Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

26.02.2014

Ucraïna, Rússia i nosaltres

Ens hauríem d'acostumar a veure què passa al món amb una visió catalana. Diumenge el discurs de Viviane Reding va posar en relleu que el Principat havia canviat de nivell: ja no és vist com una regió espanyola, sinó com un estat potencial. I de segur que el cas de la comissària luxemburguesa no és l'únic.


Concretament, propose una mirada pròpia sobre els fets d'Ucraïna, que possiblement són els més importants que han passat a Europa d'ençà del canvi de segle. Tàcitament, Ucraïna havia caigut a la banda russa, a l'esfera d'influència russa, però s'ha rebel·lat i vol ser Europa. Quina repercussió pot tenir això sobre la Unió Europea i sobre el procés d'independència català?


És massa prompte per a saber què passarà, però els primers senyals indiquen que Ucraïna demanarà l'acostament a la Unió Europea i un acostament ràpid. Això és molt difícil en termes diguem-ne tècnics, però molt urgent en termes polítics. Europa no pot digerir Ucraïna així com així, però tampoc no la pot deixar a l'estacada. Molt probablement assistirem a alguna escenificació d'algun preacord ràpid, en el qual Alemanya té un gran interès. I si passa això segurament Rússia reaccionarà d'una manera agressiva.


La Rússia de Putin ja s'ha espolsat tota la timidesa i malda per tornar a guanyar espai geogràfic d'influència. No són solament els fets d'Ucraïna. Rússia i Estònia es barallen aquests dies per la delimitació de la frontera i el Kremlin fa pressió sobre Lituània i Polònia per l'accés lliure a Kaliningrad. Rússia es torna a sentir forta i vol exercir el seu poder. Si la Unió Europea no cedeix, tenim un conflicte assegurat en el terreny de joc ucraïnès.


I com ens afecta això a nosaltres? De diverses maneres, no sempre positives. Rússia podria fer servir el cas català com a contrapartida. Si la Unió Europea complica la vida a Ucraïna, Rússia pot respondre a Escòcia i Catalunya. Tanmateix, no perdem de vista que Rússia no és mai un aliat fiable, i encara menys presentable. Involucrar-nos com a peons d'un conflicte major aparentment seria realçar el nostre cas, però a la pràctica ens portaria a una situació molt difícil. Si Rússia ens usa cínicament, com sol passar.


Però si esquivem això el procés d'independència pot resultar afavorit amb la crisi ucraïnesa per dues causes. La primera: seria molt mal de justificar que mentre es fa un esforç enorme per incorporar Ucraïna Catalunya i Escòcia fossen expulsades de la Unió Europea. I la segona és una variant estratègica acceptable de la contrapartida russa: encara que nosaltres no diguéssem res, si la situació entre Rússia i la Unió Europea esdevingués tensa Brussel·les ja es cuidaria molt i molt que no en quedàssem fora, simplement per prevenir que un territori tan central com el nostre caigués sota l'esfera d'influència de Moscou. Possibilitat que –tot siga dit– ens hauria de preocupar sobretot a nosaltres, que ja vivim amb la màfia russa massa present als nostres carrers.



L'opinió dels subscriptors


Octavi Monsonís: Em sembla interessant la idea que l'afer català deixa de ser domèstic per esdevenir global, ja que l'anàlisi feta a l'editorial insereix Catalunya en l'escaquer europeu com una peça més amb la qual jugar. Ara bé, no veig quina relació podria haver-hi entre la revolta ucraïnesa i Catalunya i que aquesta entrara en el quid pro quo entre Rússia i la CE. I, sobretot, veig impensable una entrada de Catalunya en l'àrea d'influència russa. I això per dos motius:

Perquè l'hinterland econòmic català és l'Europa occidental, on es realitza la majoria de les transaccions économiques catalanes.

I perquè des d'un punt de vista geoestràtegic i militar Catalanya és una peça clau en la Mediterrània occidental. A banda que també la cultura, la teoria i la pràctica política i els esquemes mentals i morals de Catalunya els comparteix amb l'Europa d'ací.

