Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

19.09.2013

No perdem la posició

L'expressió 'en tromba' no és normativa, però tothom, especialment els afeccionats a l'esport, l'entenem. Penseu en una eliminatòria de futbol, una final. Som al minut 80 i nosaltres acabem de marcar. A ells els queden solament deu minuts per a intentar, si més no, l'empat. En aquestes ocasions, sempre, l'entrenador els dóna una consigna única: cal fer gol com siga i per això la primera obligació és creure cegament en la possibilitat de marcar. Això, aquesta pujada d'adrenalina que desferma la percepció d'una derrota imminent, aconsegueix que acabe plantant-se a la nostra àrea fins i tot el seu defensa central, amb ulls d'esperitat i sense cap més manual que l'entusiasme de creure que l'empat és possible i que la derrota seria injusta.


Ja em perdonareu la comparança, però ara ens passa exactament això. Dimecres passat, amb la Via Catalana, férem un gol extraordinari. Un gol que ens ha deixat el partit encarat però no assegurat; el temps corre a favor nostre i s'escurça per a ells. Per això tots, tots els qui són al camp, han eixit en tromba. Descaradament a l'atac. Sense cap prevenció defensiva.


Com sol passar en aquests partits, els jugadors estan rabiosos, obeint cegament la consigna de l'entrenador. Normalment l'entrenador està tan nerviós o més que els jugadors i tampoc no és que tinga el cap gaire clar, però acostuma a identificar una possibilitat i se la juga: pilotes llargues sobre l'àrea, cercar faltes laterals, entrar amb la pilota jugada... Tant hi fa, en realitat. Perquè es tracta que l'equip, com un sol home, crega en la victòria, en la possibilitat de la victòria --i aquesta és la darrera i molt limitada esperança--. Ja no hi ha temps per a elaboracions tàctiques refinades ni per a discussions i debats. Tots a una amb una sola idea al cap i a veure si en són capaços.


Això fa aquesta Roja metafòrica de la política. Es pensen que han identificat la tàctica que ens pot fer tremolar, i que és la de jurar i perjurar que no ens podrem mantenir dins la Unió Europea. I han fet córrer tot l'equip amunt, tot sencer, en un esforç tan descomunal com possiblement esbojarrat. De manera que totes les veus que poden i que tenen disponibles, polítics, periodistes, passavolants, empresaris, tots, a xutar en la mateixa direcció i amb la mateixa tàctica: 'Us faran fora de la UE! Us faran fora de la UE!'


L'atac en tromba sol ser impressionant i generalment obliga l'equip que acaba de marcar a recular. Els primer minuts. Però amb aquest atac només poden passar dues coses. Una és que marquen; si fos el cas, automàticament ens en poden fer dos o tres de seguits de tan atordits com quedaríem. Però una altra, que és la més freqüent, és que vagen passant molt lentament els minuts i no marquen. I l'entusiasme, si ells no fan gol, anirà canviant lentament de bàndol i el nerviosisme passarà de qui defensa a qui ataca. Deu minuts semblen un món, però quan n'han passats sis i la pilota no entra els quatre que queden comencen a aparèixer com un espai de temps minúscul, per a una missió impossible.


La defensa, nosaltres, l'única cosa que ha de fer és simplement mantenir-se ordenada, vigilar els atacs i no perdre les posicions tàctiques que té adjudicades. Simplement es tracta de protegir la pilota tant com puguem i esperar la relliscada dels qui han eixit en tromba, a la desesperada, i ja no tenen el cap clar.

Mail Obert