Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

02.07.2014

Adaptar-s'hi (a la Catalunya independent)

A l'ambaixador dels Estats Units a Espanya li fan unes preguntes profundament malintencionades en públic. N'hi ha un que li retrau com és que no es declaren contra la independència de Catalunya, i es limiten a dir que és un afer intern, 'com si els EUA hi fossen indiferents'. El segon va més enllà i diu que Obama s'ha expressat contra la independència d'Escòcia i que si els Estats Units no pensen prendre posició també contra la de Catalunya. Són preguntes inequívoques. Inelegants des del punt de vista diplomàtic, però molt clares. I la resposta?


Teniu el vídeo ací per a veure el to de la resposta i què diu l'ambaixador. En remarque el final: 'La gent observa la situació, igual com ho fa el govern dels Estats Units. Si les coses canvien les empreses s'hi hauran d'adaptar.' I no ho diu, però de la frase se n'infereix que el govern americà també ho haurà de fer. Si les coses canvien...


Simple, net i clar. Els Estats Units miren i si les coses canvien, si Catalunya es declara independent, no prendran actituds suïcides ni faran grans escarafalls, simplement miraran d'adaptar-s'hi. En el moment actual, sense que Catalunya s'haja declarat encara independent, és difícil de ser més clar. Rajoy ja no va aconseguir ni una frase comprensiva quan va visitar Obama a la Casa Blanca. I ara l'ambaixador americà no regala cap titular als unionistes: si hi ha canvis ens hi adaptarem, simplement, tal com fa la gent assenyada. I tot seguit, quan es desferma la pressió diplomàtica espanyola, matisa que, siga com siga, tot plegat és un afer intern espanyol. És a dir, repeteix allò que la primera pregunta li recriminava que digués.


No cal repicar les campanes, però sí que s'ha d'entendre que aquests gests tenen valor. No diuen que els Estats Units vagen a favor nostre ni que els resultem simpàtics, en cap moment. Però deixen clar, i això és molt i molt important, que l'integrisme espanyol no n'ha d'esperar el suport incondicional: si hi ha canvis s'hi adaptaran. 


En qualsevol país normal, això seria el comportament lògic i raonable. Però, intransigent com és, Espanya s'equivoca greument una altra volta. Si proclamem la independència el món farà això que els Estats Units diuen: s'ho pensarà, estudiarà els canvis i s'hi adaptarà, si és que li convé. 


I això, que tothom pot entendre, desqualifica aquell famós vol interestel·lar de Margallo, que no passarà. Els 207 estats de la terra no seguiran cegament i incondicionalment Espanya faça què faça. I això tan simple i tan lògic sembla mentida que deixen que es gire a favor nostre només per aquest comportament forassenyat seu.



L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Ramon Perera


Al mirar cap a fora el govern espanyol es pensa que Espanya és el melic del món i, és clar, s'equivoquen. Els catalans també hem d'anar aprenent que les relacions internacionals, com altres vegades ha dit en Vicent, es regeixen pel pragmatisme i els interessos.


Segueixo amb un antecedent que val la pena recordar i que ilustra l'esperit pragmàtic dels USA (quan no hi han interessos polítics que passin per davant). Amb motiu de la revolució a Espanya l'any 1936, es van col·lectivitzar moltes empreses, algunes nordamericanes, la més coneguda de les quals Ford Motor Ibérica (que ha derivat en l'actual Nissan Motor Ibérica). El cònsul dels Estats Units a Barcelona adreça al President de la Generalitat una carta datada el 14 d'agost de 1936, que es pot resumir en aquesta pregunta: "que resoluciones han sido tomadas por las autoridades locales para pagar la propiedad americana que ha sido requisada" (traducció de l'anglès al castellà feta pel propi consulat). Es pot ser més pragmàtic?
Per a ells, ara, la independència de Catalunya és un afer intern espanyol. Probablement a l'època de la guerra freda haurien actuat d'altra manera, per tal com a Espanya hi havia unes bases militars que consideraven essencials per al seu enfrontament amb Moscou i no haguessin tolerat cap amenaça per a l'estabilitat política del règim espanyol.




