Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

05.05.2014

Raimon

Raimon, aquests darrers dies, ha estat objecte de debat per la seua posició sobre la independència. No ha dit que hi vaja en contra, sinó més aviat que l'incomoda, que ell no s'hi sent, independentista, perquè creu que farà mal al País Valencià. Hi ha hagut reaccions de tota mena, moltes de sensates però algunes molt forassenyades, que a mi m'han alarmat particularment.


És sabut que pense ben al contrari, però per això mateix trobe que la seua posició és especialment interessant i important. Raimon és un home estricte. No improvisa mai i té un rigor llegendari. No ha fet mai cap cosa perquè fóra fàcil i més aviat n'ha fetes moltes de difícils, algunes que tots hem aclamat i algunes que no hem comprès, com ara quan va anar a cantar en aquell festival per Miguel Ángel Blanco. De l'estima de Raimon pel país, simplement no cal ni parlar-ne.


Des del festival del Camp Nou, però, hi ha un rum-rum interrogatori al voltant de la seua figura. Per què no diu que va a favor de la independència? Per què calla? Un article de Joan-Lluís Lluís ací, a VilaWeb, i una entrevista a Catalunya Ràdio han desfermat finalment el debat.


Tampoc no en faré un gra massa. Ni ell no ha dit res que es puga criticar ni el país s'ha sentit col·lectivament molest. Ahir, en una trobada a la qual vaig assistir, un home va dir que fins i tot si Raimon anàs contra la independència de Catalunya caldria admetre, abans de criticar-lo, que ell ha fet més per la independència de Catalunya que la gran majoria de nosaltres.


Hi ha actituds que jo no puc compartir. Com per exemple de pressionar algú perquè prenga una posició pública en aquest debat, com feia Joan-Lluís Lluís. No veig per quina raó ningú haja de dir què pensa si no ho vol dir. Ni invocant el seu paper públic, no em sembla assenyat. Aquest moviment és un moviment d'homes i dones lliures que fem això que fem perquè ho volem fer, i així ha de continuar essent.


I, evidentment, m'alarmen i m'entristeixen infinitament més els comentaris d'alguna gent en les xarxes socials i les ràdios que l'acusen de trair el país o l'envien directament al bàndol dels del no. Hi ha gent molt ignorant, però aquesta no m'espanta: açò es guareix llegint. Em preocupa aquella gent que es veu d'una hora lluny que se sentiria còmoda si el nostre moviment reproduís allò que critiquem tant de l'espanyolisme.


Vull un país que respecte per damunt de tot la llibertat de pensament. Vull que la nostra república siga plena de dissidents, de gent que ens obligue a millorar i ens impedesca de caure en el conformisme. I és això que Raimon ha fet tota la vida i fa ara. Els qui fallem, si de cas, som nosaltres si perdem de vista que no és obligatori de creure en la independència o de signar sense crítiques aquest eslògan o aquell. I si no sabem distingir entre aquells qui insulten, fan trampa o simplement cerquen el seu profit personal i aquells qui despleguen raons elaborades per a posar en qüestió les conseqüències d'això que fem. A gent com Raimon, cal respondre-li amb el rigor que mereix. I, en tot cas, donar-li les gràcies per no haver-se deixat endur per l'entusiasme i continuar actuant com un gran referent intel·lectual que ens obliga, i ja fa tantes dècades!, a preguntar-nos què fem.




L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)


Rafa Xambó: Totalment d'acord amb la lectura serena i respectuosa que fa Vicent Partal de les declaracions de Raimon. Personalment, preferesc mil vegades més homes com Raimon als abrandats patriotes que perden fàcilment l'oremus. Senzillament, a Raimon l'avala una llarga trajectòria de fidelitat. D'una altra banda, caldrà pensar ben seriosament què passarà al País Valencià l'endemà de la independència de Catalunya. Em fa l'efecte que aquest procés també ha reforçat el regionalisme principatí que es complau amb el recurs estètic als valencians, és a dir, amb la referència eventual al País Valencià per a, tot seguit, continuar ignorant-lo. Si en voleu exemples, podem començar l'inventari.


Eduard Solà: Jo també m'he esglaiat al llegir alguns comentaris al Twitter al respecte de la polèmica. En Raimon té tot el dret del món a no posicionar-se, o a sentir-se incòmode en el marc d'aquest procés, la qual cosa no fa més que apuntar en els matisos del mateix, penso, més que en el conjunt del procés en sí. El que al meu parer em sembla raonable de criticar és el fet que pensi que la independència del Principat perjudicarà al País Valencià. Precisament, amb un estat propi podem donar molt d'oxigen a la resta de la nació, però ves, qui no ho vegi així també està en el seu dret.


