Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

16.12.2013

Ara que no ens agafe la por...

Hem de ficar dins les urnes prou paperetes per a guanyar amb el cinquanta per cent del total de vots del referèndum més un. És això, no cal complicar-s'hi més la vida.


He de dir que estic un poc sorprès pel nerviosisme que s'ha escampat per la xarxa amb la proclamació de la pregunta. És normal que els partidaris del no es llancen desbocadament a fer càbales i amenaces, a publicar les enquestes més ràpides de la història del periodisme mundial i que intenten desmoralitzar-nos per totes les vies imaginables. És la seua feina.


El fet que sorprèn no és aquest, sinó que el nerviosisme s'haja escampat tan fàcilment entre els partidaris del sí. Em va agradar molt que Oriol Junqueras digués sense embuts en l'acte de dissabte que tenim prou vots per a guanyar. Jo també ho crec i totes les dades que veig van en aquesta direcció. Per tant, no puc compartir algunes de les posicions que han aflorat aquestes darreres hores dubtant de l'oportunitat de la pregunta. 


Puc entendre l'esgotament emocional. Jo mateix el visc. És molt impressionant d'assumir que la independència serà possible durant el 2014, que ja no parlem d'un somni ni d'una aspiració remota sinó d'una realitat. Posa molt nerviós posar data a la decisió, origina un indubtable pessigolleig històric. I és inevitable que ens demanem si amb tot l'esforç d'aquests anys n'hi haurà prou. Tot això ho entenc, però que ara no ens agafe la por…


Que no ens agafe la por, en primer lloc, perquè no en tenim motius objectius. Si fos tan difícil que nosaltres guanyàssem, no creieu que ells serien els primers de proposar-nos una votació? I que no ens agafe la por, a més a més, perquè ara se'ns gira molta feina. Els onze mesos que vénen reclamen un esforç imparable, molta solidaritat entre nosaltres, mantenir el cap clar i encertar-la en cada pas que fem. I això amb por no es pot fer.


Personalment, sóc molt feliç. Acabem de fer un pas que ens posa, a tot estirar, a un dit de la independència, no pas a un pam. Per primera vegada en la història recent, el full de ruta cap a la independència és concret i de curt terme. Hem bastit un moviment social com no n'hi ha cap a Europa ni n'hem fet cap en la nostra història. I tenim una direcció política que ha sabut desblocar els conflictes més difícils i engegar el procés, des de la pluralitat i sumant al màxim. 


Ara només ens cal treballar tantes i tantes hores com puguem i amb tant d'encert com sapiguem, tots junts, amb l'objectiu que la meitat més un dels vots que emetran els ciutadans de Catalunya el 9 de novembre siguen en favor de l'estat independent. És tan senzill i tan definitiu com això. Fora pors, doncs…



L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)


Maria Àngels Viladot: només em preocupa si ens podrem o no mantenir en el mercat comú.  Jo de por no en tinc. La independència de Catalunya l’he volguda sempre i  maldo per aconseguir que el 9 de novembre sigui una realitat. Però el tema del mercat comú em preocupa;  si no en  podem formar part serà la ruïna durant molts anys per a Catalunya. Em preocupa que les generacions més joves no tinguin sortida i emigrin (com, de fet, molts ja ho estan fent). Bé, només expresso una preocupació, que no una por.


Kennet Marsol: Posa molt nerviós posar data a la decisió, genera un indubtable pessigolleig... 

És molt semblant a quan la meva esposa i jo varem posar data al casament, una data històrica si més no per nosaltres. També em va generar, no un si no més d'un pessigolleig, però no pas por. La decisió estava presa i l'objectiu definit, sabíem que tendríem dificultats però la nostra voluntat era més forta.
Resultat? 30 anys de companyonia sense fissures. En aquests ja compto i espero no equivocar-me els 20 anys de casament, aniversari que celebrarem l'any vinent, a les portes de la Independència del nostre País.

Pessigolleig Sí però voluntat de ferro també i por... de cap manera.


Francesc Aguilar: Un de les dubtes suscitats creador de neguit és saber si el 9n2014 es convocarà un referèndum vinculant o serà una consulta no vinculant, equivalent a una enquesta amb tota la població. Això crec que encara no ho sap ni el Mas, i és la prova del cotó sobre la sobirania  del poble català.


Josep Usó: Crec que cal ressaltar dues coses: En primer lloc, una pregunta doble sempre pot donar un resultat menys clar. Dit això, està clar que aquells que tinguem clar que la millor opció és la independència, hem de votar SÍ i Sí. No és més difícil que això. 


En realitat, a mi tampoc m'agradà la pregunta de primer, però comprenc que l'amplària parlamentària que s'aconsegueix és molt major. Per això pense que és probable la victòria del Sí i Sí.


En segon lloc: Cal trobar bons arguments per evitar les pèrdues de vots per la opció SÍ i No. Això em sembla realment important. Cal convèncer els encara partidaris d'una opció com aquesta que no té cap sentit. I pense que se'ls ha de convéncer i també que es pot fer i es farà. Perquè un estat no independent no és res, al capdavall. Per entendre'ns, és com si pagàrem l'entrada, i molt cara, per anar a un concert, Sí, i després decidírem no entrar, No, perquè per exemple "hi hauria massa gent".


O dit d'una manera més clara. Sí i No és, al capdavall, equiparable a No. I si algú vol votar el mateix que faran els de Ciudadanos, del PP o el senyor Navarro, que vote No. Si vol votar una altra cosa, ha de votar Sí. I Sí. No hi ha cap altra opcció, en realitat. I endavant. Només resten tres-cents vint-i huit dies.


Ah! I una tercera cosa. Si en un joc qualsevol un jugador amenaça amb determinat moviment si l'altre fa una jugada concreta i després no compleix la seua amenaça, ha perdut la partida. Hui és dilluns 16 de desembre. Fa cinc dies de l'anunci de la pregunta i la data i no ha passat res. La partida està guanyada.


Xavi Arenas: El poble, els meus amics, els meus clients, la meva família, tots... necessitem editorials encoratjadors com aquest per seguir amb les forces per poder no només arribar fins el final, sinó per ajudar als  companys, amics i clients que no tenen forces o estan dubtosos o indecisos a arribar-hi (òbviament amb un SISI)


Josep Arranz: Efectivament, els nervis no només són al camp contrari, també hi són, curiosament, al propi... tot i que en molt menor grau, s'ha de dir. Jo no estic gens nerviós. Sembla que es vulgui guanyar sense tenir majoria o pels pèls. No ho contemplo. Se suposa que som més del 51%, oi?, doncs endavant, sense por.


Tot i així no trobo tampoc tant fora de lloc preveure en el reglament que desenvolupi la consulta la possibilitat d'una segona volta en el cas hipotètic de que cap de les tres opcions superés el 50% i per desfer l'atzucac que podria suposar un resultat molt ajustat o el fet de comptabilitzar com a unionistes els partidaris d'un suposat federalisme. Una segona volta, amb les dues més votades, d'aquesta manera no es primaria injustament una de les opcions i el resultat final seria més clar i amb força vinculant més clara. 


De totes maneres, l'objectiu és reflectir a les urnes una més que àmplia majoria social a favor directament de del Sí_Sí sense donar lloc a discussió, ni a dubtes, ni a interpretacions dilatòries.

Mail Obert