Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

16.09.2013

La sorpresa bàltica

Que Lituània i Letònia, a través de sengles primers ministres, hagen expressat simpatia envers la causa catalana entra dins allò que és normal. Que ho hagen fet públicament i en aquest punt del procés ja no és gens normal. Però que Espanya hi reaccione cridant els ambaixadors respectius és encara més sorprenent, una mostra més de com n'està, de desorientada.


La diplomàcia és una disciplina artística molt reglada. El contacte entre els ambaixadors i el país que els acredita sovinteja. Reunions regulars, còctels quotidians i trobades i entrevistes de tota mena serveixen per a comentar el dia a dia i fer anar la roda. Per això generalment els gests públics són tan escassos. La diplomàcia valora la discreció i solament quan un afer es considera realment greu i important es prenen decisions de visibilitat pública.


Decisions que són bàsicament tres. Quan hi ha un afer molest un país sol enviar una nota oficial de protesta a l'altre, com a primera mesura. Tan sols si el conflicte persisteix crida l'ambaixador de l'altre país o crida a consultes l'ambaixador propi a l'altre país, un gest que habitualment es relaciona amb un deteriorament clar de les relacions bilaterals. Bàsicament perquè, superat això, la confrontació ja únicament pot augmentar trencant les relacions diplomàtiques.


En la crisi recent per Gibraltar, per exemple, Madrid no va cridar l'ambaixador britànic. Londres sí que va citar l'ambaixador espanyol. Però Espanya va evitar en tot moment de fer visible el conflicte diplomàticament. De fet, els darrers anys Espanya ha cridat pocs ambaixadors. El de Veneçuela unes quantes vegades i el de l'Argentina arran de la nacionalització de Repsol. A més d'algunes accions comunes de tot Europa amb l'Iran o Egipte, que s'entén que no responen pas a la política pròpia.


Cridar els ambaixadors de Letònia i Lituània per unes declaracions raonables dels primers ministres és en aquest context, si més no, una gran exageració. Cap dels dos no havien dit coses que no fossen sensates. Es van limitar a proclamar que en cas d'una independència legal ens reconeixerien i a sentir-se contents que l'exemple de la Via Bàltica fos seguit ací. Van mesurar molt què deien. I, si bé és cert que resulta sorprenent que ho hagen fet, més cert és encara que l'acció espanyola magnifica les declaracions d'una manera que a qui menys interessa, em fa l'efecte, és precisament a Espanya.


No perquè Letònia o Lituània es puguen enfadar, que ja s'han enfadat. També perquè denota un nerviosisme agut i unes formes d'una extrema intolerància en aquest tema concret, que delaten clarament les pors de l'estat, la seua feblesa. Solament cal recordar en aquest sentit que hi ha països europeus que els darrers dos anys han dit coses molt gruixudes sobre l'economia o la societat espanyoles sense que l'estat haja reaccionat en cap cas públicament com ara, palesant el conflicte diplomàtic.


Jo he de dir que m'ha sorprès. Molt. No em pensava que cap país s'apartàs de la prudència màxima i la discreció absoluta fins a la proclamació de la independència, quan tothom haurà de prendre posició inevitablement. En aquest sentit és possible que això que ha passat siga un símptoma de la impaciència amb què diuen que Brussel·les mira l'actitud obstruccionista de Rajoy. 


Tinguem en compte que Lituània exerceix aquest semestre la presidència de torn de la Unió, i això vol dir que té els cinc sentits aplicats en la direcció de la política comuna. No és tan sols dins la cuina, sinó que mena directament els fogons. El primer ministre lituà, doncs, és impossible que no fos conscient del malestar que podien causar les seues paraules a Madrid. I tanmateix les va dir. Potser per això Espanya ha reaccionat d'una manera tan vehement. Ho sabrem aviat...


Per cert, que no puc evitar de contar-vos una cosa divertida. L'ambaixador letó a Espanya és Janis Eichmanis, un professor de ciència política amb una gran experiència... i canadenc. Toronto és la primera ciutat letona del món, davant de Riga, i quan Letònia es va fer independent va haver-hi molts letons del Canadà que els van ajudar. Entre ells el professor Eichmanis que, en ocasió del conflicte amb el Quebec, va defensar en públic la famosa sentència de la cort suprema segons la qual el Quebec no tenia dret constitucional a la independència però que, com que la constitució ha de ser sotmesa a la voluntat popular, si els quebequesos la votaven favorablement no hi havia més remei que acceptar-la. Francament, m'encantaria sentir la lliçó que pot donar a Margallo...



PD: Com era normal, davant la desmesurada pressió espanyola, els països bàltics han optat per a rebaixar la tensió. No paga la pena. Espanya llençarà les campanes al vol però al final tot plegat recorda el famós afer de Buenos Aires, quan havien guanyat els jocs olímpics tres dies abans de perdre'ls estrepitosament. Calma i tranquil·litat.

Mail Obert