Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

09.01.2014

Tocant de peus a terra

Ja ho sabíem: en posar data oficial al referèndum tot havia de canviar. També a Europa. Ahir es van escaure unes declaracions de la Comissió Europea --en la línia habitual-- amb un informe francès molt interessant i sobretot molt pragmàtic. En el front oficial ens van dir allò que fa temps que van decidir de dir: que l'aparició d'un estat tercer el deixaria fora de la Unió. Paraules pensades al mil·límetre per al consum polític immediat i ajut al soci espanyol, que de moment és l'únic soci possible. Ara, l'informe ja és tota una altra cosa.


El text de l'informe, que arriba des de les altures de l'administració francesa (atenció al detall), entra de ple en la via del pragmatisme. Reconeix que la posició de la Comissió és clara, però avisa que també és insostenible: seria absurd de tractar Catalunya com si fos Turquia o Bòsnia, diu. Perquè no ho entendria ningú. 


I per això advoca per la via del pragmatisme, posant l'èmfasi en una pregunta que és la clau de tot: una volta aconseguida la independència, què hi guanyaria Europa si expulsàs Catalunya? Observeu el condicionant de la pregunta: una volta aconseguida la independència. I la resposta és òbvia. Fins que Catalunya no haja proclamat la independència el discurs oficial pot continuar insistint en tot això del país tercer, però quan l'haja proclamada, quan haja efectuat l'acte polític de proclamar-la tot canvia també per a Europa. I en el nou context la Unió no tindrà cap més remei que canviar d'enfocament.


L'informe fins i tot proposa una manera de resoldre la qüestió sense que ningú n'isca derrotat: fer coincidir el període de negociació de la independència amb Espanya amb el període de negociació del 'reingrés' a Europa, que en realitat seria una formalitat administrativa. I Espanya? El fet més curiós de tot és que pràcticament ni l'esmenta. L'afer és entre Catalunya i la Unió Europea i l'informe en cap moment no considera què caldria fer si Espanya dificultàs el procés. Assumeix allò que tots sabem: que Espanya no pot sabotar-lo.


El peus comencen a tocar terra, doncs. Nosaltres ens vam equivocar pensant que tot seria més fàcil que no és, però comença a fer-se palès que tampoc no serà tan difícil. Si els catalans ens mantenim ferms en la proclamació de la independència Europa no tindrà cap més remei que adaptar-s'hi, perquè per a Europa el risc de deixar fora Catalunya, com ja sabíem i remarca aquest informe, és un malson.


 


PS. És especialment interessant la insinuació que l'informe fa en el sentit que la Unió Europea, constitucionalment, és una unió d'estats i de ciutadans i que per això intentar retirar la ciutadania de la Unió als catalans que ja ho són toparia frontalment amb la constitució europea i seria jurídicament insostenible. Compte amb això...


 


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)


Joan Gómez:  El procés cap a la independència posa en qüestió la cultura democràtica de l'estat espanyol. Però de retop també obliga les institucions europees a definir-se sobre si la Unió és una unió de ciutadans o d'estats.


Si és una unió de ciutadans, és inversemblant que els catalans perdem la condició de ciutadans europeus. Si és una unió d'estats, és lògic que es plantegin avantatges i inconvenients per als més afectats, sobretot en termes econòmics (repartiment del deute, moneda, trànsit de mercaderies, etc.) i geostratègics (a qui li convé una Espanya forta i a qui li convé afeblida). I en aquest cas, mentre la nostra independència no impliqui la bancarrota d'Espanya, no veig quins inconvenients representa per als estats europeus, més enllà de l'adaptació de tota la paperassa on figuri 'Reino de España'.


Xavi Giró: Una reflexió que em faig jo sempre és sobre qui estaria interessat que Catalunya quedés fora de la Unió Europea. L'únic sector a qui li podria interessar seria als propis catalans, que tampoc no veig que estiguem massa en aquesta línia.


El que és inconcebible és que els estats de la Unió Europea (i fins i tot de fora) que tenen inversions a Catalunya vulguin que Catalunya quedi fora de la Unió Europea. T'imagines que d'avui per demà totes aquestes empreses han de pagar aranzels, o canviar la moneda de treball, o les lleis europees que fa anys i panys que aproven i negocien? El cost per a tots aquests estats d'una Catalunya fora de la Unió Europea és infinitament superior al d'una Catalunya que es mantingui dins la Unió Europea. Només per aquest motiu, és impossible que, si Catalunya ho vol, en quedi fora. I els primers interessats, com a principals inversors en Catalunya, en serien els espanyols.


Ramon Perera: A mi em sembla que parlant de la relació entre una Catalunya independent i la Unió Europea hi ha un aspecte que no es comenta gaire. Important com és el tema, resulta que molts principatins tenen assumit que la pertinença a la Unió Europea és imprescindible per a la viabilitat d'una república catalana independent i aquesta és la raó que fonamenta les campanyes de la por per part de l'establishment espanyol. És a dir, que la por de quedar fora faria que molts votants es decantessin pel 'no'.


