Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

16.02.2014

Això és una onada?

Hi ha una tendència històrica evident pel que fa a les independències: arriben en onades. La major part de les africanes són dels primers seixanta, en ocasió de la descolonització. Les independències americanes, amb poques excepcions, van arribar a la primeria del segle XIX, en un període de pocs anys. L'Europa central es va redibuixar acceleradament després de la Primera Guerra Mundial. I la desintegració de la Unió Soviètica, el 1989, i de Iugoslàvia, el 1991, van donar peu a dotzenes d'estats nous.

Ara, amb dos mesos de distància, Escòcia i Catalunya votaran també la independència. Però abans, el 25 de maig, hi haurà eleccions a Bèlgica, amb la previsió que guanyaran els independentistes flamencs i reclamaran de posar fi a l'estat belga per a bastir una confederació. I despús-demà a Sardenya els independentistes poden sorprendre'ns enormement i guanyar les eleccions. Tothom sap, a més, que hi ha casos com el País Basc o el País de Gal·les on el sentiment en favor de la independència és fort i, ara com ara, no troba la manera d'expressar-se. O que encara hi ha el procés obert al nord d'Irlanda. I fins i tot apareixen indicis de canvi, moviments tot just embrionaris, en països com Bretanya, amb els Barrets Vermells, a la resta del nostre país i, fins i tot, en llocs com Venècia o les illes Açores.

Pot ser, per tant, que això que vivim siga l'inici d'una altra onada històrica, centrada ara en la remodelació de l'Europa occidental. De fet, els estats espanyol, francès, italià, belga i neerlandès o el Regne Unit són excepcions mundials, perquè han configurat un model de govern centralitzat que ha resistit, malgrat les tensions internes, més que no pas la resta del món. Però segurament, l'aparició de la Unió Europea pot estroncar aquesta dinàmica. D'una banda, perquè els fa més intranscendents que no eren (on ha anat a parar la 'sobirania nacional espanyola', si el govern alemany li fa canviar la constitució d'avui per demà?). I d'una altra perquè aquesta Europa tan mal conduïda on som pràcticament t'obliga a ser un estat si no vols ser una nul·litat. És una pista?

Personalment, encara tinc molts dubtes sobre això, però per si de cas crec que ho hem de mirar amb detall. Per això estarem molt a l'aguait de l'actualitat sarda i hi hem desplaçat Roger Cassany, que seguirà les eleccions en directe.



L'opinió dels subscriptors:


Joan Guasch: Fa temps vaig llegir una teoria política que parlava d'una Europa, de fet d'un món, que s'organitzaria en grans ciutats (a mode de les ciutat-estat) i regions que geopolíticament i social serien dinàmiques i viables, en una evolució natural que l'economia globalitzada faria inevitable. No oblidem que els estats-nació no són unitats naturals car s'han erigit en estructures hegemòniques mercès a processos generalment violents i, tot i que alguns com el francès, han aconseguit una mena d'uniformitat, les pulsions de les regions naturals són prou profundes com per emergir periòdicament, i més ara que els estats (europeus) no poden usar la força (militar) contra la població, poblacions, que els conformen. Penso, doncs, que la disgregació dels Estats és inevitable, però, és clar, com qualsevol ens existent es resistiran a desaparèixer. Llàstima de tanta energia malversada en aquest intent! Només cal desitjar que no morin matant i les persones que els integren entenguin que una remodelació de les estructures polítiques de tant en tant és saludable per a l'evolució de les comunitats humanes.


Pep Agulló: Estem davant del començament d’un procés històric d’emancipació nacional aprofitant el nou marc de relacions globals que faciliten la millor supervivència del petits estats davant la crisis econòmica, en el que les nacions sense estat encapçaleran una autèntica revolució que busca la llibertat nacional canviant alhora les regles de joc polítiques i socials. El moviment del 15-M a l’Estat espanyol va ser un intent induït per fer petits canvis socials amb gran retòrica pseudorevolucionària per veure si es podia aturar l’onada independentista. La realitat ha sigut la contrària. L’independentisme amb les pròpies armes democràtiques esdevé un moviment transversal que ho arrossega tot. Veurem com la nostra independencia encendrà l’espurna que desencadenarà el desmembrement dels poders de l’Estat espanyol que són els garants del poder real del capital financier, de les multinacionals, etc.


Josep Usó: Certament, sembla que a tota Europa està l'ambient rebolt. I això crec que és perquè les fronteres polítiques es dibuixen en un moment donat i es mantenen mentre es poden mantenir. Però, malgrat que en els mapes es dibuixen amb la mateixa facilitat que els accidents geogràfics, aquestes són només, en genral, ratlles en un paper, sense tindre cap necessitat d'adeqüar-se a la realitat social, econòmica, comercial o de qualsevol altra mena del país o regió on s'ha traçat. Un bon exemple són les fronteres africanes, sospitosament rectes. 
Quan el poder que manté aquestes ratlles trontolla, les "seues" linies també es desdibuixen. Un exemple és la frontera de l'antiga DDR, que era una veritable linia de fortificacions que va esdevindre del tot inútil amb l'enfonsament del país. Ara, sembla que a Sardenya, a Bretanya, a Bèlgica, a més del Regene Unit i Espanya, es comencen a questionar les fronteres administratives. I la Unió Europea també ajuda, amb la seua cançó de l'enfadós: aquella que diu: "Europa s'ha costruit com una comunitat d'estats...". Al final, si un no està satisfet amb la seua situació, és legítim voler-la canviar. I si el que et governa ho fa molt malament, i a més es nega a canviar, el més normal és deixar-lo. I aleshores, ja seràs ben rebut al club dels estats europeus, es veu. Esperarem que seguesquen passant els dies, perquè a casa nostra, tot sembla continuar igual...


Josep Castelltort: Sembla que Catalunya podria ser l'avantguarda d'un moviment més ampli. No sembla que això ens hagi de ser gens favorable, ja que desperterà totes les resistències -dels seus actuals beneficiaris- dels que veuen que el sistema actual d'estats podria trontollar en alguns llocs: França, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, ... Serà difícil que els actuals governants d'Europa no es comportin com estrictament conservadors fins que no quedi més remei que canviar.
Una vegada més, la independència ha de recolzar en la nostra voluntat ferma i decidida. El que hagi de venir ja vindrà després. Però està be de treballar aquest front també, però sense condicionar el procés a les benediccions externes. El "sí però no" no té possiblitats de reeixir en aquest projecte.
Per altra part, un procés llarg d'estira i arronsa entre Catalunya i Espanya, amb incidents de violència, si més no verbal i, "diguem-ne jurídica", tampoc aniria gens bé per als guardian de l' "statu quo". O sigui, decidits, i que sàpiguen que serem perseverants fins a aconseguir-ho. I que farem soroll (democràtic).

Mail Obert