Jaume Jose Orianes


Certament l'Estado espanyol no té gaire habilitat per adaptar-s'hi. Aquesta tardor la Real Academia Española (RAE) treurà una nova edició del seu diccionari de la llengua espanyola (castellana). Recomano consultar la veu "estado" i recordar l'himno espanyol reconegut per Australia al lliurament de premis de la Copa Davis del 2003, o sigui l'Himno de Riego, de la II Republica Espanyola, perfectament interpretat pel trompetista James Morrison.
Segons el nou diccionari de la RAE l'Estado espanyol sorgit del cop d'estat de 1936, l'Estado deixa de ser "estado". Tot i que és l'estat i marc legal que dóna origen a la legalitat vigent, després d'algun que altre referendum i altres canvis legislatius i constitucionals, però sense tornar a les constitucions del 1705.
Certament l'Estado espanyol no té gaire habilitat per adaptar-s'hi i estan preparant un altre "Más se perdió en la Guerra de Cuba". Ho tenen ja tot perdut?



Josep Usó


Està clar que malgrat tots els seus esforços, que els fan i son cada vegada més visibles, no aconsegueixen el seu objectiu. Fins ara, ningú els ha donat la raó en públic. Encara que ho proven de totes les maneres possibles, cap estat s'ha declarat obertament en contra de la independència de Catalunya. Més aviat els han donat respostes difícils de pair segons els seus postulats intransigents i tronats. Però és que hem de veure com pensen, ells sobre ells mateixos. 
Per als espanyols immutables, ser espanyol és el millor que es pot ser, si a espanya ara es pon el sol és només perquè les circumstàncies del moment s'ho porten. I, a més, tots els països de la "hispanitat" malden a cada moment per recordar el seu gloriós passat com a membres del millor i més gran i poderós i bonic i simpàtic imperi que han vist els temps: l'espanyol.
La realitat, el fet que son un estat deutor, en fallida tècnica, sense productivitat, sense infraestructures de transport modernes, amb construccions faraòniques i inútils que es deuen i que no es pagaran mai, amb un 26% d'aturats, amb una manca d'empatia difícil de superar, sense coneixement d'idiomes per part de les seues elits... tot això, per a ells no és important. Com la democràcia. Si entra en contradicció qualsevol opinió o consell amb les seues "essències", qui ha de prevaldre són aquestes "essències ràncies". I aquestes, com els les ha concedit Déu en persona, no es poden ni votar, ni discutir ni tan sols dubtar d'elles.
De bens segur que, si llegiu els titulars del "medios nacionales", explicaran que l'ambaixador s'ha posicionat, sense cap mena de dubte, en contra de la independència de Catalunya. I si voleu, feu la prova. 
Ni cas. Els catalans a treballar per la independència, que no hi ha terceres vies. De fet, al País Valencià, ni tercer carril per poder circular amb emple europeu, ens posen.


Josep Blesa


Cal mentalitzar-nos de que estem sols. Que som una espècie humana que ocupa un espai i una cultura. I que per a sobreviure hem d‘adaptar-nos evolutivament. Usant el temps interaccionant-hi en simbiosi amb la resta d’habitants i ecosistemes del planeta. No-res és estrany a la nostra existència i, a l’inrevés: res no ens és estrany. Que tota ajuda positiva que ens vinga caldrà que siga conreada prèviament.

En el cas concret dels Estats Units d’Amèrica, supose, que els fem certa gràcia per diversos motius. En l’actualitat perquè els recordem els seus “pares fundadors” d’alguna manera. Els recordem també quan, ells, amb la seua independència crearen la democràcia representativa actual i el liberalisme. Els remembrem una certa actitud èpica front el poder de la metròpoli. Els recordem que també som la destil·lació “melting-pot” d’una barreja de cultures sempre oberta a acollir-ne més.

