Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

18.09.2013

La Unió juga amb foc

L'ofensiva espanyola per a fer creure que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea és propaganda política interessada. En el conflicte obert entre Espanya i Catalunya el govern espanyol creu que amenaçar els ciutadans catalans de deixar-nos fora d'Europa farà canviar el sentit del vot en el referèndum i serà un factor instrumental per a impedir la independència de Catalunya.


Sobre això, és molt significatiu de fer notar que l'ofensiva l'executen de manera quasi exclusiva dirigents polítics espanyols situats en l'estructura europea. El darrer exemple --ben penós--, ahir: unes declaracions insensates i plenes de falsedats del portaveu del parlament europeu, Jaume Duch. Portaveu, diguem-ho tot, amb un passat polític que explica de sobres la seua posició actual.


Els dirigents europeus que no són espanyols ara mateix callen. O emeten missatges prou matisats i discrets perquè es puga interpretar que l'apocalipsi verbal desfermada pels espanyols té poca credibilitat. Però mentrestant, i al costat d'aquest discret silenci, Espanya colla al màxim i fins i tot amenaça els socis europeus que han començat a dir obertament que el reconeixement d'una Catalunya independent per la Unió Europea seria un fet. 


El mal d'aquest silenci i d'aquesta discreció és que poden perjudicar molt Europa. No crec que la Unió siga conscient que el seu silenci abona el creixement d'una posició dels catalans favorable a no formar part de la Unió Europea. Les darreres enquestes publicades indiquen per primera vegada que a una majoria de catalans no li faria res de restar fora de la Unió. I la pregunta als altres europeus és si n'és conscient, Europa, d'on es fica a base de deixar que els espanyols segresten i manipulen descaradament la seua posició?



(Aquest article té versió en anglès.)




L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)


Marcel Pellejà: A dia d'avui, a Catalunya, tothom dóna per fet que ens convé restar a la UE un cop siguem estat independent. És el que tenim tots al cap i un d'aquells punts que no cal modificar. Ara bé, si des de la UE continuen declinant-se davant d'Espanya, -desbarrant, diria gairebé-, des d'aquí ens caldrà obrir una altra carpeta, que no serà ni la primera ni l'última. Quantes carpetes hem anat desplegant els catalans i catalanes els darrers anys? Ja no ens fa por obrir carpetes. Si ara toca posar damunt de la taula l'Espai Schengen i el manteniment de l'Euro (l'adopció del dòlar?), doncs ho farem, com tantes altres qüestions que hem anat obrint i desflorant, de mica en mica o més de pressa.


Perquè aquesta és una altra de les grans lliçons -o aprenentatges fins i tot-, que ens deixa el nostre procés sobiranista: ho podem debatre pràcticament tot i no en fem escarafalls. Cada cop som una societat més crítica, analítica i democràtica, que afronta allò que toca quan toca. Més madura, en una paraula. La independència és al centre, de ple; si ara també hem de valorar si volem ser una nova Noruega o una Suïssa, doncs vinga, som-hi, mirem-s'ho amb calma i pensem-hi. No ens fa por pensar ni debatre.


Àngel M. Vicient: Fins ara, els únics arguments que hem sentit en defensa de la nostra permanència dins l'Estat espanyol han estat missatges negatius, ja sigui en forma d'insult (totalitaris, manipuladors, mentiders...), ja sigui com a campanya de la por (la UE us farà fora, us faran canviar els cognoms, no rebreu les pensions...) amb unes amenaces que no se les creu ningú a Catalunya. Ha passat un any, i encara no se n'han adonat que amb aquests arguments no fan sinó afegir convençuts a l'independentisme, com a simple efecte de reacció a les ofenses i intents d'engany. Per tant, que segueixin així, i nosaltres anem fem; com ha dit recentment l'Amadeu Altafaj, "keep calm".


Josep Usó:  Certament, sembla que es segueix el guió d'una pel·lícula fil per randa. De moment, ja han canviat el discurs. Ara, ja veuen que amenaçar amb la constitució no és prou. El problema real és que només va fent més i més independentistes. 
Ara, a més amenacen els seus "socis" comunitaris. Alguns d'aquests, fins i tot abans que Catalunya s'haja declarat independent, ja s'han compromés a reconèixer-la. Fet insòlit. Al mateix temps, les seues manifestacions de comparació de tothom amb els nazis, segurament no els deixa veure com segurament els veu cada vegada més la resta del món. Com una mala còpia, cutre que dirien ells, dels propis nazis. Si segueixen així, acabaran fent molt mal a la UE. Aquesta, segurament, no s'ho pot permetre. És possible que acaben fent fora Espanya? O que la facen callar? Continuarà. Però el que sembla cert és que l'únic que ha de fer la gent és mantindre's ferma al seu lloc. Poc a poc, els de sempre van definint-se i quedant més i més en evidència.


