Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

21.01.2014

Navarro en el seu búnquer

Pere Navarro no es va atrevir ahir a anunciar l'expulsió dels diputats partidaris del referèndum. Potser ho acabarà fent, però mentrestant crida l'atenció que tota la duresa d'aquests dies s'haja esvaït de sobte. Això és una gran victòria d'Elena, Geli i Ventura i també de tots aquells que han alçat la veu contra la proposta de sanció. Tant com una derrota de Navarro i els seus, fins i tot una certa humiliació pública.


A favor de la posició dels tres diputats, aquests dies hi ha hagut una reacció molt notable que ha superat de llarg l'àmbit dels crítics, tradicionalment enfrontats amb la direcció del partit. Aquesta volta Navarro ha vist com davant seu s'alçava un mur d'oposició enorme i que prendre la decisió d'expulsar-los molt probablement hauria desencadenat una escissió o una revolta, amb el risc immediat d'enfonsar electoralment el PSC. Definitivament.


Cal donar-hi valor, a aquest fet. Amb el seu gest, els diputats pro-referendum han obert una escletxa per a recuperar el PSC, si és que això encara és possible. Potser una darrera oportunitat per a unes sigles històriques. 


Ara, al mateix temps la direcció socialista ha perdut molta pluralitat. L'episodi de l'intent de purga dels tres diputats ha acabat amb baixes significatives en la direcció del partit. I un reforç aparent del búnquer on Navarro ha volgut refugiar-se amb els seus més fidels. Això caldrà tenir-ho en compte també, perquè sol costar més d'eixir d'un búnquer que no pas d'entrar-hi.


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)




Josep Usó: Primera. En teoria de jocs, si un jugador amenaça amb una resposta davant d'una possible jugada de l'adversari (per exemple, Navarro amenaça amb l'expulsió els diputats que han votat contra les seues instruccions) i després no materialitza aquesta amenaça, ha perdut la partida. Per això, al llarg de la Guerra Freda, tots dos bàndols mesuraven tant les seues amenaces. I per això també, ara mateix, Pere Navarro està completament sol i aïllat de tothom. De la militància, dels dirigents que encara queden al partit, de la societat en general... de tot i de tothom, per a entendre'ns.


I segona. És evident que Pere Navarro s'ha refugiat en la direcció del partit que li resta. Cal descomptar els qui ja l'han abandonat. Però és que, segurament, en aquest refugi on s'amaga també és presoner del PSOE. I aquests, disculpeu-me, però crec que encara van més perduts que el PSC. Lluny de convertir-se en una alternativa real de poder, han esdevingut una marca blanca de la dreta més rància de l'estat espanyol. Perquè, malgrat tota la pedregada que cau damunt el PP, ells no tan sols no remunten en cap enquesta, sinó que encara continuen baixant. 


Conclusió. Probablement, aquells votants, simpatitzants i més que votaven el PSC convençuts que donaven suport a una alternativa de progrés, s'hauran de buscar un nou aixopluc. I segurament ja ho fan, a hores d'ara. Serà interessant de veure el resultat de les europees del maig. Més que l'anàlisi dels resultats que farà el PSC i el PSOE. Però ja m'ho direu quan passe.


Joaquim Bosch: No crec que Pere Navarro, Balmón i companyia hagin tingut mai la intenció d'expulsar els tres diputats rebels, pel simple fet que això relegaria el PSC a la quarta força del parlament, darrere el PP. Això fóra una humiliació per als socialistes (tant PSC com PSOE) que fa tres dècades que escarneixen el PP pels seus pobres resultats a Catalunya. Crec que aquesta mateixa impossibilitat d'expulsar-los explica l'agressivitat amb què Navarro, Balmón i companyia s'han expressat aquests dies: l'objectiu era pressionar al màxim els tres diputats amb l'esperança que cedissin i lliuressin l'acta. Però no comptaven què tanta gent dins el PSC fes pública la seva oposició a l'expulsió dels tres diputats. Navarro, Balmón i companyia es van equivocar d'estratègia, perquè ara la sensació que queda és que no els expulsen perquè han cedit a les pressions internes. A can PSC, avui hi ha més inestabilitat que no pas dijous passat.


Jordi Ferrer: Això que ha passat amb el PSC és una mostra del que passarà en breu a Catalunya, s'acosta el moment en que des de Madrid hi haurà una gran duresa verbal i una forta pressió contra Catalunya, poc abans que convoquem el referèndum. L'objectiu: el de tot maltractador, que ens arruguem i ens fem endarrere. Perquè ells només poden guanyar si ens espantem i renunciem. Per contra si nosaltres ens mantenim junts i ferms, no poden fer res més que acceptar l'inevitable, la nostra independència. Ara depèn només de nosaltres. Sabrem aguantar? jo del poble no en tinc cap dubte, una població que ha estat capaç de mobilitzar-se com la catalana, aguantarà. Que passarà amb els polítics d'unió i alguns del "sector negocis" de Convergència, amb aquest jo ja tinc més dubtes. L'única garantia de que no es facin enrere és mantenir la nostra mobilització, això és el que els ha fet tornar "independentistes" als de CIU. Ara cal que els deixem clar que si no van seguint al poble, que si es desvien del camí que els hem marcat, esdevindran marginals com ja els està passant al PSC que ha perdut tot l'espai polític que tenia. Sortosament cada cop els queda menys espai per a l'ambigüitat i el doble llenguatge, i aquesta clarificació ens acosta molt més a la victòria.


Ivan Matavera: Molts recordarem el dia 16 de gener com el començament de la fi del PSC. Jo mateix vaig fer un tweet constatant l'hora de la defunció del PSC. Eren les 13:07 del matí de dijous. Lamentablement, Navarro i els seus han segrestat, manats i conduïts per Rubalcaba, a un carreró sense sortida del PSC. Ells tan que diuen que Catalunya està en un "callejón sin salida" (paraules idèntiques que van pronunciar primer Rubalcaba i després Navarro el dia de la publicació de la data i pregunta), ens trobem amb un PSC en hores baixíssimes. Fer fora a 3 diputats que compleixen amb el programa electoral, hagués suposat un daltabaix encara més escandalós. No sé com aguantaran la situació cada dia que hi hagi plenari al Parlament. Els 3 diputats davant Lucena i Navarro. El seu gest els honora, però la veritat, si no t'hi volen a dins, no sé com aguantes. Està vist que els seus esforços per canviar la visió del PSC, no han donat els seus fruits. No sé si seria millor anar al grup Mixt, com va fer Laporta el seu dia després de separar-se de SI. Com deia Jaume Clotet en un dels seus tweets, Navarro hagués pogut ser l'artífex per dur el PSC de la 3a a la 4a força política del Parlament en un any i escaig. La destrucció intel·lectual que està fent Navarro del PSC és tan gran, que el partit tardarà anys a recuperar-se, si és que hi és a temps. Ara venen primàries a can PSC. Auguro que serà un circ. Finalment, crec que guanyarà o faran guanyar a Collboni, el qui millor representa el direcció del PSC. Tot i que aquestes primàries, semblen el cementiri d'elefants, és a dir, tots fugint del Parlament per no veure's les cares amb el Navarro. Veurem com arriben fins el 9 de novembre. Crec que la situació, per ara, quedarà així, però al mínim enfrontament, la situació sortirà de mare i veurem l'escissió del PSC. Esperem, però, que el PSC recapaciti i el tinguem al costat perquè els catalans puguem, si més no, poder votar i decidir el nostre futur col·lectiu.

Mail Obert