Si recordeu en la presentació d’en James Costos com a ambaixador d’EUA per a Andorra i Espanya va fer molta incidència en fra Juníper Serra.

Ells, ara, són el gresol madur de la cultura i amb internet tenen accés a multitud d’actuacions en aquell món fetes per gents d’ací: des del menorquí Jordi Ferragut, el Nova York del cabanyaler Rafael Guastavino, l’Exposició Universal de Xicago del valencià Ernest Fenollosa fins a les idees de liberalisme humanista de Sala-Martin o les obres de Calatrava. J. Costos, darrerament també ha fet incidència de la Ford dins de l’entrellat productiu tant americà com el d’ací encomanat pel Sr Obama. Si recordeu l’administració Obama recolzà la G. Motors i deixà caure Detroit.

N’era un empresari, però també persona d’una àmplia cultura que, en qualsevol envit, en tira mà, com en aquella presentació a la Politècnica de València, tot relacionant negoci-intercanvi comercial-treball-petit empresari i cultura plural.

Si hi ha una diferent percepció de l’administració estadounidenca actual és que ells, com nosaltres, compartim una cultura de l’esforç creatiu. L’esforç que ens va fent evolucionar tot adaptant-nos-hi. Això és el que ens fa que en aquesta “querelle parmi Anciens et Moderns” tenir un cert avantatge respecte a qui volen la foto fixa. L’esdevenir de la humanitat no es detura jamai. Malgrat que alguns vulguen congelar un temps que mai no existí. Sols existeix –sectàriament- en els seus llibres d’arrel dinovesca i l’aparell legislatiu que encara gosen de publicar en el BOE.   

Observeu la tendència espanyola persistent a submergir-nos endins la (seua) història en qualsevol debat banal o intel·lectual. El debat a 13tv d’Alfred Bosch i front a sis o set “espanyols professionals” fou paradigmàtic. Sempre la mateixa tàctica: la història com a fets consumats. El procés tortuós i evolutiu de qualsevol societat explicat com a un daguerreotip color sèpia. Ni qüestionable ni debatible. Estic adherit al grup Thinkprogress que repensa el món en multitud de vessants humanes i curiosament una de les la referències al conflicte polític que mantenim amb l’Estat Espanyol ho diuen a propòsit de la manca de maduresa democràtica a l’Orient Mitjà que s’assembla a la violència practicada per la governança de l’Estat Espanyol contra catalans i bascos, en comptes bona relació. Trec el paràgraf que podeu comprendre sense massa esforç. 


“Couldn’t it possibly be the case that high levels of ethnic and sectarian pluralism are intrinsically difficult for polities to overcome? That the history of, say, Spain has been marked by a high degree of tension — including violence and even civil war around questions of secularism and the relationship of Catalonia and the Basque Country to the central government.”

Tampoc hem d’oblidar que James Costos és l’ambaixador estadounidenc per a Andorra. No n’hem de perdre cap ni una, de pistonada, que tinguem a l’abast en aquest equilibri de forces mundial.




Keman Heinz:


La meva interpretació del silenci de molts politics estrangers es en realitat una acceptació en coberta sobre la voluntat del poble català per exercir el seu dret a decidir igual que el significat del silenci administratiu. El Govern de Catalunya i el d’Espanya estan intentant a corre cuita guanyar-se adeptes a les seves tesis i Espanya creu fermament que guanya per golejada.   Per ser “políticament correcta”, l’ambaixador americà en tenia prou contestant que era un assumpte intern entre Espanya i Catalunya ja que sap prou bé que qualsevol declaració aixeca molta polseguera en aquests moments però ha volgut anar molt mes enllà com explica el Vincent i això fa tota la diferència.  El silenci també es música i per tant tinc l’impresió que tots aquells politics que no estant donant corda a les declaracions diàries en contra de Catalunya per part del govern espanyol es que estan mes d’acord a que es pugui exercitar el vot.  Gracies senyor Costos posant unes notes de música tant harmòniques a la nostre causa! 


 

Mail Obert