Àlfons Sànchez: I Escòcia, també restaria fora de la Unió? Ningú diu allà res? I si ens expulsen... realment estarem pitjor? Recordem que països tan rics com Suïssa es mantenen fora. A més, amb la incorporació dels països de l'est, Catalunya mantindria el mateix rol de contribuïdora que arrossega ja durant tres segles amb Espanya, però ara amb Europa. 


Som conscients d'on estem fugint i on ens empenyem en quedar-nos? Estem segurs que els més interessats en mantindre'ns dins som nosaltres? No em costa gens imaginar a Espanya rebent de nou diners catalans però mitjançant la Unió. Per tant, Europa SÍ, Unió NO. I si algú encara té dubtes, que es llegeixi detingudament la Constitució Europea que, absurdament, votàrem a favor. No li'n quedarà cap dubte de què convé més. Si fóra cert que Catalunya seria expulsada, que no ho és, estic segur que encara sortiria guanyant. Cada dia n'estic més convençut que la consulta inclourà una pregunta al respecte i el resultat ens sorprendrà a tots.


Lluís de Yzaguirre: Tant si com a objectiu final ens convé la UE, com si no ens convé, metodològicament el millor per als catalans és que de bon principi quedem fora. Tenim l'experiència espanyola de què representa negociar amb un que està per sobre teu. Si la independència es produeix de manera que seguim sent part de la UE, negociarem amb el tot des d'una posició d'inferioritat, maximitzada pel fet de ser estat successor d'un dels més galdosos i més mal considerats a la UE.

En canvi, si en un principi quedem fora, podrem estudiar tranquil·lament avantatges i inconvenients de la pertinença, amb uns acords preliminars que impliquin la continuïtat de Schengen, l'euro, etc mentre duren les negociacions. I si volem tenir reserves o cauteles com tenen Polónia o Irlanda, les podrem tenir, mentre que amb la continuïtat automàtica ens mengem totes les limitacions espanyoles. Per exemple, Catalunya podria posar com a cautela i motiu de la seva desvinculació unilateral el fet que el català deixés de ser llengua oficial de la UE o que la UE no ens fes costat en la persecució de les polìtiques genocides contra la nostra llengua per part d'altres estats de la UE. 


Eduard Serra: El govern espanyol creu que la baula més feble del procés català és l'amenaça d'expulsió de la Unió Europea. L'expulsió de la UE fa que es generin incerteses sobre la viabilitat d'un estat català en aquells indecisos que podrien ser proclius a votar afirmativament en un referèndum. Una part suficient de votants per decantar el resultat cap al no. De fet sembla ser un argument molt semblant al que va fer servir el govern canadenc el primer referèndum d’autodeterminació del Quebec i va guanyar. Crec que ens hauríem de pendre'ns seriosament el repte i respondre adequadament l'argument.


Des del meu punt de vista, hi ha alguns aspectes que hauríem de valorar:


- No hi ha jurisprudència sobre aquest tema, la UE diu que no sap el que farà i només ho concretarà si un Estat membre ho demana. Cal doncs reptar a cada opinador i polític que opina que demani al govern espanyol que faci la petició formal perquè la UE es pronunciï.


- Donem massa per suposat que ens interessa estar a la UE a qualsevol preu. Crec que la creació d'un nou estat és una oportunitat per pensar quines relacions internacionals ens convenen més. Potser ens interessa més una relació com la que manté Noruega, per exemple. Crec que cal debatre i bastir una alternativa clara, viable i desitjable a la integració plena i immediata a la UE.


- Un altre factor que pot ser significatiu i simptomàtic és que passaria amb l’OTAN. També en serem expulsats? Caldrà preguntar-ho als EEUU, en tot cas.


- L'últim aspecte que apunto és com pot permetre's l'estat espanyol la no pertinença de Catalunya a la UE. Em refereixo inicialment a la càrrega de deute sobirà que hauria de suportar, la pèrdua d'una part enorme del seu PIB, l'agreujament per les conseqüències d'un boicot comercial recíproc, la necessitat de renegociar a la baixa la seva posició a la UE i també la pèrdua de competivitat i dificultats que suposarien les carregues arancelàries de les aduanes catalanes. No cal que pensem com ho haurien de fer, però sí que seria interessant veure com s’enfronten els missatger de la por a aquestes problemàtiques. Com diu un portaveu, no és el mateix saltar per la finestra que sortir per la porta...


Amadeu Abril: confesso que em posen molt nerviós els intents benintencionats de voler tenir raó. Sobretot, em molesta la pròpia habilitat que tenim d'enverinar un tema tan important.

