Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

27.05.2014

La por de l'Espanya descarada

Per mi, la imatge més definitòria de les eleccions es va veure dissabte, quan el Reial Madrid, a Lisboa, va empatar un partit que l'Atlètic de Madrid ja tenia al sac. Rajoy, com si només fos president d'una part dels espanyols, va saltar d'alegria com un boig. I Florentino Pérez, amo de constructora i poder fàctic total, va anar a abraçar José Maria Aznar. Després TVE va connectar amb la plaça de la Cibeles per fer la celebració i --oh, casualitat-- la càmera enfocava un cartell del PP. I el Madrid hi va anar una hora i mitja més tard del límit imposat per la junta electoral. L'acte era prohibit, però allà, fent saltirons, hi havia la meitat de la cúpula del PP. L'Espanya descarada. Casillas va dir que era més important la victòria del Madrid que no la d'Espanya al Mundial i tot va restar clar. L'Espanya descarada, al capdavall, és la tribuna presidencial del Bernabeu, les famoses quatre-centes famílies. I no hi creuen, en Espanya. Només creuen en el saqueig. En ells, per tant.


Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s'han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.


No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.


Serà flor d'un dia, tot plegat? A mi no m'ho sembla, però tampoc no serà un canvi ràpid i definitiu. Tanmateix, la tendència és clara. Crec que els mandarins de la transició, tots, s'han fet vells i ja no connecten ni amb la societat espanyola mateix. Els seus mètodes, les maneres de fer, la prepotència... simplement ja cansen. La setmana passada El País --pobrets-- va titular a tota pàgina que les europees refermarien el bipartidisme. Però ara --ai, senyor-- ja no passa allò que ells volen i dicten des de la portada, com passava en aquelles dècades d'abans que tant els divertien, tan plenes de regals.


Des d'ahir, la por de l'Espanya descarada és que això realment siga una tendència seriosa, sòlida i que s'acabe la festa. Amb una abstenció tan enorme, les europees no són el millor test imaginable, certament. Però per les cares que veig estic segur que l'Espanya descarada mai no havia vist la por tan de prop. Mai d'ençà que Franco va fer rei Juan Carlos perquè tot quedàs 'atado y bien atado' i perquè ells poguessen continuar fent com des de fa segles. Les quatre-centes famílies.



L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)


Pep Agulló: Veure la devallada de l’enemic sempre és un xic catàrtic, sobretot tot perquè van descarats i es mostren esperpèntics. A l’orgia de les quatrecentes families també s’hi afegeixen (en formen part) l’Estat i la Corona, però alerta perquè se’ls està esllavisant la primera muralla, els seus governs: el bipartidisme del PP i del PSOE fa aigues per tot arreu, i la Rosa, en Rivera, l'Alejo, etc.. no els serveixen per fer de contenció, de protecció de les essències espanyoles. Jutges, bisbes i militars s’ho miren amb preocupació, i aquí veig la part més fosca del procés, la darrere carta de l’Estat. Si tot fos com abans, amb un “pronunciamiento" estava solucionat. Ara estan de caiguda lliure, ja no connecten ni amb el seu propi electorat, això vol dir que totes les mentides, calumnies, prepotència, fatxanderia…que han utilitzat per tapar-se les vergonyes se’ls giraran en contra d’ells. Aquesta és una de les dades més significatives (en clau espanyola) de l’enfonsament del govern en aquestes eleccions.


Joan Calsapeu-Layret: Humor agre, cinc minuts de més fins que el Madrid guanyi... li ha costat anys i un "paston" a la casta, però a ells no els importa perquè ho hem pagat tots amb l'entramat promiscu, com molt be descrius. El rastre del poder de la dictadura. "Podemos", poden aglutinant indignats del 15M radicalitzats en contra de la casta dominant, el sistema establert. Motivats pels desequilibris socials, habitatge, sanitat, educació, atur, treball en condicions.  Amb l'ombra de Carlos Jimenez Villarejo, en contra de la sobirania de Catalunya, que podria tenir punts en comú, amb el MSR. Sí. Pablo Iglesias, en canvi mostra acceptar, com en la línia de IU, el dret ha poder decidir. No em fa malpensar. Molta gent il·lusionada. Critica. Radical.


