Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

10.12.2013

Això és una partida d’escacs

Enric Millo va dir ahir que no hi hauria diàleg entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol si es duia a terme el simposi 'Espanya contra Catalunya'. Un simposi que s'ha de fer dijous al Centre d'Història Contemporània, a Barcelona. Però, posant una condició tan anecdòtica i circumstancial al més important debat polític imaginable, Millo, que no és precisament un polític brillant, en realitat va deixar clar que això no era sinó una simple partida d'escacs: un tempteig per a veure si la Generalitat s'espantava o, encara millor, per a esbrinar on és el llindar de la por de la Generalitat.


Anem a pams. Primer cal dir que de moment no n'hi ha pas, de diàleg. Si de cas, el PP amenaça que no n'hi haurà mai, que és una cosa molt improbable, perquè 'mai' sempre és molt lluny. Però a més no tenim cap garantia que hi hauria diàleg si s'anul·làs el debat. Perquè, de fet, no n'hi ha ni n'hi ha hagut fins ara. Amb la qual cosa l'amenaça de Millo es pot considerar com un xantatge ben poc eficaç.


Perquè en realitat l'amenaça només pretén saber si a la Generalitat li entra por. Que d'això es tracta i per això som en una partida d'escacs. El primer que afluixe té les de perdre, simplement. Si la Generalitat cedeix i anul·la el simposi el PP ja sap que Mas és feble i que tan sols cal anar amenaçant-lo rutinàriament per acabar el problema. I si no, si el govern no anul·la el simposi, aleshores esperaran a la pròxima jugada i proferiran l'amenaça següent. Fins a comprovar on hi ha el límit de resistència, si és que n'hi ha.


Atents, doncs, a dijous.



L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)




Eulàlia Gili: De moment, han aconseguit que augmentés notablement el nombre d'assistents al simposi, i ja s' ha hagut d' habilitar una altra sala. Si ens espantem només per això... Hem d'esperar-ne de més grosses.  Les institucions han de donar exemple de fermesa i mantenir-se al costat de la ciutadania. Junts, ningú no ens podrà fer anar enrere per més que facin sortir tots els 'papus'.


Àngels Pascual: I qui és Millo per a amenaçar en nom del govern espanyol?


Jaume Jose Oranies: Enric Millo atemptant contra la lliure circulació de pensaments i fent pressió per censurar un simposi on se suposa que totes les idees tenen cabuda, sempre que tinguin caràcter científic. Aquesta pressió significa voler imposar les seues idees falses (o no). Encara m'ha sorprès més (no m'hi havia fixat abans) el rètol que hi ha davant el faristol d'Enric Millo, que diu que són 47 milions. Segons dades de l'INE, l'1 de gener de 2013 hi havia uns 41,6 milions d'espanyols a Espanya i 1,9 milions fora d'Espanya. Total, uns 43,5 milions, i d'aquests uns 8 milions (aproximadament) eren menors d'edat.
Què pretén el PPC amb menys d'un milió (1, en singular) de votants anunciant que són 47 milions. Milions de què? Ja he vist que de votants, no. Hi hauria més votants que cens, però no com en el temps del dictador amb participacions del 101%, sinó amb un percentatge de votants del 134% del cens.


Josep Usó: Certament, l'amenaça d'Enric Millo, formulada quasi com a ultimàtum, m'ha sorprès. I encara més perquè la fa paral·lelament a les afirmacions de Mariano Rajoy que mai no hi haurà res a negociar. 
Vist això, a més de la feblesa del govern central, que rep colps de totes bandes --el darrer, les reclamacions dels fons d'inversió internacionals a compte del canvi en la legislació sobre energies renovables--, em fa l'efecte que caldria fer com si res. En realitat, tot el que fan és soroll. Només caldria fer com que no se senten. I endavant. Amb el simposi, amb la data i amb la pregunta. A mi, personalment, em preocupa més que encara hi haja polítics professionals que esperen a veure si 'es proposa una pregunta de manera que puga incloure també aquells que proposen un canvi constitucional...' Però quin canvi? Si ni el PP ni el PSOE, ara mateix, no estan en condicions d'oferir res? Tampoc no s'avenen a negociar. Però què podrien, de fet, negociar? L'adéu de Catalunya? Les condicions per a evitar un col·lapse financer? La venda dels ferrocarrils que siguen rendibles o que ho puguen ser? Cal tirar pel dret. Ja és el 10 de desembre. El temps de les indecisions ja s'ha exhaurit.