Mercè Roura: Sap greu que un cantant tan admirat com Raimon , el critiquin per que opina educadament de cami que hem triat. Les disecions poden fer meditar sobre esculls que no hem atinat. Tots els parers son valids i repectables. I aixo es la democracia , el pensament unic es un altre cosa que ja varem viure durant 40 anys.


Carles Matute: En primer lloc, voldria comentar ‎que, d'entrada, sí que em va sorprendre la postura d'en Raimon. Més que res per que, penso, ens va agafar a més de quatre amb els pixats al ventre però, haig de confessar que al cap de pocs segons em vaig fer la reflexió aquella de que cadascú és lliure d'opinar com vulgui. Per feina baixo sovint a València i, per això, "coneixent el percal", en el context del seu raonament en Raimon té més raó que un sant. Algun cop ja he comentat que la situació al País Valencià no és, ni de bon tros, la que a molts ens agradaria que fos.


I en segon lloc, deixar palès que si en aquest aspecte hi ha algú que no és sospitós de res‎, aquest és en Raimon. No veig perquè s'ha aixecat tanta polseguera. 


Josep Usó: Recorde la primera vegada que vaig anar a escoltar Raimon. Com també el primer disc que em vaig comprar d'ell. Recorde també com, abans de cangtar cada cançó, en feia una explicació. I era, sempre, molt entenedora. Més endavant, fins i tot el vaig arribar a conèixer personalment. Poc, però em semblà una persona intel·ligent i molt sensata. 
Cal anar amb compte. A qualsevol país ha d'haver dissidents. I el país serà més fort quan millor els tracte. Al capdavall, de la dissidència neix, molt sovint, la idea per continuar avançant. Tant en política com en ciència. 
Els dogmes sempre son perillosos. En el cas de Catalunya, hem de recordar que els especialistes en dogmes no son els catalans. I, sempre, sempre, abans de jutjar algú, cal escoltar-lo.


Carles Santana: Això del Raimon potser no és important com a fet aïllat, però és simptomàtic. Entre les reaccions més fora de lloc que he pogut llegir en diaris digitals abunda una que com a valencià que viu a Catalunya he hagut de sentir molt sovint i que ve a dir que el concepte de Països Catalans és més aviat una nosa pel procés que viu la Catalunya autonòmica en aquests moments. En Raimon és valencià, com tu, Vicent, com jo. I per tant es mira el món des de Xàtiva. I des de Xàtiva el procés no es veu com des del barri de Gràcia, posem per cas. En el millor dels casos molts valencians ens sentim exclosos d’aquesta festa. Molta gent que ens hem jugat més que la majoria dels principatins perquè ens hem reivindicats com a catalans en territori hostil. De vegades hem arriscat la integritat física i tot, per no parlar de la incomprensió dels nostres veïns. I ara la participació valenciana en el procés es redueix a les cançons d’Obrint Pas i poca cosa més (ni en la gigafoto de la Via Catalana no hem sortit els valencians). I no em vingueu amb el pretext de la no ingerència en afers valencians. Hi ha moltes maneres d’incloure els PPCC al procés.


Com en Raimon jo no estic en contra de la independència de Catalunya, com no ho estic de la d’Andorra. Si finalment els principatins voten el 9 de novembre me n’alegraré pels amics i perquè haurà guanyat la democràcia. Però jo a festes on no m’han convidat no hi vaig, qüestió d’educació.


Com en Raimon vull que els principatins puguin votar. Com en Raimon em temo les conseqüències que tindrà la possible independència de la Catalunya autonòmica per al País Valencià i la resta de territoris catalans que quedarien a Espanya i França. I com en Raimon porto tota la vida lliutant pel reconeixement de la meua identitat, així que lliçons de catalanitat, poquetes.


Octavi Monsonís: Sóc valencià i des d'aquesta València maltractada per la seua catalanitat lingüística, perseguida i anorreada per parlar valencià, foragitats els mitjans en català, amb les retallades i anuŀlacions de línies d'ensenyament en valencià, ocultats cantants i escriptors en valencià, he admirat i admire aquest valencià universal anomenat Raimon que ha fet tant per la nostra llengua i cultura.

