Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

06.09.2013

El 2016 no

Artur Mas va anunciar ahir que si l'estat no deixava fer el referèndum el 2014 la seva proposta seria unes eleccions 'plebiscitàries' el 2016, o siga, quan s'acabe l'actual legislatura. Com és lògic, aquesta inesperada proposta va desfermar un terrabastall polític. L'ANC va replicar amb contundència que el país no podia aguantar aquests tres anys de mancances que ens proposava ara el president i jo no puc sinó estar-hi absolutament d'acord.


Des del punt de vista tàctic aquesta proposta desarma literalment el procés davant el govern espanyol. Si jo fos Mariano Rajoy ahir hauria respirat molt alleujat. Perquè la perspectiva de l'enfrontament simplement s'esvaeix. Fins ahir, si Rajoy deia que no a la consulta el govern espanyol podia tenir por de perdre el control de Catalunya o d'entrar en un conflicte del qual, certament, nosaltres no sabíem com eixiríem, però que era de final massa incert també per a ells. Ara, en canvi, el president del govern espanyol sap que pot dir que no a la demanda del referèndum català i no ha de patir per res: pot creure que no passarà absolutament res. 


Des de l'entorn presidencial ahir s'exclamaven de les reaccions immediates. Deien que era injust que la posició del president de blindar un compromís total amb el procés, oferint un pla A i un pla B, hagués suscitat aquesta reacció evident de descontentament. O filtraven, ja entrada la vesprada, que el famós i ben poc de fiar pont aeri va collant Rajoy per trobar una solució acceptable per totes dues parts, i que aquesta proposta d'ara s'havia d'interpretar en aquest context.


Crec que ací és on Mas ha comès l'error polític de més volada. Els polítics han de saber gestionar el capital personal propi. I saben, o haurien de saber, que una imatge es construeix molt lentament i es canvia amb una lentitud exasperant, però que en canvi els clixés retornen sempre i són una amenaça permanent per la persistència que tenen en la memòria col·lectiva. Jo crec que avui Artur Mas té una imatge sòlida. No pas per als seus detractors, és clar, però pense que una part molt important del país, fins i tot del país que no el vota, li reconeix que sense ell tot això no hauria anat endavant. Tanmateix, sempre, sempre, apareix al final la pregunta de si no ens fallarà. Invariablement… 


Personalment, m'he trobat aquesta pregunta a tot arreu, formulada per tota mena de gent i explicitada normalment amb un deix d'angoixa que és evident que neix del conegut pacte que va fer amb Zapatero amb motiu de l'estatut. Un pacte que Mas defensa que va ser inevitable per a treure el país de l'atzucac on érem, però que ningú no pot discutir que va anar seguit d'un engany que ell es va haver d'empassar i que tots ens vam haver d'empassar. I va suscitar tot de dubtes sobre quines havien estat les seues prioritats a l'hora de proposar-lo. Ell pot dir que és injust que això el perseguesca per sempre, però no pot ignorar que això el persegueix. Ho he dit abans: els polítics han de saber que els clixés pesen com una llosa en la memòria col·lectiva i ahir el de Mas va aflorar novament amb una virulència que em va sorprendre i impressionar.


Tanmateix, siga com siga, hi ha el debat de fons, l'estrictament polític. Escoltant l'entrevista deduesc que el president de la Generalitat no creu que estiguem preparats ara per a encarar l'envit de les eleccions plebiscitàries, sinó que ens cal molt més múscul, més tremp. Això és discutible, és clar, però el problema és que una part substancial del país no hi està d'acord. I alerta amb la demostració que es viurà al carrer, dimecres, amb la Via Catalana.


La política és la tecnologia --els romàntics encara en diuen art-- necessària per a fer realitat la voluntat col·lectiva de la gent. I per això la gran política, la que no es pot destriar de la història, neix sempre de la gent. És legítim i prudent que algú, especialment algú que té responsabilitats tan enormes com les que té Mas, dubte sistemàticament si té prou forces al darrere. Però si dubta massa o si dubta més d'allò que és raonable la història ens demostra que li pot passar una cosa: que des de darrere li reclamen de cedir el pas, si ell no s'hi veu amb cor. I sincerament jo avui no veig el país convençut que ara no puguem arriscar-nos perquè ens derrotarien; ni, en conseqüència, el veig resignat a continuar aguantant això fins el 2016. 


El Principat ja fa anys que dóna mostres d'una capacitat d'organització impressionant. Les consultes o la Via Catalana són exemples magnífics de com iniciatives estrictament populars i de realització molt difícil han fet canviar la política, de com la ciutadania ha dipositat l'esperança en processos diferents i innovadors i de com això l'ha reforçat. Aquesta és la pressió que puja i és la força menys negligible de la política catalana d'avui, encara que no tinga un rostre recognoscible en els paràmetres tradicionals del parlamentarisme. I encara no ha tocat sostre, ni de bon tros. Tota aquesta gent que eixirà als carrers dimecres se sent molt més poderosa que l'any passat. I dubte molt que accepte com si res una proposta d'aguantar encara tres anys de rituals, quan veuen tan factible l'objectiu que els fa eixir al carrer amb un entusiasme i una fermesa contagiosa i descomunal. 


Menys encara si tenim en compte el dubte final, que és el que em sorprèn més de tots: i amb qui pensa governar Artur Mas el 2015?


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou el tema de què tractarà l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)


 


Ahir vam rebre una allau de correus molt crítics amb l'anunci del president Mas, però cap a favor. Seleccione fragments d'uns quants per donar una idea de l'estat d'ànim.