Per contra, des d'un punt de vista objectiu, cada vegada són més clars dos punts: que és molt difícil que Catalunya quedi fora de la Unió o mancada d'una relació particular satisfactòria, d'una banda; i, d'una altra, que potser fins i tot seria millor restar-ne fora, per un seguit de raons que ja s'han exposat i que encara es podrien analitzar més.


Pere-Enric Barreda: Insisteixes bé en els dos aspectes: si d'un estat amb un territori i uns ciutadans que, pels motius que tots sabem, n'esdevenen l'any 2014 dos estats, que es reparteixen el mateix territori i les mateixes persones, per quins set sous un dels territoris i persones n'han de restar fora? El cas alemany era totalment diferent, una incorporació (no d'un ex-estat desaparegut), sinó de nous territoris i noves persones a un estat ja constituït, i es va resoldre incorporant-ne automàticament el territori i les persones que abans no en formaven part. Suposo que després es reorganitzarien nombre de parlamentaris, quotes de representació, etc.


Doncs amb Catalunya serà igual, però no s'incorporaran el territori ni les persones QUE NO MAI EN CAP MOMENT N'HAURAN DE DEIXAT DE FORMAR PART, sinó la nova màxima representació estatal que acaba d'aconseguir (o recuperar, com dic després). Després ja es pactarà el nombre de parlamentaris i quotes de representació (que, evidentment, perdrà l'altre estat minvat). A banda, com a neoforalista, penso que no s'ha remarcat prou de cara a la premsa internacional que Catalunya no crea un nou estat, sinó que s'ha de remarcar que RECUPERA el que li van treure per la força de les armes amb lleis il·legals (no pactades) entre el 1707 i el 1716. I a favor d'això hi ha tractats internacionals a invocar, com el punt XIII del tractat d'Utrecht del 13 de juliol de 1713, que era conseqüència del tractat signat entre la Gran Bretanya i Catalunya a Gènova el 20 de juny de 1705: http://goo.gl/D87I2g, pàgines 43-47.


Eulàlia Gili: Aquest comentari, amb el seu pragmatisme, és el més lògic, i cal tenir-lo present perquè encara ens continuaran amenaçant amb una teòrica expulsió.


La UE no es pot permetre una altra Ucraïna.


Ara bé.. potser Catalunya podria deixar entreveure que haurem de ser els catalans qui hauríem de decidir si volem estar dins la UE o no... 


I més encara si decidim de pactar acords amb els xinesos, que ja tenen un peu a Catalunya amb el gran projecte del port de Barcelona per l'arribada de mercaderies d'Àsia, i tot el què això representa com a inversió de futur...


Que la UE no vagi tan confiada que ens pot fer por...


Pep Agulló: Cal anar desmuntant els arguments de l'enemic amb veus europees. Personalment, mai no m'ha preocupat gaire el tema per la seva evidència dins el context polític d'Europa. No acabo d'entendre la frase de l'editorial: 'Nosaltres ens vam equivocar pensant que tot seria més fàcil que no és'? Vol dir que som un xic més lluny que 'a un pam'…? En clau de l'estat, sí que em preocupen determinades declaracions, la 'fractura' d'en Fernández Díaz, l''Ulster' de la Camacho i en Cañas, 'abans es dividirà Catalunya…' d'Aznar… que apunten un terreny favorable per als guardians de la unitat nacional: que el conflicte català esdevingui violent i puguin aplicar tots els recursos repressius de la seva Constitució i decantar la comunitat internacional contra els nostres objectius. Estic segur que l'estat hi esmerça molts d'esforços, amb l'objectiu evitar unes eleccions plebiscitàries catalanes. I, compte, és l'únic argument en què tindrien Europa al costat.


Octavi Monsonís: Alguns economistes ja advertien sobre l'interès d'Europa d'admetre un aportador net. Més interessant resulta l'assumpte de la ciutadania europea, difícil de perdre's un cop aconseguida. És cert que el govern català haurà de negociar amb la UE, però sobretot ha de cercar els suports i els reconeixements dels principals estats i del màxim possible d'estats. El període de temps entre la consulta i la declaració d'independència serà l'adient per a aquests afers.

I ara? Bona és tota aquesta activitat internacional, però no diguem blat fins que no siga al sac i ben lligat. Primer hi ha la consulta i s'ha de treballar perquè una majoria de catalans (posem per cas tres milions) vulguen votar sí-sí. Ací és on cal posar tota la llenya al foc.


Josep Usó: Sembla que, més enllà del que la Unió Europea va dient a Espanya per tal de mantenir les formes i una certa tranquil·litat a la Meseta, ja va aclarint la situació real per tal que aquells que han de preparar el futur del nou estat català vagen sabent quin és de veritat el terreny que trepitgen.


I a Espanya, com sempre. Atesa la seua situació real, els van entretenint amb alguna declaració mesuradament altisonant i, quan siga l'hora de la veritat, ja els diran quina és la seua nova situació. 
Així doncs, més bones notícies. I a continuar esperant. Queden tres-cents quatre dies.

Mail Obert