Sóc valencià, i Raimon ha estat un dels meus referents vitals, una de les persones que ha format part de l'embalum d'influències que m'han fet ser com sóc i com pense. En tinc la discografia completa i, fins i tot, el pròxim cap de setmana aniré a sentir-lo a Barcelona. Sóc valencià i pense que el futur està per escriure, el nostre, el valencià, i crec que l'escriurem millor amb una Catalunya independent. Em dol i em decep, per tant, que en Raimon no participe de la meua iŀlusió i, especialment, de la iŀlusió de milions de catalans que veuen la seua llibertat a tocar de la mà. Sóc valencià, i com que cadascú és lliure de pensar el que vulga, bé està que ho manifeste. Hauríem volgut els seus cants en el camí de la llibertat com a poble. No hi seran. D'altres cantants ens les forniran.

Sóc valencià, i Raimon continuarà sent el meu referent que ha sigut i continuaré sentint les seues cançons i continuaran agradant-me, però hauria desitjat veure'l al costat dels catalans, compartint les seues iŀlusions per una terra lliure i per una llengua i cultura plenes. No serà així, i és una pena, i jo em sent profundament decebut. Malgrat tot, gràcies, Raimon, perquè poca gent ha fet i farà més que tu per la nostra llengua i pel nostre país.


Pep Agulló: En primer lloc, les opinions d’en Raimon, com qualsevol altre gran referent intel·lectual, sempre aixecaran polémica, d’això es tracta i ell n’ha de ser conscient. Perquè si volem un país de dissidents també volem ser crítics amb els dissidents que no pel fet de ser-ho se’ls ha de “respectar". La seva obra, la seva aportació al combat antifranquista, per les llibertats democràtiques, etc…l’honoren. Ara, com a referent de la lluita contra Franco, la seva figura sempre es va deixar mediatitzar per l’estalinisme del PSUC, i en aquest sentit sempre he sigut més aprop d’un Lluís LLach més llibertari, més revolucionari per posar un altre referent. Opinions.


El que em sembla que no es pot fer, amb una personalitat com ell, és llençar una opinió sobre el tema de la independència de Catalunya dient que no s’hi sent perquè podria provocar conseqüències negatives pel País Valencià. Un tema tan important no es pot despatxar amb una frase tan discutible i tan poc argumentada. Quan menys és una resposta irresponsable perquè deuria saber que els mitjans unionistes ja n’han fet dels seus pobres arguments munició. Per tant em sembla absolutament legítim que no se senti independentista però que argumenti les declaracions per no donar carnassa als unionistes. En aquest cas l’afirmació, respectable sí, però inconsistent, no té rigor, i això em sembla poc responsable a aquestes alçades de la lluita.


Francesc Aguilar: Crec que Raimon s'ha fet vell i si en un moment va liderar alguna cosa en la cançó protesta, evidentment ara no lidera la política catalana i ni tant se vol és una veu política destacada. El seu raonament de que la independència de Catalunya pot fer mal al País Valencià no ho veig amb  força, ni  per anar en contra de l'alliberament de Catalunya ni contra de l'alliberament del País Valencià. És l'opinió de un valencià que ha decidit viure a Catalunya, una opinió més d'una persona de les arts i la cultura catalana que diu que no és independentista, però penso que no s'hauria de sobrevalorar. Una persona, un vot.


Maria Gemma Roca: Llibertat per opinar, per parlar i per escriure el que es pensa. Això volem tots. Llibertat per dir "Bon dia" a un carrer d'un poble català sense que et contestin "A mí se me habla español" mentre t'intimiden amb el puny. Llibertat per aprendre la nostra llengua a l'escola i no als 30 anys i d'amagat.


Llibertat per saber que els nostres impostos serveix-en per cobrir les nostres necesitats públiques, no per enriquir empresaris corruptors i polítics corruptes. Llibertat per ser sense demanar perdó cada dia per ser. Que'ns costarà Deu i ajuda ? I tant ! I, si van mal dades, pagar el beure a més de passar per cornuts. Pero sería molt pitjor no intentar-ho.


Això estem fent. I tot el meu respecte per en Raimon i per tothom que no opina com jo. Faltaria més !!


