Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

18.07.2014

11 de setembre: el dia més important

L'11 de setembre de 2014 ha de ser el dia més important de la història recent de Catalunya. L'11 de setembre de 2012 ens vam sorprendre de la pròpia força i vam entendre que tot era possible. L'11 de setembre de 2013 vam donar una lliçó al món, d'organització, de capacitat, de saviesa política i comunicativa. L'11 de setembre de 2014 és l'hora. L'hora de rematar la feina i d'encarar amb força els mesos més trepidants de la nostra vida.


Per això cal que hi siguem tots. Que hi siguem amb el mateix entusiasme i amb la mateixa alegria que els anys anteriors. Que hi siguem decidits a sobreposar-nos a qualsevol obstacle que ens vulga barrar el pas. Que hi siguem confiats en la nostra força. Segurs que res no ens pot aturar si nosaltres no afluixem.


No hem arribat fins ací gràcies al regal de ningú. Això ens ho hem guanyat a pols, com a poble. Tenir aquest dia a tocar és el resultat de tants cartells penjats, de tantes conferències preparades, de tants pamflets escrits, de tantes conspiracions somniades, de tants quilòmetres caminats, de tants llibres escrits, de tants piulets acumulats, de tantes reunions que semblaven no acabar-se mai...


Milions de persones han fet durant anys tant com han pogut per portar-nos a tocar de la independència. Cadascú des del seu lloc, des de la seua feina, de la més callada a la més pública, de la més avorrida a la més excitant. I ara sí, finalment, ha arribat l'hora. 


Aquesta és l'hora, doncs. L'hora de manifestar-nos, d'eixir al carrer i de dir que volem ser independents. L'hora d'engegar la roda que ens portarà a votar el 9 de novembre. L'hora de conjurar-nos per crear junts un país millor. L'hora de fer impossible cap pas enrere. L'hora de concretar finalment com el Principat deixa de ser una comunitat autònoma d'Espanya i passa a ser un estat independent. El nostre segon estat, després d'Andorra i abans dels que un dia vindran, també, més enllà del Sénia.


Prepareu-vos per escriure la història.








L'opinió dels subscriptors.
 (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)



Francesc Viladot


Vaig votar en blanc la Constitució espanyola del 1978 perquè em vaig adonar que era un engany. Malauradament, el temps m'ha donat la raó. Des d'aquell moment puc dir que sóc independentista, i un dels meus anhels més important en aquesta vida és poder veure que els catalans tornem a ser un poble lliure.No cal descriure la quantitat de vegades que m'he sentit maltractat per Espanya ni les vegades que m'he enrabiat veient les actuacions mesquines i la hipocresia dels polítics espanyols. I també, perquè no dir-ho, moltes vegades amb els pactes a què arribaven, les baixades de pantalons i les submissions a què se sotmetien, molts polítics catalans. El peix al cove tot sovint em treia de polleguera quan era ben clar que se'n podia treure molt més. Com poden ser tan curts de mires -em deia a mi mateix-, si tants sols es tracta de posar els punts sobre les is. Però és el que hi havia, i jo tan sols tenia un vot.Aquest tarannà pactista, que tant sembla que ens infla el pit, més d'una vegada ens ha jugat una mala passada. Per dir-ho ras i curt, feia més aviat angunia, sobretot veient la cara de satisfacció de l'Alfonso Guerra de torn. Ja ens l'han tornat a fotre, pensava jo. Però és clar, en les meves discussions sobre política jo era el radical. Tal com jo ho veia i ho veig ara, era i és, entre altres coses, una qüestió de dignitat. La independència de Catalunya és un deure que tenim amb nosaltres mateixos per poder-nos mirar al mirall.Ara ha arribat l'hora. Per fi he vist que el poble català ha alçat el cap. No tots, és cert, perquè encara veig molta submissió i baixesa moral, però sí una gran majoria. Després de tants anys de sentir-nos humiliats en tot allò que ens tocava l'ànima (i no em refereixo a la pela), hem dit prou. Ens ha costat obrir els ulls, però finalment ho hem fet, i aquesta és la nostra força. No sé si aquesta vegada ho aconseguirem, però més aviat que tard arribarà el dia de la independència, el dia de la nostra llibertat. Aquell dia no serem ni millor ni pitjor que érem abans, però respirarem tranquils perquè sabrem que moltes de les decisions sobre la nostra vida col·lectiva dependran de nosaltres i no d'una gent que no tan sols no ens estima, sinó que ens vol anihilar. Ens haurem tret de sobre un gran pes històric. Per fi s'obrirà la porta de la gàbia i l'ocell podrà volar.




