Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

23.10.2013

L’Espanya que menysprea

Un dels greus problemes històrics d'Espanya és el menyspreu que demostra envers tot allò que no li convé. Un menyspreu tribal, diria que racial si no fos que és inexacte. Recorde que quan era menut em sorprenien els peculiars eslògans d'adhesió al règim franquista. 'Si ellos tienen ONU, nosotros dos' el recorde especialment. Pobre de mi, no entenia que aquell joc de paraules era testicular i vaig posar en un compromís mon pare que feia mans i mànigues per explicar-se. L'ONU? Per als de la Plaza de Oriente tant hi feia. Ells, i el seu Franco, eren molt més importants que l'organització mundial. I s'ho creien de debò.

Aleshores menyspreaven l'ONU com ara menystenen el Tribunal d'Estrasburg. O la Generalitat de Catalunya. Portades de diaris insultant els jutges del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Personatges famosos fent el ridícul a Twitter, on demanen que tots ens referim a aquests jutges dient-los 'fills de puta', ministres excitant la ciutadania contra un tribunal que és, també, nostre simplement perquè no el controlen.

El virus de l'autarquia sembla, en vist de tot plegat, ben inoculat en la societat espanyola: ells són el centre del món, s'hi consideren i tot gira entorn seu. Cosa que seria perillosa, si fos certa, però que al capdavall és simplement ridícula tenint en compte què són en realitat. Què representen. Quin pes tenen.

I tanmateix l'Espanya que menysprea és una nosa permanent. És aquella que es vanta de no saber idiomes, que es mostra satisfeta d'ignorar els altres i els seus invents, la que creu que els sud-americans han d'estar al seu servei perquè ells són la mare pàtria i els ho deuen tot, la que considera Portugal una anomalia històrica que caldria canviar, França un veí de qui no poden fiar-se, Andalusia una reserva festiva i la xarxa ferroviària un bitllet d'anada i tornada als ministeris. La que s'enerva perquè els gibraltarencs s'estimen més no ser espanyols. O perquè nosaltres ens en volem anar.

Aquesta Espanya que menysprea només és una de les Espanyes possibles, però apareix i reapareix com l'hegemònica i la més cridanera, alhora el seu propi més gran enemic. I obsedida a no ser impura, a no cedir mai sota cap circumstància, a no repensar-se, esdevé insuportable. Literalment.




L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)


Maria Rosa Guasch: Aquesta Espanya que no cedeix, que ens menysprea, és antiga però molt actual. La meva àvia m'explicava com, quan era jove (als anys 40-50) la inmigració castellana, perquè parlava català li dèien "habla en cristiano". L'Estat té molt poder i ho ha tingut sempre, real i moral (una anècdota: a la botiga els obligàven a tenir el retrat de Franco), a la seva generació els va voler aniquilar culturalment. Tot i que no ho va aconseguir.
Sembla com si a cada nova generació de catalans ens vulgui enfonsar moralment. Però hem de ser optimistes i pensar que ja no hi pot haver marxa enrera, que la nostra llibertat somiada és a un pam, a un dit. I cal ser forts i no cedir en el nostre objectiu: la indepèndència. Per construïr un nou país per tots, culte i acollidor, bonic i innovador. Per ells (els nostres avantpassats), per nosaltres i pels que vindràn.


Pere-Enric Barreda: Al meu poble diuen que la ignorància és molt atrevida. I hi ha una cita d'un pensador francès que de quan en quan l'explico a classe: "Il y a trois sortes d'ignorance: ne pas savoir ce qu'on devrait savoir, savoir mal ce que l'on sait, savoir ce qu'on ne devrait pas savoir... D'ignorància n'hi ha de tres maneres: no saber el que cal, saber malament el que se sap, i saber el que no cal", de les "Maximes" de François de La Rochefoucauld (1613-1680). Els retrata perfectament!


Josep Usó: L'Espanya immutable, eterna i excloent sempre sembla imposar-se a totes les altres possibles. És aquella a la què, per a pertènyer, cal provar la puresa de la sang. Aquella que rebutja, sovint sense arguments, tot allò que no "li és propi". La de les cançons amb títols com "Y viva España", "españolear" o d'altres de pitjors. Aquella que tanca files davant qualsevol dissidència, qualsevol opinió diferent de la oficial per a tot el ramat. Sense distinció entre "dretes i esquerres". La mateixa que, conflicte rere conflicte, va perdent-ne trossos. Com diuen al meu poble, a cada bugada un llençol.  Però que, sempre, sempre, té la Raó. La única, la indiscutible, la inquestionable. La mateixa de la què, històricament i sense interrupció, es van deslligant més i més pobles. Perquè no són prou purs. No parlen com ells, no pensen com ells, no són com ells, no els agrada el mateix que a ells... i això no ho poden suportar. Sembla que, la propera bugada, serà Catalunya. Això, si una jutgessa argentina no els deixa sense la bugada sencera, després del llençol perdut al Tribunal dels Drets Humans d'estrasburg.


Octavi Monsonís: En la cimera sembla que al President Mas el govern espanyol no el deixarà parlar, ni tan sols les paraules de cortesia de la benvinguda. Al meu entendre hi ha tres aspectes a ressenyar:- el primer, el menyspreu que això representa per a la máxima autoritat catalana, autoritat elegida democráticamente, cal recordar, perquè el menyspreu no s'ha d'entendre només contra la persona del Molt Honorable, sinó contra el poble de Catalunya que l'ha votat,- el segon, és bo visualitzar el desencontre entre el govern de l'estat i Catalunya i en determinades situacions l'absència és més evident que la presència. El senyor Mas, com a President de Catalunya, no ha de ser present a la cimera, de manera que es faça visible el seu seient buit durant les sessions que hi haja. Els representants dels països mediterranis i tot el món observaran el buit, i això crec que és bo,- i el tercer, que el món veja que això de la indepèndencia va de veres, que a Catalunya s'ha acabat de fer la viu viu i que vagen prenen bona nota, que si el President no hi és no és perquè no vulga ser-hi, sinó perquè només li permeten ser-hi amb unes condicions que menystenen Catalunya.El seient buit és tan punyent que, segurament, generarà simpaties entre els assistents i, recordem-ho, arribat el moment els necessitarem tots perquè reconeguen el més ràpidament possible l'estat català.


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos-hi.)

Mail Obert