Joan Guasch: El pitjor enemic de l'independentisme és l'independentisme mateix, potser massa acostumat a un integrisme que exclou el debat profund sobre el camí que estem fent. La transversalitat que s'ha aconseguit fa que alguns independentistes-de-tota-la-vida se sentin com si se'ls hagués pres alguna cosa pròpia i això els torna intransigents amb aquells als quals se'ls exigeix un posicionament públic que no té perquè donar-se, per les raons que sigui. El català profund és arrauxat i dona massa coses per fetes sense buscar més enllà del desig del somni acomplert. Però el desig s'ha d'omplir de continguts: històrics, econòmics, filosòfics, morals... i això costa. Per això cal ser molt curosos amb persones com en Raimon, perquè ens poden donar l'excusa per buscar més raons, més camins, més arguments en llocs del pensament en els quals encara no hi havíem pensat. Som valents perquè hem iniciat un camí ple d'incerteses quant el més còmode hauria estat quedar-nos a casa a veure-les venir, però hem de saber gestionar aquesta valentia per no  caure pel pendent de la desqualificació fàcil i l'insult barroer. Com que és un camí dificilíssim, se'ns exigeix ratllar gairebé la perfecció, formal i profunda, però és el que cal per arribar a bon port. Cal fer el que convingui per apaivagar els crits dels abrandats i diluir-los en l'oceà de la raó.


Jordi Manchon: Estic d'acord amb tu en que no hi hagi posicions úniques o a la romanesa, en Raimon ha estat un dissident i no crec que ara hagi de deixar de ser-ho.
De totes maneres em venen al cap dues coses, ha dit en Raimon tot el que hauria dit sabent el que li cauria al damunt? i, l'altre; en un punt on la independència depèn més de nosaltres que d'altris, per què aquest posicionament tan poc favorable?
És com si en Raimon estès ancorat encara en aquelles posicions pocs catalanistes del més centralista PCE-PSUC de fa molts, molts anys.... 
El dissabte vinent aniré al Palau de la Música Catalana a veure'l i a sentir-lo.... no se'm passa pel cap que en el meu interior pugui pensar que estic davant d'un Loquillo qualsevol...


Andreu Camps: Cal centrar bé què diu Raimon. Per ràdio va dir que era "no independentista". Ara sembla que diu "no sóc independentista"... Sense entrar a interpretar la diferència important entre una i altra afirmacions, penso en Raimon. 

Ell, valencià que fa prop de quaranta anys que viu a Catalunya, afirma creure que l'independentisme i la independència atiaran l'anticatalanisme al País Valencià, i que són elements o posicionaments perillosos, que el desconcerten. 

Si fos així, i tenint en compte que l'independentisme català ha estat, fins fa dos anys, molt minoritari entre el "catalanisme" a Catalunya, com pot explicar Raimon que l'anticatalanisme hagi crescut i s'hagi consolidat al País Valencià ja a la dècada dels 80 del s.XX, quan allà hi governava el PSOE, formació política que sempre l'hi ha resultat afí? Com pot explicar que aquest anticatalanisme hagi esdevingut hegemònic a València durant el recorregut de l'Espanya autonòmica? Hem de creure que és la independència, la responsable de les mancances del relat propi dels valencians? Què ha fet ell, a València, per enfortir aquest relat? 

Raimon potser opina des de la seguretat i comoditat (empresarial? cultural? nacional?) que li ofereix Barcelona, en comptes de saltar a l'arena del Túria com fan tants artistes i professionals valencians, que es deixen la pell i la suor diàriament essent protagonistes del relat i el present de València, lluitant per un avenir en plenitud.

Raimon és un gran poeta, un gran rapsoda, cantant, autor i, probablement, una bona persona. Però el meu parer és que es mostra covard quan sublima la realitat valenciana a través de l'independentisme català, en comptes de liderar -o ajudar a fer-ho- la revolta cultural, cívica i política que València sencera necessita. Raimon parla sobre el moment de Catalunya alhora que resta mut i sense acció sobre la destrucció valenciana a mans dels mateixos qui ens volen mal a nosaltres, els catalans.


Ramon Perera: Jo m'he sentit especialment disgustat al llegir comentaris insultants i amb menyspreu referits a la posició de Raimon quan diu que no veu clar lo de la independència. L'insult i el menyspreu procuro no fer-los servir ni amb els meus enemics, lo que no em priva de ser molt crític amb les seves opinions o accions. Amb més raó, el respecte i el raonament els trobo a faltar quan es tracta de l'opinió d'un dels nostres que, com diu en Vicent, 'no insulta, ni fa trampa, ni cerca el seu profit personal'. Penso que lo que caldria fer és respondre els seus arguments amb altres arguments lo més rigorosos possible.

A mi també m'agradaria que en Raimon fos partidari de la independència del Principat, però mai se m'ha acudit demanar-li que canviï d'opinió. Fa pocs dies Germà Bel en la presentació del seu últim llibre a l'Espai VilaWeb citava una frase d'Amos Oz: "L'essència del fanatisme consisteix en el desig d'obligar altra gent a canviar."


