Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.03.2014

Que no us atabalen

Espanya diu que no votarem, però cada dia intensifica la campanya pel no. Ens inunden de missatges negatius amb la voluntat d'atabalar-nos i de fer-nos creure que és impossible d'aconseguir la independència. És normal, ells fan la seua feina, però avui, que fa dos anys justs de la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, és un dia excel·lent per a recordar-nos com som de forts i per a avisar de la seua maniobra.


És cert que ara poca gent al·ludeix ja al suflé, aquella imatge despectiva que a Madrid feien servir fa uns quants mesos per dir que ja ens en cansaríem. Sembla que comencen a adonar-se que, de suflé, el moviment sobiranista no en té res. Però també és cert que encara en parlen com si fos una cosa estranya, transitòria, com d'una anècdota històrica. I això no és així perquè l'independentisme té unes arrels profundes i el moviment actual té una projecció, una consistència i una continuïtat dignes de ser remarcades.


Sense tenir en compte els antecedents de tots els independentismes que van resistir la temptació d'unir-se a la transició, podem situar l'arrancada del procés actual en la sentència contra l'estatut i en el referèndum d'Arenys de Munt. I això vol dir que, de cinc anys ençà, el moviment sobiranista ha crescut sense parar i ha agrupat en el seu si cada vegada més corrents polítics, més partits i més gent. Ara és fàcil de dir-ho, però no és correcte de menysvalorar-ho ni d'oblidar-ho. Són cinc anys espectaculars de construcció de discurs, de suma de gent, de creació de majories. I els dos darrers, capitanejats per l'ANC, simplement vertiginosos. 


Per tant, que quede clar que açò no és cap moda ni cap moviment que puga trontollar amb els primers brams, tant si són per a dir-nos que no entrarem a la Unió Europea, com si són per a fer-nos creure que les empreses marxaran, que Crimea ens és un problema o que no sabem anar junts ni al parlament europeu. Això no es desfà així com així.


I la prova, una prova més, és la persistència de les enquestes i els resultats electorals. Ahir El Periódico en publicava una significativa de Gesop –tot i que he de recordar, abans de comentar-la, que no em crec del tot cap sondatge–. Més enllà de la batalla partidista concreta, qui guanya i qui perd, l'enquesta d'ahir mostrava, igual que totes, com s'ha consolidat el bloc en favor del referèndum. Ja fa molts mesos, anys, de fet, que ronda els dos terços del parlament, i aquesta vegada encara torna a pujar pel que fa al nombre de diputats –ja amb la gran campanya del no activada–. És important de tenir-ho en compte, saber que, enquesta rere enquesta i resultat electoral rere resultat electoral, aquesta és la realitat política que ensenya el país. Una realitat indiscutible i suficient, ja, per a proclamar la independència.


Que ningú no perda de vista, doncs, les dues dades: els anys de creixement acumulats i la consistència i estabilitat del vot. Perquè són les dues dades clau i perquè d'ací al novembre una vegada i una altra vegada ells ens negaran aquesta realitat amb l'objectiu únic i ben clar d'erosionar la confiança en nosaltres mateixos. Que és el darrer recurs que els queda. Abans de la derrota.

Mail Obert