Perque el tema és important: ens agradi o no, i pel cap baix, tenir resolt el tema de la UE abans de la consulta fa una diferència de com a mínim 5% amunt o avall (jo diria que més, però deixem-ho així). Dit d'una altra forma: amb el tema de la llengua, en què també ens emboliquem tots sols sense necessitat, tenen la facultat de fer la diferència entre passar del 50% o del 55%. Per això caldria ser molt curosos, i poc incendiaris.

Evidentment tots plegats sabem que això no és (estrictament) un tema jurídic, sino (també) polític. Però dir que la UE es passa la legalitat per l'angoenal quan vol no ajuda (a part de no ser del tot veritat). Poso un exemple: el cas alemany va seguir la legalitat comunitària. Forçada i interpretada, però la va seguir. I a més, en un sentit que ens és molt favorable: la reunificació no va significar de cap manera l'entrada automatica dels cinc nous lander a la UE, sinó que va caldre una decisió formal de la UE (Consell de Dublin) i la signatura d'alguns acords previs per a que succeís. Que això ho va imposar la política? clar. Però el fet és que fins i tot en aquest cas, l'argument que la simple modificació de les fronteres d'un Estat membre significa de facto i de iure el canvi d'estatuts dels seus territoris, és molt discutible. 

El que és rotundament cert és que la decisió obeirà als interessos (econòmics, polítics, estratègics) dels membres més poderosos de la UE. I no seria millor que ens dediquéssim a convèncer-los en comptes de dir que són uns pallussos, que es contradiuen? [...].

Tampoc no em sembla clara la reacció a això de Letònia i Lituània (o abans la Reding o l'obtús d'en Vailly o l'oportunista de l'Almunia). Celebrant com una gran victòria declaracions seves assenyades només fem que rebin tota la pressió de Madrid, i hagin de rectificar. Potser tenim cinc minuts d'alegria, però per al gruix dels no decidits, sincerament, els pesa més l'evidència del pes diplomàtic dels Estats: sí, aquesta gent ens donava la raó, però ja veus, arribat el moment, qui pesa, pesa…. Hi sortim perdent. [...]


Som nosaltres qui tenim interès a dir que l'Estat català segurament quedaria, a falta de negociacions diplomàtiques amb Espanya, fora de les institucions de la EU. Eps, **exactament com ara**. O és que tenim comissari propi? No hi perdríem res. Però una cosa diferent és si els catalaens perdríem els nostres drets. I aquí, la rsposta més assenyada és 'segurament no". [ ...] Per tant, el que cal preguntar a la UE no és si admetrien catalunya o si Catalunya es quedaria fora, sinó si ells trobarien lògic que els catalans i els europeus residents a catalunya perdessin els seus drets respecte a la UE. Si rellegim les declaracions favorables o dubtoses de Reding o Barroso o Almunia de fa un any anaven totes per aquí: 'els catalans' separat de la qüestió, irresoluble des de Brussel·les, de l'entrada d'un Estat membre nou. Però nosaltres mateixos mantenim la dialèctica on no toca.

[...] Negociant amb Brussel·les es pot aconseguir que tot el que no és estrictament política i institucional segueixi com està avui. Sense possiblitat de veto per a Espanya ni per a ningú. Un cop més, no hi perdríem res, i desactivaríem el factor UE a la consulta. Però per fer això… cal negociar una vintena d'acords amb la UE. I cal la voluntat per part d'ells. Ho aconseguirem fent-nos sempre els ofesos i els antipàtics en comptes de treballar amb discreció? Ho aconseguirem si els ambaixadors de cada país petit han d'anar a fer-se renyar cada setmana? 

[…] Ens convé el joc dels interessos. [...] Per exemple, em sembla d'una ingenuitat i d'una beneiteria extrema sentir com certa gent vol explicar als alemanys o a qui sigui que una Catalunya independent seria un contribuent net a la UE, i tindria menys atur. Aquest no es el problema dels alemanys o de Brussel·les. El que volen saber, el que els preocupa és si la suma d'Espanya i Catalunya independent necessitarà més ajut [...]. I aquí no tenim cap discurs (tenim arguments, però seguim entestats en voler tenir nomes la raó democràtica). [...] Si volem algún suport de fora, o com a mínim lllur acceptació hem de renunciar a convertir-los en almogàvers de la nostra causa, i oferir-los proves que els nostres interessos convergeixen amb llurs, i que el resultat serà globalment favorable sense perjudicar (massa radicalment) ningú [...] I aquesta feina no la veig gaire pr enlloc, ni a la premsa, ni al moviment, ni a la política.


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)



Mail Obert