Joan Torres: Raimon mereix tot el nostre respecte, un respecte que s'ha guanyat a pols durant més de quatre dècades. El seu valor com a referent cultural i nacional és enorme. Però Raimon és, sobretot, un home honest, un xativí honrat i una persona lliure. Que expressi els seus dubtes sobre el desenllaç del procés sobiranista és ben legítim. Això no el fa menys patriota. Quan parla, hem d'escoltar-lo sempre amb atenció i discrepar-ne, si de cas, amb tot el respecte que mereix.


Jaume: Raimon no es pas un qualsevol. Ni ho era, ni ho es, ni ho serà. Es tot un referent. Un referent amb tantes palades de dignitat que segur molts no les tindrem mai com ell les te ja avui mateix.


A mi em va sorprendre el que va dir. Tot plegat em va deixar força descol·locat.


Em va obligar a pensar-hi, a intentar posar-me al seu lloc per entendre el que estava dient.


Sense estar d’acord, l’entenc.


 Ell veu el procés com una cosa de fora. Sent, como suposo que es senten, una mica allunyar del procés. Està sent molt català, molt del Principat, i poc de Països Catalans. Suposo que, volgudament, estem centrant tot els esforços en la Catalunya més central, més comprimida... i això els illencs, els valencians i el nord-catalans no ho veuen com a seu. Molt probablement s’hi veuen fora, com deixats de costat per la gent del Principat.


A més, sabent que el procés que estem vivint es complex, ANC i tants d’altres, han buscat aglutinar i anar per feina en la baula que podem tenir més forta. No complicar-nos més el tema en llocs on la virulència del espanyolisme es (encara) més salvatge. I ens fa ‘oblidar’ el que succeeix als altres indrets dels PPCC.


 Raimon parla de que no sap si serà bo per ells, per els valencians. Sense participar activament, es veuen amenaçats per la resposta del espanyolisme. No hi veuen cap millora, cap motiu d’esperança... es com si el procés no anés amb ells i, en canvi, els pot perjudicar tant (o més) que a nosaltres. Si no ho aconseguim, la resposta de Madrid caurà com una llosa sobre tots, no volen fer presoners ara mateix, volen esclafar un altre cop. Si ho aconseguim, l’estat espanyol voldrà ensorrar com sigui les rèpliques d’aquest moviment, tant al País Valencià com a les Illes. No permetrà que es faci una base sòlida per veure el mateix procés en aquests territoris, perdre Catalunya es un cop formidable al seu concepte nacional i al seu cau recaptatori... perdre valencians i mallorquins es demolidor i pot representar la fallida absoluta del concepte espanyol de viure i de ser al mon.


Per això, entenc, Raimon diu el que diu. L’espiral d’esdeveniments no va amb ells i tenen tots el ‘números’ de rebre represàlies. No es senten participants del fet i es trobaran sent víctimes sigui quin sigui el resultat.


Entenc que es lògic que la cosa vagi així, la majoria a Catalunya es la força per el moviment en marxa. Això no passa als altres llocs i se’ls ha deixat de costat. Aquest joc de prioritats es, des el meu punt de vista, coherent... però entenc que es feridor per els altres. I que Espanya no dubtarà en carregar contra ells arribat el cas, i no solament contra nosaltres.


També tinc clar que un cop assolit l’èxit (si l’assolim), el següent pas es girar cap a País Valencià i Illes, convidar-los i ajudar-los.


 I cap a la Catalunya Nord també.


Cal dir que l’estat Francès, tant o més centralista que l’espanyol, es més llest i vist el que estava passant, ha tingut detalls per millorat coses a la gent de la Catalunya Nord i per apaivagar la força que pogueren tenir els moviment procatalans allà.


 Tot plegat es complicat. Ningú hi tenia dubtes (suposo) de la seva complexitat... i ara mateix se’m fa difícil endevinar un escenari on incorporar-hi valencians i illencs. Tanmateix no soc un geni i es possible que existeixin mitjans i formes de poder fer-los sentir part del futur ara mateix, que es sentin representats i no oblidats. Hi ha força gent molt millor preparada, gent més potent, que tingui l’eina correcte en aquests moments.


 Com a valencià, suposo, entens que (no crec) ningú dels implicats us vol deixar de costat ni abandonats a la vostre sort. Jo tampoc ho entendria, amb la fermesa del primer pas seria el moment de fer els següents per unir (si valencians i illencs ho volen) la Catalunya històrica. Però cal un primer pas, un primer moment trencador. I parlem d’un primer pas sense armes, sense tancs ni fusells, un primer (i gran) moment democràtic.

Mail Obert