Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.04.2014

Com a Flandes

El resultat de la votació de dimarts al congrés espanyol té una particularitat interessant, que ha de ser remarcada. Va haver-hi 299 vots contraris sobre un total de 350. O siga que van votar contra la proposta del Parlament de Catalunya, pam amunt pam avall, un 80% dels membres del parlament espanyol. Que representaven bàsicament tres partits polítics: PP, PSOE i UPyD. La dada interessant és quina part del parlament català representa aquest 80% del parlament espanyol. I resulta que el valor és exactament l'invers: 39 sobre 135 és igual a un poc més del 25%. Dit d'una altra manera: els partits que monopolitzen el parlament espanyol representen una quarta part del parlament català. Només.


I encara essent generosos. Que tots sabem que el PSC es va presentar a les eleccions reclamant un referèndum acordat, això que dimarts rebutjava, i també sabem que la sagnia de vots que tenen és espectacular.


Aquesta tendència, que ve de fa anys, representa en definitiva la instauració a Catalunya d'allò que els politòlegs anomenen 'model flamenc', de Flandes. A Bèlgica, amb alguna excepció pintoresca, al parlament de Flandes no hi ha valons i al de Valònia no hi ha flamencs. Amb la qual cosa es creen dos compartiments estancs en termes polítics, que responen a dinàmiques diferents simplement perquè són diferents. Factor que, a més, els fa més diferents cada dia que passa. Fins a arribar a la desconnexió total.


Fixeu-vos en la sessió de dimarts. Tot l'espectre ideològic a una banda i no tant però també a l'altra. I res en comú. Ni les formes, tan sols. 


Això que passa al nostre país és un fenomen amb arrels molt profundes. Constatar que els dos sistemes de partits són tan separats que els que fan vuitanta en un lloc fan poc més de vint en l'altre n'és una prova irrefutable. Per més que tampoc no vulguen mirar-la.




L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)


Josep Selva: A mi em va semblar molt sobrevalorada la notícia i el seguiment que va fer vilaweb i els altres mitjans catalans de la sessió d'ahir al Congrès de Madrid i em va recordar un fragment de "Victus" on Marti Zubiria diu: "Incluso seindo niño me daba cuenta de que Cataluña era un pecio político que flotaba entre las aguas de la história cuando tendria que haberse hundido siglos atrás......los desfiles publicos de nuestros cancilleres, los ministros del gobierno catalán de la Generalitat eran de lo más penoso. Unos monigotes astracanados que se creían muy importantes porque no tenian que descubrirse ante el rey y vestian gorro y ropajes de terciopelo rojo. para el pueblo eran "felpudos rojos". Nos gustaba demasiado la pantomima.. he ahí nuestro peor defecto. No saber lo que queriamos mas allà de solazarnos en el reducto de lo pequeño...  Atrapados entre las mandibulas de Francia i España nos conformabamos con capear el temporal...Ya lo dijo Séneca: si un marino no sabe a que puerto se dirige, ningún veinto le será favorable...El problema de los catalanes es que nunca supieron que deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente".Em sembla una descripcio perfecte tant per el segle XVIII com per l'actual. Que potser va venir algun diputat espanyol a la sessió del Parlament on es va solemnitzar la petició del referèndum?. I doncs, que hi feien tots aquells parlamentaris catalans a la tribuna del congrès?. El ridícul.  Això no és ni serà mai Flandes ni Valònia, els catalans van a Madrid quan l'amo epañol fa petar els dits.A Espanya li encanta la pleitesía, això que aqui en diem "carregar-nos de raó". Mentalitat de servent, de "Divendres de Robinson Crusoe". Realment si volien enviar algú a Madrid a fer la pantomima hi podrie haver envait alguns secretaris del Parlament a llegir un paperot a la tribuna, arribar cinc minuts abans de començar i marxar a agafar el tren al acabar. Això España si que ho enten, el menyspreu. Els qui s'arrossegen i no saben dir prou no son creïbles..., carreguem-nos de raó... Sí, Sí. Els Estats s'han de fer fan respectar fins i tot abans de néixer.


Josep Usó: Certament, és curiosa la simetria dels partits a Catalunya i a Espanya. Al meu parer, el que això indica és el que sempre s'ha volgut amagar des del poder centralista jacobí. Que es tracta de dos països diferents. I ara, també, amb les eleccions europees a tocar, caldrà veure fins a quin punt aquesta diferència tan grossa s'eixampla a la resta de territoris: a ses Illes, a la Franja i al País Valencià. A mi, el que em té més expectant és el País Valencià. Duiem molts anys, massa, sota l'ofec del PP amb un PSOE que li fa de cirineu. I segurament a ells també els té molt amoïnats, perquè en els darrers dies ja m'han cridat a casa dues vegades d'empreses d'aquelles d'enquestes. Tant de bo les coses vagen com han d'anar. Però per això, ho torne a dir i no em cansaré, cal anar a votar, el proper vint-i-cinc de maig. Ells, la única esperança que tenen és una abstenció brutal. Només això els podria salvar. De moment. Espere que no els concedim aquest alé.


Octavi Monsonís: Tot i previsible el resultat de la votació d'ahir del parlament espanyol, s'ha d'admetre que el procés d'independència es complica encara més. Ja no queda marge per a la negociació. Assumpte tancat i barrat. I ara què? Caldria que els indepes tingueren una línia clara a seguir per no caure en decepcions ni en el possibilisme davant les ofertes de millora autonòmica provinents del govern espanyol (que en vindran).

A mi se m'acudeixen diversos escenaris possibles:
Que amb la llei catalana de consultes que aprovarà la generalitat es faça la consulta el 9 nov. Però serà iŀlegal per al govern espanyol. Les amenaces i les pressions impediran la consulta? Seguirà endavant amb ella l'executiu malgrat tot? S'arronsarà el president i acceptarà l'oferta de millora autonòmica? O s'arronsaran els ciutadans davant les amenaces? Per tant, tenim un bon embolic muntat. Però suposem que la consulta es fa. I davant d'aquesta possibilitat cal treballar al màxim pel sí-sí, aïllant especialment els puristes indepes que desanimen el personal amb l'argument que la pregunta pactada és un parany perquè perda l'independentisme i els partits que l'han pactada són quintacolumnistes espanyols.

Però cap la possibilitat que no es faça la consulta. Que hi haja eleccions anticipades i que el nou parlament català declare la independència. En aquest supòsit és fonamental el reconeixement d'alguns estats, els suficients per a no quedar aïllats del món. A hores d' ara ja cal treballar intensament en aquest sentit, perquè igualment farà falta reconeixement internacional si hi ha consulta i, si es guanya àmpliament, després s'ha de proclamar la independència.

També cal preveure que es pot arribar a un impasse en què no se sap cap on tirar davant la negativa ferma i contundent del govern espanyol. Que passe el temps sense decisions clares i que gran part de la gent que dóna suport a l'estat nou es desanime, que concloga que no és possible o que és massa alt el preu a pagar per ser independents. La iŀlusió se'n va en orris i la independència també.

Com veiem, l'assumpte és complicat. A mi m'agradaria saber quin és el full de ruta de l'executiu català, si és pactat amb els partits independentistes, quines forces socials hi donen suport, quins plans de publicitació del projecte hi ha, quines estructures d'estat s'estan creant ara i quines després, etc. En definitiva, que donen confiança als ciutadans que les seues aspiracions indepes faran el possible que se satisfaran.

I mentrestant els ciutadans a eixir al carrer a expressar que no s'aturaran mentre no s'arribe al nou estat català



Mail Obert