Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

04.09.2013

Els partits, el país, nosaltres

El desconcert de la gran majoria dels partits arran de la Via Catalana és evident. Alguns s'hi senten més còmodes i uns altres profundament incòmodes però tots plegats –els partits, vull dir– fan la sensació de viure en una realitat paral·lela. El país, i això és com més va més visible, està disposat a donar una gran lliçó col·lectiva d'avui en vuit. I, enmig d'un envit monumental com aquest, d'una convocatòria tan transcendental, la classe política no acaba de saber-se situar. O envia un missatge públic ple d'equívocs, discussions de vol gallinaci i mostres d'incapacitat que contrasta enormement amb l'entusiasme i la determinació del carrer. 


Fa temps que es detecta fàcilment una creixent irritació popular contra els polítics, que voreja ben sovint l'apoliticisme, tan perillós. No únicament en relació amb la independència, és clar. De la corrupció a la insultant condescendència amb els bancs, del parlamentarisme incomprensiblement dòcil a la xerrameca que mira de treure profit de qualsevol fotesa, hi ha moltes actituds i actuacions difícils d'acceptar, que cansen. Com en tantes altres coses, el règim creat per a eixir del franquisme, la forma d'organitzar els partits en aquest cas concret, mostra unes febleses ben notables quaranta anys després. I ho paguem ara.


La societat catalana, amb l'ANC com a punta de llança, estira amb molt d'èxit els seus polítics, això és evident. Però al final no sé veure, ni ningú pot explicar seriosament, com proclamarem la independència si no és amb els partits. Els mètodes, referèndums o proclamacions –tant hi fa– depenen tots de les institucions i dels qui les gestionen. És possible i desitjable, per tant, que la pressió popular del dia 11 de setembre servesca perquè els partits facen un altre pas endavant, tan rotund o més que ara fa un any. Però sincerament no crec que els ajudem a fer-lo amb la crítica intransigent, amb el bram primari o amb el menyspreu a raig.


És cert que quan el president Mas diu que aquesta legislatura durarà fins el 2016 tots pensem que, ras i curt, ens aixeca la camisa. Que quan Iniciativa s'afegeix a encerclar la Caixa i veus que ho fa bàsicament per no afegir-se a la Via Catalana, tenallada per la por que li fa una part dels seus militants, et demanes quins mecanismes deuen tenir per a copsar la voluntat popular que els fallen tan estrepitosament. Que quan Unió pretén que la Via no és per la independència i s'atorga el dret d'explicar per què ens manifestarem centenars de milers de persones arribes a dubtar si es pensen que som tots idiotes. Que quan Pere Navarro diu que vol cobrar perquè ens manifestem tots sabem que és una idea tan forassenyada que només es justifica perquè vol que parlem d'ell. O que quan Esquerra es mobilitza per fer fora un batlle de la CUP tan emblemàtic com el d'Arenys de Munt, com si fos la qüestió més urgent i prioritària que tenim ara a les mans, penses si no és que prefereixen jugar al polític abans que fer política. Com passa quan la CUP, només per a marcar territori, es capaç de desmarcar-se de la declaració de sobirania i els ulls, literalment, et fan pampallugues. O quan Solidaritat diu que Catalunya ha optat per suïcidar-se en compte de dir que allò que ha passat és que no els ha votat; o quan et preguntes on pensa plantar tenda el procés de Teresa Forcades.


Tot això és cert i en trobaríem moltíssims exemples més. Cada dia sent algú altre plànyer-se d'aquest fet o d'aquell altre, cada dia m'arriben queixes i més queixes sobre aquests o sobre aquell. I cada dia jo mateix em quede garratibat a la taula amb alguna declaració, algun fet insospitat, alguna eixida de to insensata.


Però aleshores, si puc fer-me passar la irritació, procure mirar enrere i recordar com estàvem fa dos anys, tres, cinc. I on som ara.


El curs que comença ara, probablement, serà el més important de la història de Catalunya. No som a un pam, sinó a ungles de la independència. Però ara, en aquesta hora decisiva, és quan necessitem més serenitat, més rigor, més capacitats posades al servei de tots. Els dotze o setze mesos vinents tot es posarà en joc, anirem a totes i tenim davant un adversari que faríem molt malament de menystenir.