Jordi Marquès: D'acord en tot quant al criteri de no fer marxa enrere i demanar tota la fermesa, encara més quan avui en Rajoy ha dit que no pot, ni VOL, parlar de la consulta ni de res més... Ja veurem, aquesta cançó ja la sabem. O sigui que hem d'anar a la nostra i continuar endavant tots units, com el poble, la majoria inscrits, o seguidors, en els diferents col·lectius per la independència. Si es convoca un referèndum serà sempre il·legal per a  Espanya. Però, i sota la supervisió internacional? Serà sempre de caire polític perfectament legal. A veure que passa! Ens enviaran la guàrdia civil a impedir la consulta? No ho crec. En la meva opinió, ja haurien begut oli; no em sembla que siguin tan ases, però...


Ramon Perera: Seria decebedor que la Generalitat s'arronsés davant una amenaça tan pueril, però és rocambolesc que l'espanyolisme faci tant d'espectacle per dissimular la seva oposició a una 'conferencia o reunión en que se examina y discute determinado tema' (definició de 'simposio', diccionari RAE).


Jordi Pujol Casademunt: Que es deixin de punyetes i facen el simposi i el que calgui. Aqui hi som molta gent de a peu, del carrer, les persones normals, que d'alguna manera hem dipositat una certa confiança als que ara "governen" i tant sols per respecte han de donar la cara si o si. No s'ha pogut muntar d'una altra manera i tenim el que tenim, per tant endavant sense por, que si juguem be, la partida es nostra.


Josep Vicent Sala: Pensant sobre l'editorial m'he adonat que potser la partida d'escacs, molt més ampla que aquestes jugades tàctiques d'última hora ja fa molts anys que va en marxa tot i que sembla que la gran majoria de gent d'una banda i altra no eren conscients de la partida en què estaven. Estic convençut que CiU no sabia fins on podia dur la sentència de l'estatut i el neocentralisme de la FAES. Ara estem assistint a les jugades finals. Em dóna la sensació que la partida ja està guanyada i solament cal esperar a no badar en les últimes jugades per assegurar-se l'escac i mat.

Segons Sun Tzu en el seu famós "Llibre de la Guerra":

Aquells experts en la guerra estableixen posicions que els fan invencibles i no perden oportunitats per atacar l'enemic.
D'aquesta manera un exèrcit victoriós primer obté les condicions per la victòria i després cerca obrir batalla.
Un exèrcit derrotat primer intenta cercar batalla i després obté les condicions per la victòria.
Els experts en la guerra que cultiven la Via i preserven la Llei, governen tant la victòria com la derrota.

Potser millor no perdre els nervis amb el President Mas. Sun Tzu també diu:

Abans de la batalla, si en el temple un fa càlculs i guanya, aleshores és que ha fet molts càlculs.
Abans de la batalla, si en el temple un fa càlculs i no guanya, aleshores s'han fet pocs càlculs.
Molts càlculs, victòria, pocs càlculs derrota, quant menys si ni tan sols fem càlculs?

La paciència és la mare de la ciència.


Pere-Enric Barreda: Crec que ni cas, estan demostrant que no estan ancorats al segle XIX, no, sino al XVI: són la inquisició pura i dura, un tribunal de la fe que se creuen amb dret a dir i a votar i aprovar decisions polítiques com que que el valencià és diferent del català, que els Països Catalans no existeixen, que al català és "chapurriau" o LAPAO, o -en el cas que ací tenim- que la persecució de tres-cents anys no ha existit, que el castellà "nunca se ha impuesto y fue adoptado libremente"... o... que la unitat d'Espanya és indissoluble... o que la sobirania és indivisible... (espero que després d'atemptar contra la filologia, la història, el dret... no vagen contra la filosofia, les matemàtiques o la física...). Fins aquí és una cosa, però la segona part és que a partir del seu dictat polític passen a dir-nos, amb bones paraules (o no tant bones), que qui pense el contrari és un heretge que cal condemnar i ha de parar a la foguera. I punt. Clar, si recordem que la idea de democràcia entre els grecs -Aristòtil-, era "govern de la majoria AMB RESPECTE A LA MINORIA", conclourem, que de demòcrates, estos integristes de l'"ordeno, voto, mando y discrimino", en tenen molt poc.

Mail Obert