Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

11.11.2013

Repensar els Països Catalans

Les revoltes dels docents a les Illes i per RTVV al País Valencià tornen a posar en el mapa informatiu la qüestió dels Països Catalans --com ja ho va fer l'extensió de la Via Catalana al nord i al sud de la frontera de la pròxima república catalana--. Semblava que el preu de l'onada sobiranista al Principat seria el final del projecte de Països Catalans. I tanmateix…


És evident que la independència serà només del Principat; ara per ara i en un horitzó llarg no hi ha cap més possibilitat. Però també és ben cert, com deia dissabte a Perpinyà Miquel Arnaudies, que a partir d'aleshores res no serà igual tampoc als altres Països Catalans. O que, això ho afegesc jo, es pot reconèixer en la força renovada dels moviments de la resta del país el contagi de l'atmosfera d'entusiasme que es viu al Principat.


Especialment al sud, perquè per a l'estat espanyol els Països Catalans, amb el Principat inclòs, som un objecte comú d'agressió. Amb uns claríssims vasos comunicants entre nosaltres que realcen d'una manera extremadament gràfica quines són les seues veritables intencions. Predicar la moderació a Barcelona veient què fan Rudi, Bauzá i Fabra és un exercici cínic que els ajuda ben poc a dissimular les intencions --precisament gràcies a l'existència dels altres Països Catalans--. Menystenir a València els problemes dels milers i milers de pares que volen escolaritzar els xiquets en català és un altre exemple, pren una dimensió d'escarn quan es contrasta amb l'escandalosa defensa de les vint famílies que volen ser escolaritzades en espanyol a Catalunya.


Durant decennis hi ha hagut un model per als Països Catalans que bàsicament reivindicava la construcció d'un estat comú. És una perspectiva que evidentment ha quedat invalidada amb la irrupció del sobiranisme majoritari al Principat. Però ni els Països Catalans han desaparegut --i en tenim tot de proves aquestes setmanes-- ni desapareixeran simplement perquè el Principat cree el seu estat. Repensar-los, per això, no ha de significar prescindir-ne, com s'han afanyat a proclamar amb entusiasme alguns, que evidentment no ho havien vist mai clar. Més aviat a l'inrevés. Avui repensar-los crec que significa afirmar-los encara més. 


O no s'ha evidenciat amb el cas RTVV, per exemple, que al País Valencià els Països Catalans són també una barrera de defensa del valencianisme més estricte i acatalà? No haurien tancat Canal 9 si TV3 continuàs emetent… 


I el Principat, com es podria pensar a ell mateix sense les aportacions i el combat de valencians, mallorquins, fragatins o rossellonesos que han ajudat a fer realitat, tant i tant, això que es viu ara?  


Germà Bel deia divendres que els independentistes que ho eren ja als anys setanta i vuitanta eren molt llestos, perquè havien vist abans que ningú la cara veritable de l'estat espanyol. Segurament, la gran influència dels valencians en l'independentisme d'aquells anys n'és una explicació --mentre al Principat s'emmirallaven amb el peix al cove, al País Valencià explotaven bombes a ca Fuster i la llengua la postergaven ja amb la mateixa ànsia els uns i els altres, PSOE i PP.


Prescindir d'aquesta fabulosa visió polièdrica que tant ens enriqueix a tots, només perquè una altra part del país es fa independent, no em sembla que tinga gens de trellat. I, tot i que no sé com ho hem de fer, diria que repensar això que en diem Països Catalans hauria de ser avui ja un exercici urgent i imprescindible per a tots, de Salses de Guardamar i de Fraga a Maó.

Mail Obert