És evident que l'important de debò és arribar al port de la independència, però és bo estar amatents als signes que envien des d'Europa i aquest és un d'ells, que la independència de Catalunya comença a veure's com un problema europeu. I això és una bona notícia.


Josep Usó: Realment, la possibilitat d'una relació directa, o casi, entre els casos d'Ukraïna i Catalunya (o Escòcia) em resulta molt interessant. D'una banda, veient els sentiments dels habitants d'Ukraïna, pro-russos a l'est i pro-europeus a l'oest, jo pensava que hi ha una possibilitat raonable d'acabar partint el país en dues parts. Alguna cosa semblant al que ha passat al Sudan amb el Sudan del Sud. El problema és que això agafa molt prop a Rússia i ara, aquesta se sent, com molt bé dieu, molt forta.


D'altra banda, no crec que la Unió Europea estiga en condicions de deixar fora ni Escòcia i Catalunya. I, si m'apureu, més encara Catalunya que Escòcia. Al capdavall, està situada al bell mig del tan retardat Corredor Mediterrani que és fonamental per a l'economia de la UE. Deixar-la fora ni tan sols un moment, podria ser perillós, per la possibilitat que Rússia provés d'introduir alguna mena d'influència en la zona.


I, encara més. Si ens fixem, salvant les distàncies perquè les capacitats, potencials i exèrcit no són comparables, el comportament de Rússia i el d'Espanya tenen alguns trets en comú. Un poder molt centralitzat, uns alts nivells de corrupció i una democràcia més formal que real. Sense contar les intervencions molt extemporànies. (guerres duríssimes de frontera al Càucas o agressions inexplicables a Gibraltar, per exemple).


Crec, ja he dit més vegades que soc optimista de mena, que al final la posició de Catalunya quedarà reforçada, amb la crisi d'Ukraïna. Al cap i a la fi, si aquestes reflexions me les puc plantejar jo que no soc ni especialista, crec que la UE ja tindrà previstes les mesures adients per resoldre els problemes que, ara mateix, té plantejats en tota la perifèria. I no crec que els puga permetre el luxe d'abordar-los malament. Necessita una bona eixida, tant a l'est com a l'oest. Als dos extrems té veïns poc de fiar. Els russos i els espanyols.  


Crec que els catalans han de seguir el seu full de ruta. Això si; amb fermesa i sense passes enrere. De moment, resten només dos-cents cinquanta-sis dies pel referèndum.


Ramon Perera: Tens raó en que hem de mirar el món amb visió catalana, però jo aniria encara més enllà: ens hauríem d'acostumar a considerar la política internacional com una partida d'escacs i a anticipar com més jugades millor. I aquestes capacitats de mirar i de valorar només s'adquireixen amb experiència i voluntat d'aprendre, procés que en general i fins ara no sentíem com una necessitat.
Em vaig adonar d'aquesta situació al llegir l'opinió de no recordo qui reproduïda fa uns mesos a VilaWeb. Deia: Malgrat que l'Arabia Saudita és un país islàmic igual que Kosovo i haver ajudat molt econòmicament aquest últim, no l'ha reconegut. Per què? L'explicació és que Rússia és un aliat de l'Iran, enemic de l'Aràbia Saudita i aquesta última no vol molestar Rússia, cosa que passaria si reconegués Kosovo.
Estem pensant en com la política internacional ens pot ajudar, o no, en el procés d'independència. Jo trobo que principalment hauríem de pensar quina hauria de ser la nostra política internacional una vegada fóssim independents i miréssim més enllà. Potser no es tracta exactament de la mateixa visió.
D'altra banda, a mi no em preocupa excessivament la relació amb la Unió Europea a partir del moment de la independència: tenim trumfos suficient per negociar amb avantatge. Lo que em preocupa és que molts principatins creuen que la pertinència a la UE és imprescindible, sentiment que es veu reforçat per part de molts polítics, partits polítics catalans i diverses entitats. És en aquest sentit que la idea de la pertinença o no a la UE pot ser perillosa si els votants catalans en el referèndum agafen por.
Estic d'acord amb això que dius de que Rússia no és un aliat ni fiable ni presentable.

Mail Obert