Per a guanyar hem d'arrossegar com més gent millor, precisament perquè tot, un dia, de manera definitiva, serà a cara o creu, sí o no, sense mitges tintes. De manera que ningú no podrà fugir del retrat; finalment, ningú no podrà fer la puta i la Ramoneta fins a l'infinit, ningú no podrà amagar-se en la indefinició. El món dels partits pot ser confús i els seus comptes discutibles, però la independència al carrer ja és l'opció victoriosa i dimecres ho tornarem a veure amb claredat. Tanmateix, els independentistes no ens hauríem d'embriagar amb la victòria que es dibuixa als carrers. És massa perillós. La meua opinió és que, certament, no hem d'afluixar ni permetre que es recule, ni tampoc esperar eternament aquella gent que va a un ritme tan lent que et fan dubtar si arribaran mai. Però això no és incompatible amb l'actitud de preguntar-nos cada dia com podem obrir un poc més l'espai, com podem fer cada dia més còmoda la independència a més i més ciutadans d'aquest país. I també, també, a més i més partits. Tots sabem que un dia, a les urnes, s'acabaran les ambigüitats, però ells ho saben millor que ningú. I, essent així, és molt possible que això que se'ls veu dibuixat al rostre siga un sentiment tan humà com la por. Una por que, entre tots, hauríem d'ajudar a esvair.


L'opinió dels subscriptors


Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou el tema de què tractarà l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes. Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part que ens permeteu de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació.


Maria Rosa Guasch: Posar bastons a les rodes. Això veiem que fan alguns partits polítics, i no tan sols els anomenats unionistes. Aquests últims, com ja fa temps que hem anat veient, no volen ni que tinguem la possibilitat de decidir si volem ser independents o no. Simplement, és clar, no ho accepten de cap de les maneres. Diuen mentides de tots colors, si cal. I no se la volen jugar. Ara, que no les tenen totes que la majoria silenciosa... 
Però és més preocupant l'actitud dels partits que 'ni sí ni no'. És un moment tan important per al nostre país que no puc entendre (o no vull entendre) com pot ser que sempre posin els seus interessos (polítics) a davant. Els importa més prendre posició amb vista a les futures eleccions. Que trist! És el cas d'ICV. Crec que s'equivoca del tot anant a envoltar la Caixa (i no Bankia, per exemple?) i no donar suport a la Via Catalana. La Via és impulsada per l'Assemblea amb la força de la societat civil, això que a ells tant els agrada de dir que defensen sempre. Doncs bé, ara era el moment de demostrar-ho, i no han estat a l'altura.


Ramon Perera: Potser la societat catalana ja ha passat pel punt de no-retorn, com quan en un partit de futbol un dels dos equips trenca la moral del contrari i la golejada esdevé inevitable. Sembla que els partits hi han estat sensibles i els 'd'ànima catalana' s'afanyen a prendre posició en la nova situació. Els altres van inevitablement a la deriva.


Pilar Font: El fet que valoro més de la situació actual és la gran maduresa democràtica i el compromís cívic de la societat catalana. Penso, sincerament, que els partits polítics no estan al mateix nivell. Ens faltarien líders amb més capacitat de compromís envers la ciutadania. Cal que els polítics s'adonin que el poble català ja ha aguantat massa temps els missatges ambigus i els interessos partidaris, que van contra el país. Ara tenim pressa i encara ens van fent esperar, qui sap fins quan... Em dol l'actitud tan poc generosa de Joan Herrera i els ex-comunistes en general, sempre a punt per a defensar unes altres causes, mentre no siguin la nostra. Em dol l'actitud de Teresa Forcades, que opta abans per criticar la Caixa que no per defensar el país, tot i que ara aquesta hauria de ser la prioritat de les esquerres, d'una vegada. En canvi, reconec i agraeixo actituds de defensa decidida, com la d'en Raül Romeva o en Jaume Bosch. Lamento la poca vergonya de Duran, que en aquests moments tan importants encara mira només de salvar els interessos propis. Finalment, lamento la mala fe espanyola, que aboca diners de fons reservat a infiltrar opinadors contraris a la causa sobiranista en totes les tertúlies de ràdio i televisió, i també l'excessiva bona fe de molts ciutadans catalans, que se'ls escolten sense malfiar-se'n gens. Espero que el dia 11 el nostre poble donarà una altra lliçó de conducta democràtica a Europa i al món sencer.

Mail Obert