit està fonament sobre els nostres morts. Al Molt Honorable President Mas el tenim ben estintolat entre tots i, ell, fent-nos d’ariet. Quan ja un lustre no me’l creia. Però ací el tenim, aguantant contra vents i marors. De fet, ja se n’han adonat a España que hi una massa crítica poblacional il·lusionada que depassa totes les expectatives que podien albirar. Ell, ja no és el centre del mal sinó que té l’esquena coberta i liderarà el procés fins la meta. Ni a València tan sols se’n sent dir res en la seua contra personal, com a l’encarnació del mateix “butoni”. Cosa inaudita. Camines pels carrers valencians i sents comentaris d’enveja admirativa a “ser com els Catalans”. Si des de 1707 érem nosaltres els qui anàvem com “cagalló per sèquia” ressagats. Què ens passa ara que portem el comandaments de la certitud? No sabem portar-hi la iniciativa? On és la nostra maduresa cívica? És evident que el procés és una novetat sense precedents històrics en el món. Estem creant una manera nova de fer Democràcia. Des de la diversitat i això (ens) produeix vertigen.  Li ho devem als qui van fer l’asfalt, li ho devem als nostres fills per que puguem circular lliurement. Però –sobretot-- ens ho devem a nosaltres mateixos.


O siga, xiquetes i xiquets, anem a pilotar prudentment “la moto” uns pocs mesos més per a gaudir d’aquesta Festassa que durarà segles.   


 


Octavi Monsonís:


an fet més que començar. Els estats són molt forts, tenen molts mitjans i recursos i cerquen (i troben) el suport dels altres estats. Però on s'estavellen aquests atacs és contra la voluntat de la gent per tirar endavant el procés. De fet, no seríem on som sense les manifestacions independentistes i la decisió d'arribar fins al final.
Dit això, s'ha de remarcar el fet que el procés no ha dit ningú que serà fàcil, ni tampoc com serà, perquè ningú té la potestat d'endevinar el futur. Es farà el referèndum o consulta? Es convocaran eleccions amb la finalitat de declarar la independència? El Parlament declararà la indepèndència sense eleccions prèvies un cop sabut el resultat de les municipals si hi ha un triomf aclaparador de les forces polítiques independentistes? O s'establirà en el seu moment una altra manera d'arribar a la independència?
No se sap, això, però sí que estem certs d'una cosa: la finalitat és arribar a crear un estat català independent. Per això em sembla frívol encastellar-se en una opció i rebutjar les altres. En altres paraules, si s'accedeix a la independència a través d'una consulta prèvia, doncs millor que millor, però si la consulta es fa després de declarada la independència, quin problema hi ha? No entenc, per tant, la posició dels que diuen que consulta o res. No, senyors, el dilema no és o consulta o res sinó independència o res.
I arribats en aquest punt, la gent amb trellat ha d'assegurar el triomf del Sí-Sí i per això tothom ha de treballar per aconseguir tres milions de vots afirmatius, i no caure en discusions absurdes sobre si consulta o res, que només porten al desànim i a la inanició.




Francesc Viladot:


Avui no podria estar més d'acord amb l'editorial del senyor Partal. En aquests moment és molt important que mantinguem el cap seré i no deixar-nos endur per cabòries partidistes. Hem d'estar més units que mai i no fer cas de les múltiples bajanades que es poden arribar a dir. Hi ha molta gent interessada a rebentar el procés, i una de les eines més perilloses que faran servir és la nostra desunió. Utilitzaran la publicitat capciosa, les nostres debilitats i el joc dels egos. Hem de centrar-nos únicament en què volem i empassar-nos les rancúnies personals, les picabaralles estúpides i les enveges. Històricament, als catalans ens han tractat molt malament, i si ara perdem aquesta batalla la repressió serà espectacular.



Mail Obert