Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

03.06.2014

La tercera via és Felipe

Sotragada, i de les grosses, ahir. La dimissió de Juan Carlos va agafar de sorpresa tothom i, en conseqüència, van començar a planar dubtes. Al matí polítics i periodistes vam provar d'entendre les claus de tot plegat --jo, amb aquest editorial publicat moments després de l'anunci. I al vespre tots vam restar pendents d'unes places que foren l'indicador de quin nivell podia atènyer la protesta i la revolta republicana.


A les places el malestar va ser molt visible, però no pas volcànic, en absolut. I això em va refermar quin era el rerefons fonamental d'aquesta escenificació tan dramàtica de la dimissió del rei espanyol: el nou de novembre. La monarquia pot aguantar encara, podria aguantar encara, mobilitzacions republicanes com les d'ahir. Sense gaires dificultats. No ve d'ací, el perill. Pel règim, el perill, allò que els obliga a moure fitxa amb molt de risc i activar 'la gran maniobra' és el 9-N: perquè més de dos milions de vots dins les urnes per la independència són el final, un adéu sense marxa enrere. Simplement. I per a mirar d'impedir-ho els queden poc més de cinc mesos, que seran poc més de quatre quan Felipe siga rei. Han perdut dos anys clau i ara ja no tenen marge per a fer canvis suaus. Fa temps que dic i escric que el problema d'Espanya és que ha de girar un portaavions en una riera, i això és molt perillós. Ve-t'ho ací.


M'agradaria que tots plegats fóssem conscients de dues coses. Primera, molt important, que la situació no és igual al País Valencià i a les Illes que al Principat. El 2015 tots dos territoris continuarem formant part --provisionalment-- d'Espanya, cosa que no crec que siga el cas, ja, del Principat. I, per tant, el debat hi té una importància que no es pot esquivar. Al Principat, tanmateix, em sembla que cal no admetre ni excuses ni confusió. La forma d'organització de l'estat espanyol és una qüestió negligible quan damunt la taula hi ha, ni més ni menys, la convocatòria d'un referèndum d'independència. Si Felipe fa una proposta l'escoltarem i en tot cas la votarem. Però res més. Tot depèn de nosaltres i el procés continua. Amb la data marcada en el calendari, com molt bé va dir ahir el president Mas.


Però, i aquesta és la segona cosa, no podem passar per alt tampoc que Felipe arriba per fer allò que ni son pare ni Rajoy no podrien fer. Altrament, res no tindria sentit. I, per tant, la consulta del 9-N té molts punts que es faça, avui més que mai. Fins i tot legalment i acordada. La maniobra, si és que tenen temps de fer-la, serà presentar el relleu monàrquic com un canvi de soca-rel que promet un país millor per a tots. Atenció al discurs de la coronació i al viatge immediat a Catalunya que puc intuir que farà el nou rei. El monarca tindrà aleshores l'autoritat per a fer creure al lector de la irritada premsa madrilenya que cal un acord amb els catalans i una sola oportunitat de fer una proposta que els catalans escolten. Si una part dels ciutadans del Principat s'ho creu i es pensa que amb Felipe hi ha una altra Espanya possible, aleshores les xifres del referèndum podrien canviar. I si no se'n surten, si més no hauran fet tant com hauran pogut per capgirar la tendència.


Per això la catarsi històrica, impensable fa només quaranta-vuit hores, és un fet. Total. Algú havia de moure ràpidament el tauler o Espanya tenia la partida perduda. No ho podien fer ni Rajoy ni Rubalcaba, de manera que ho ha fet Juan Carlos. Ara continuen tenint la partida perduda i assumeixen uns riscs enormes, però si més no tenen un pla: la tercera via es diu Felipe i ja veurem si quatre mesos abans del referèndum el nou Borbó és capaç de canviar res.


 


 


PD. Dues curiositats. La primera és que fa 226 anys de la darrera vegada que un rei espanyol va succeir amb normalitat a un altre rei. Fóra bo que aquells qui parlen tant de l'arrelament de la monarquia no fessen tantes trampes.


La segona. Em sorprèn que entre els qui defensen que això no té res a veure amb Catalunya ningú no es pregunte com és que cinc mesos abans del referèndum un pare no aguanta la pressió i posa el fill al capdavant de la situació políticament més perillosa que hom puga imaginar, quan més feble és i sense tenir prou marge de maniobra. És una pregunta retòrica, és clar.


Mail Obert