Enric Massana: 'Una de les regles fonamentals de tota negociació es no revelar informació útil a l'adversari, especialment sobre com reaccionaràs en cas que no et concedeixin allò que demanes. Mas ha revelat que si el 2014 no li deixen fer un referèndum, esperarà al 2016 a convocar eleccions plebiscitàries. Exactament això vol el PP, guanyar temps, i ara Mas ja pot anar dient adéu a cap concessió per part espanyola, perquè ara ja saben que Mas acabarà fent allò que ells volen, és a dir, encaixar els cops fent de 'sitting duck' i no prenent cap iniciativa que els pugui perjudicar. [...]
No tinc ni idea de què en quedarà de l'autogovern català el 2016, si es que en queda res. El fet cert és que el president Mas i el seu equip, sigui per covardia, incompetència, interès egoista o probablement manca d'interès per les llibertats dels catalans, ens condemna a patir tres anys mes de penúries i incerteses i al mateix temps que augmenta el risc que el país se'ns mori a les mans.'


Jaume M. J.: 'Jo crec que és una mena de 'boutade' del president. Aquestes paraules --i tenint en compte on les ha pronunciades-- són una mena de foc per a fer bullir (encara més) l'olla. "Si no sou prou gent al carrer dimecres haurem de frenar el ritme; si no teniu l'empenta que dieu, haureu d'afluixar i esperar esdeveniments." Ara, qui tingui dubtes sobre si s'ha de mobilitzar, ja en té motius.
[...] Veig inviable que aquesta legislatura prosperi més enllà del 2014 si no hi ha una consulta, o un daltabaix de l'establishment actual. ERC no ho deixarà passar, no pas ara que sap que té bona part de la gent darrere. [...]
La gent ja ha travessat la frontera i un cop travessada no hi ha retorn. La gentada del proper Onze de Setembre ja no vol un hipotètic cabàs de peix: vol la canya i pescar pel seu compte. La majoria ja no donarà conformitat a un xiuxiuejat nou model de finançament (que tampoc no compliran), ni, naturalment, un pas enrere dels polítics convergents.
La gent té pressa, tenim pressa, restem expectants pels mesos vinents... i crec que si no en fan res de bo, virarem cap a la indignació més que no pas cap al desànim.'


Joan Cortada: 'L'estratègia pot ser perfectament guanyar temps, comptar amb el cansament i la desmobilització dels independentistes per, finalment, pactar com sempre amb Espanya alguna concessió insignificant que després mai no compleixen. A més, confien que les retallades disminuiran (cosa impossible fins que no tinguem la independència) i s'evitarà així la caiguda de vot a CiU que pronosticaven les enquestes. Covardia i partidisme pur i cru. Caldrà veure què fa llavors ERC i com tot plegat afecta la seva decisió. L'error dels catalans ha estat creure que votant els de sempre passaria una cosa diferent d'això que passa sempre. Si vols la independència cal votar partits independentistes, no partits tradicionalment autonomistes que no parlen clar.'


Josep Sindreu: 'És important i fonamental d'establir un full de ruta associat a un calendari. Si tenim clar on hem d'arribar, no serà mai un punt dèbil en la negociació, perquè les dates intermèdies han de ser successius ultimàtums de cara al govern central. És allò de 'o això, o ja ho saps... nosaltres continuem endavant'.[...] He de reconèixer que cada vegada que el president Mas parla d'esgotar la legislatura em deixa descol·locat i em fa dubtar. Si el 2014 ha de ser l'any que el poble es pronunciï, que s'espavilin a trobar la manera.


K. M.: 'És evident que no puc saber què hi passa, pels caps dels nostres dirigents polítics i és millor així perquè, si ho pogués saber jo ho sabrien també els seus adversaris. No obstant això, la imaginació és lliure de volar i ens pot portar fins als racons més obscurs, on hi ha les nostres pors. Com que no m'afecta (gaire) aquesta crisi brutal que tenim a sobre, tinc poques pors, però una és la por de fer el ridícul, concretament de fer el ridícul davant de tot el món, que és això que passarà si els nostres dirigents no arriben fins al final i no concreten un referèndum (o sigui què sigui) a acomplir abans del final del 2014.
[...] Si es fa el referèndum i guanya el no m'agafarà una depressió. Ho sé, però ho superaré. Però si no ens consulten i acaben pactant una altra vegada, el ridícul serà tan i tan gran que no sortirem mai de la més que segura depressió col·lectiva que patirem. Hem de saber que serem la riota dels nostres veïns i que seran ells que s'encarregaran de recordar-nos contínuament el nostre ridícul mundial.'


Alfons Sànchez: 'Cada vegada em sembla més evident que Mas (i CDC) defensen la consulta, però no tenen cap intenció de fer servir el seu resultat per aconseguir una Catalunya independent, sinó més aviat per utilitzar-la com a ferramenta política. En eixe escenari, el contrapès de Duran i Lleida és molt important. Una vegada més aquest descrèdit del món polític queda en evidència quan posa davant dels catalans el propis interessos partidistes.'


Josep Usó: 'Respecte de fer unes eleccions plebiscitàries el 2016, crec que és massa tard. En aquest procés, em sembla que els polítics van molt a remolc de la societat. I sembla que cada vegada més. Sembla com si sabessin que, canviant les regles del joc, només pel fet de ser fora d'Espanya, la seua manera de fer, probablement l'única que coneixen, no servirà de res. Em fa l'efecte, doncs, que tracten d'apaivagar la pressió de la gent. Però l'única manera que tindrien d'aconseguir-ho és sortint de la crisi. I això, malauradament, n'hi ha per temps. La pírrica baixada de la desocupació, de 31 persones, venuda com un gran èxit, ho confirma. Ja veurem la dada del setembre i quina excusa posaran. M'imagino que les coses aniran més de pressa. Sigui què sigui, passarà molt abans del 2016. Crec.'


 


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part que ens permeteu de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació.)

Mail Obert