Antoni Carol


“Ara és l’hora”. Quin contrast tan impressionant! D’una banda, en Rajoy badallant i, fins i tot, fent burla del procés (“No se qué de una pregunta…”). Estan mentalment encallats en el “NO”. D’altra banda, la seriositat, professionalitat, generositat i il·lusió del moviment sobirà, amb esment particular de l’ANC, Omnium Cultural, mitjans de comunicació (aquest mateix mitjà digital), el CATN... A més, tot i que no ho sembla en el dia a dia, conceptualment i mentalment estem donant passes de gegant, avançant molt ràpidament: ja ens estem plantejant com actuar l’endemà del 9N; ja hi ha qui està debatent sobre la data idònia per a la “desconnexió”; ja hi ha qui fa un esborrany de la constitució catalana provisional per a començar a caminar; debats sobre com configurar el nou estat... Ells, en canvi, encara es troben en l’estadi de burla respecte de l’anunci de la convocatòria del referèndum per al 9 de novembre: “Nunca se hará porque no es legal”. Són tan ineptes —els de l’altra banda— que no s’adonen que la data per si mateixa, sobretot la data, és un catalitzador monumental: perquè focalitza i concentra forces, energies, sinèrgies i il·lusions. No sabem si reeixirem a celebrar o no la consulta (no imagino com la podrien aturar, però...). En tot cas, passi el que passi, ja res no serà igual. Arribarem a l’11 de setembre amb més velocitat que l’AVE; ells encara estaran “desperezándose” de la ressaca de llurs vacances polítiques (les de l’agost i les de sempre, perquè viuen “del cuento”). S’ha fet molta feina i en resta molta encara. Però acumulem ja una empenta que ve de lluny: un autèntic tsunami. Ja no es pot aturar! “Ara és l’hora”, ara és l’hora d’estar alerta, per quan vingui un altre setembre!




Pep Agulló



Com deia Bertolt Brecht : "Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Aquell que no lluita per la causa pròpia, lluita, doncs, per la causa enemiga,”.
El dia 11 tots contra la indiferència, ara toca convèncer als indecisos. 




Josep Blesa


L’onze de setembre és la vespra dels 9 d’octubre, del 7 de novembre, i del 31 de desembre. De vegades, la història personal  es trena amb la de la teua societat inexplicablement i anecdòtica. Estiu de 1974. Franco encara és viu. Acudírem a comprar teles  i lycres amb mon padrí i uns socis, que, ells sí parlaven valencià amb normalitat. Passàrem per fàbriques de tèxtil de Torredembarra, Sabadell i Terrassa. A mon tio se li va acudir de fer una partida de ruleta al casino de Canet de la Marenda (o del Rosselló) i veure-hi alguna pel·li porno. Fem cap allà. Un dels socis durant la visió de “Du paradis du porno” crida en veu alta... “esta nit em faré la mà !”...el públic assistent...riu. Jo me n’estranye. Som a França. Dormim a un hotel prop del Castellet, baixem a l’endemà a desdejunar i demanen en valencià, perquè de francés, no en sabíem ni piu ningú. El cambrer de la “brasserie” ens digué un “vóstes sou catalans, no?”, els socis de mon oncle digueren rotundament que no. El cambrer retruca..”bé, de Barcelona no, d’on sigui..”...jo reste astorat. Mon tio descobreix sostenidors i faixes que ell fabrica a València en l’aparador d’una botiga del barri perpinyanenc. S’estranya i n’indaga, de com n’han arribat allà?. Hi veu negoci. No traiem l’aigua clara. Quan passem la duana del Voló-La Jonquera, veig que allà, hi ha alguna cosa que no m’ha explicat ningú. Senzillament estem a punt de fer normal allò que existia, existeix i existirà. Quan ningú no s’atrevia a desvelar-nos-ho públicament. L’onze ha d’ésser un punt i seguit...


 



Mail Obert