Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

19.11.2013

A qui cal exigir les coses?

Diu Pere Navarro que el model a seguir és el del Canadà o el de la Gran Bretanya, llocs on l'estat va acordar la convocatòria del referèndum sobre la independència i les condicions que el feien vàlid. Partint, i això Navarro ho amaga, del reconeixement que tots dos estats fan del dret del Quebec i Escòcia d'esdevenir estats independents.


Curiosament, però, Pere Navarro no exigeix al govern espanyol que actue com van actuar els governs i les institucions del Canadà o de la Gran Bretanya. Únicament fa exigències al parlament català i al govern de Catalunya. Sorprenent. O més aviat ben significatiu. 


Perquè si Navarro vol un referèndum acordat amb l'estat, a qui ho ha d'exigir és a l'estat, car és l'estat l'únic que diu que no i que no de tot. Cap partit català no s'hi oposa, que el referèndum siga acordat. Per què, doncs, el primer secretari del PSC no emplaça qui ha d'emplaçar? Per què no emplaça l'estat espanyol a fer una reforma constitucional que permeta que una comunitat autònoma, de manera legal, opte per la independència? Més senzill encara: per què no emplaça el PSOE a declarar de manera pública i solemne que si mai torna a governar acceptarà que Catalunya puga fer el referèndum que reclama?


La pregunta que faig evidentment és retòrica, perquè la resposta és ben senzilla i clara: Navarro no vol el referèndum. Pitjor: li han ordenat que no vulga un referèndum i ell obeeix. Tal com fan aquells qui tenen per ofici servir un senyor.


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)


Quim Bosch: La decisió que ha ratificat el consell nacional del PSC no és bona per al als qui volem la independència, però no és la pitjor notícia que podíem tenir, i és bona per al procés. L'estratègia dels unionistes no és guanyar el referèndum sinó impedir-lo. Per això la seva tàctica consisteix a allargar tant com puguin qualsevol passa. Si haguessin pogut, el PSC hauria mantingut la indefinició 'sine die'. Si s'ha mullat ha estat contra la seva voluntat i perquè ja no podia mantenir-se més en la indefinició. El procés ha fet una altra passa endavant. Anem 'comptant-nos' i avui tenim les llista de les dues columnes més completes que no ara fa una setmana. Ara la tota la pressió és per a ICV-EUiA.


Miquel Casares: Crec que cal fer esment de la part que diumenge va quedar en minoria, especialment aquells que són diputats i que poden fer que el dia 4 de desembre, al parlament, es visualitzi una simbòlica majoria de dos terços (la mateixa que es requereix per a canviar l'estatut) en favor, un altre cop, de tirar endavant la consulta. Crec que cal fer esment d'aquests cinc diputats del PSC, tant per reconèixer el seu gest com per donar-los suport i animar-los a fer el pas definitiu al ple del desembre. És a dir, fer-los sentir que no estan sols, que no són ells que 's'aparten' del grup majoritari (del PSC), sinó al contrari. En definitiva, animar-los a votar sí a l'hora de demanar el traspàs de la competència de referèndums, tal com faran CIU, ERC, ICV i CUP. Fer-los una mica de 'pressing' (en el bon sentit de la paraula) social i mediàtic des d'on bonament es pugui. 


Carles Matute: Recordeu aquella frase, crec que de Josep Pla, que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres? Doncs això. 

Tot es pot resumir en el final de l'article: 'A Navarro li han ordenat que no vulga un referèndum, i ell obeeix.' Perquè, em demano, algú s'ha imaginat que, tant de dretes com d'esquerres, els polítics espanyols estiguin disposats a deixar anar 'la mamella catalana' així com així? Ara som a l'etapa de l'embolica que fa fort, en el moment aquell de vejam qui la diu més grossa, en el punt en el qual per intoxicar tot s'hi val. L'altre dia mateix, la inefable Soraya Sáez de Santamaría va dir amb la boca petita, gairebé en un murmuri, que calia anar amb compte amb les despeses dels viatges oficials, etc., tot apuntant a la diana del viatge a Israel; com si a ells no se'ls pogués retreure la despesa del famós viatge a Buenos Aires (el del 'relaxin cup of café con leche': sí, aquell). L'oficina de premsa de Presidència es va afanyar a fer una nota per tal de deixar cada cosa al seu lloc, nota que no ha traspassat l'àmbit de casa nostra, mentre que a la resta de l'estat ha quedat allò que els catalans tirem de veta mentre que el Ministerio de Hacienda ha d'enviar 'dinero de todos los españoles' perquè la Generalitat pagui els seus deutes. Això queda i aquesta és la maniobra. I això, a més, és tenir una barra d'aquí a París. 

Per tant, el PSOE no pot ser menys. Han d'enfilar-se al carro de l'anticatalanisme i no poden deixar que la seva sucursal catalana campi a pler: tant els és si el PSC, l'històric PSC, es fa l'harakiri públicament i sense cap mena de vergonya. Fa uns quants dies, vaig veure en Pere Navarro en una entrevista a 'can Cuní'. A part de no respondre a res d'allò que li demanaven va fer, més aviat, el paper de la trista figura. 

Adéu PSC, ha estat un plaer.


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos-hi.)

Mail Obert