Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

07.05.2014

El problema ja és Espanya

Una prèvia: la premsa que importa és l'anglosaxona. Un article al Frankfurter Allgemeine Zeitung és important. Una columna a Le Figaro també. I un reportatge al Corriere della Sera. Però la premsa que llegeix tothom que decideix alguna cosa en aquest món és l'anglosaxona. El Financial Times, The Wall Street Journal, The Guardian, The New York Times. I aquesta és la més clarament favorable a la reivindicació catalana.


I ara anem al tall: cal llegir amb lupa l'editorial del Financial Times sobre Rajoy i Catalunya. Diu coses molt gruixudes i significa un canvi d'actitud enormement important i significatiu. I molt positiu per a nosaltres. Perquè sense cap escletxa de dubte deixa clar que el problema no és Catalunya sinó Espanya. Rajoy, en concret. 


El Financial Times diu de manera inequívoca: 'Rajoy ha de desfer-se de la idea que el sentiment dels catalans canviarà si la crisi econòmica remet. El desig d'independència dels catalans no és passatger.' I encara ho rebla així: 'El primer ministre espanyol ha de cercar un compromís. No es pot amagar rere la constitució argumentant que bloca el camí cap al referèndum o la independència. En un sentit estricte és així. Però la constitució hauria de poder acomodar algunes de les demandes dels catalans sense arribar a trencar Espanya. Ara és l'hora de reconèixer-ho.'


L'editorial, i això és molt significatiu, no acusa els catalans de res, ni una sola vegada. Ben al contrari. Diu que la situació, especialment pel que fa al dèficit fiscal, és insuportable i recorda com n'és, de multitudinària, la demanda d'independència i l'exigència del referèndum. Les acusacions, totes, van de dret a Rajoy. I això és un senyal més, i públic, que als centres de poder europeus el problema català comença a ser el problema espanyol. El Financial Times no fa editorials de qualsevol fotesa ni a la babalà.


Certament, el text no defensa la independència, ans reclama la tercera via. Però això no em preocupa gens. Perquè no hi haurà tercera via. Hi haurà un xoc de legitimitats en què la qüestió més important, vista des de l'estranger, serà saber qui en té la culpa i qui n'és el responsable. Qui ho ha de pagar. I si el Financial Times, la bíblia del poder, ja sap que és Espanya només ens cal esperar el desenllaç de tot plegat. Tic-tac, tic-tac...



L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)


Pep Agulló: Completament d'acord. Les afirmacions del Financial Times (un dels portaveus dels centres de poder a Europa) constaten també el caràcter irreversible de la voluntat de Catalunya cap a la seva sobirania com un greu problema d’estat i avisen (es pensen que els dirigents espanyols són cecs. No! són espanyols). Tenen l’ull posat en aquest fabulós dèficit públic espanyol (100 del PIB). Catalunya independent en pagaria una part, suposo, però Europa veu més a llarg plaç. El que quedaria d’aquest  Estat ibèric es beslluma que no podria remontar la situació. Iria ampliant aquest dèficit fins a convertir-lo en inasequible per la mateixa Europa. Només per això volen una solució sense trencar Espanya.


Josep Usó: En aquella magnífica sèrie que és "Sí, primer ministre", el personatge de Sir Humphrey afirma, en un moment donat:
- El Financial Times és el diari que llig la gent que posseeix el país.
Realment, que un diari com aquest dedique un editorial al tema de Catalunya és molt revelador.
Però jo, personalment no crec que mariano Rajoy siga capaç d'entaular cap mena de negociació. Gairebé sobre res. Al capdavall, la seua estratègia és deixar passar el temps i que les coses es solventen soles.
El problema és que no es resolen. Les infraestructures necessàries segueixen esperant al llimb, mentre es segueixen malbaratant diners en obres faraòniques i inútils. Com l'AVE a Galícia, per exemple, o l'ample europeu de castelló a València per tal que l'AVE puga unir Castelló i Madrid. I també té el problema, gros, dels fanàtics nacionalistes espanyols que ja fa molt temps que han perdut el món de vista.
Caldrà veure si es manté l'esperit lúdic dels catalans. Això em sembla important. Si tothom ha de pensar igual en el nou país, no serà massa positiu. Ens necessitem tots. S'assemblaria massa al passat (encara present).
També seria important que la nova república no deixés de pensar en tots els territoris que restarem, de moment, dins d'Espanya. No oblideu que som molts els qui recolzem el procés des de fora del Principat. I, com molt bé dia ahir Rossana Cantavella, no sempre ens sentim ben tractats o considerats des del nord. 
Però continue essent optimista. Al capdavall, per al 9-N, només resten cent huitanta-sis dies. Cada vegada menys.


Manuel Gil: Tot i ser clar que l'article responsabilitza el govern espanyol de l'actual impasse amb el problema de legalitzar el referéndum, també és cert que mostra preocupació pel desig d'independencia dels catalans, que sols puc entendre per la por de com pagaria l'estat espanyol, sense Catalunya, el deute que te pendent amb el mon financer. Aixó em fa pensar que en una possible negociació si es declarés la independencia, las pressions a Catalunya per part del món finacer per assumir una part important del deute espanyol serien molt fortes. 


Víctor Serra: Això que dius es molt cert però els sobiranistes hem de tenir clar que ens la juguem a cada elecció i si ens quedem a casa, per exemple a les europees, això serà interpretat com un retrocés en el procés. I el FT ho dirà (encara que Fisas digui que els tenim dominats)

Mail Obert