- Conjuntural?


- Veurem !


Narcís Lleuger: L’enfonsament dels dos grans partits espanyols és la conseqüència de la perversió democràtica ancorada a Espanya des de la mort de Franco. Expliques molt bé aquesta promiscuïtat indecent entre tots els poders de l’estat per embutxacar-se com més millor. No hi ha llei perquè les lleis són pura disfressa legal que permet tots els tripijocs. Ho hem vist clarament nosaltres en el tema de l’Estatut rebregat pel Tribunal Constitucional o ara mateix els tribunals suprems contra la immersió lingüística.El resultat d’ahir, al meu entendre, és que Catalunya guanya i Espanya, aquí, perd. Inequívocament. Esquerra venç i CiU guanya molts vots: victòria compartida!  La nostra llibertat s’albira més a prop. Crec que és una lectura de les dades feta amb el cap serè.


Josep Usó: Crec que la por que s'observa des del diumenge al matí en les cares del polítics, periodistes i empresaris del règim, ja es venia covant des de fa molts i molts dies. Si bé les enquestes no es publicaven o s'insistia molt i molt a matisar-les d'una manera que quasi seblava ridícula, la processó anava per dins. I ells ja sabien que el resultat anava a ser desastrós. Possiblement no tan terrible com ha estat, però jo recorde que es parlava que el PP no passaria de 19 diputats. I el mateix diumenge jo pensava que quedar-se per baix de 18 seria el pitjor que els podia passar. I em vaig quedar curt. I del PSOE, que ni té discurs, ni candidat, ni res de res, ja no cal ni parlar-ne.
Ara, tot son excuses, explicacions en diferit, aclariments, explicacions impossibles i ridículs impagables. I, sobre tot, ara que han perdut bous i esquelles, això no és important, perquè d'ací a un any, ja ens haurem recuperat, tot anirà millor i bla, bla, bla.
Al meu parer, no s'enteren de res. Els han fet fora del negoci i ni tan sols saben què ha passat. 
Pel que fa als catalans, no cal fer res diferent. Seguir fins el 9-N. 
I els valencians tenim bons motius per felicitar-nos. Ens hem compromés amb compromís.


Jaume VallCompletament d'acord. Compte amb les ofertes que des de Madrid ofereixin als líders de CiU i ERC. En principi hem de creure en les paraules del president Mas en el sentit que qualsevol resposta a propostes del govern espanyol ha de passar primer per les urnes catalanes. Però compte.I el segon perill. Si per les bones, amb dites ofertes, pactes, etcètera,  els poders fàctics centralistes, -aquestes quatre-centes famílies- no obtenen la rendició catalana, aleshores siguem conscients que ho provaran per les dolentes. Com?  Jo no ho sé, però qui ho hagi de saber que en sigui molt conscients. Un animal ferit és molt perillós.


Àlfons Sànchez: Exacte. Por. Ja els tocava a ells. Com haurà sigut la davallada, que eixa hipotètica unió entre els dos grans partits, que va estar present durant gran part de la campanya, sembla ara molt menys factible. Potser, ni unint forces d'ací any i mig puguen evitar cedir el poder per primera vegada. 

Però compte! Ara rebran una pressió immensa per part de tota la màfia que porta anys beneficiant-se. El temps, de sobte, ara juga en contra d'ells. I això els posarà neguitosos i els farà encara més perillosos del que ja són ara. Es reuniran, buscaran "solucions" tramposes per mantindre els seus privilegis. Primer potser dubtaran, però després de les autonòmiques, quan es confirme que el bipartidisme será, per fi, història, deixaran de dissimular i seran més perillosos que mai, amb mesures totalment antidemocràtiques (no m'estranyaria que il·legalitzaren partits que creixen massa, o que tanquen autonomies). 

Però de tot açò es pot beneficiar l'independentisme si, com jo crec, davant l'amenaça de perdre els seus privilegis, enfoquen eixe nou gran "problema" i renuncien de facto a intentar impedir allò que ja saben que tenen perdut. De sobte es troben amb recursos limitats per mantindre oberts tots els fronts. I aquest nou els podria suposar desaparèixer. Ells sabran quines són les seues prioritats. Ara, per fi, entenen el que és tindre por...



Mail Obert